ENTREVISTAPierre Rousset: "Hem d'assumir que la generació de Maig del 68 va ser derrotada"

Aquest any es compleix el 50è aniversari del Maig francès, un moviment farcit de simbologia, anhels utòpics, alliberació sexual i contradiccions: Egos que no van saber encaixar el moviment feminista, organitzacions jerarquitzades i piramidals que van posar per sobre els seus propis interessos, partits, com el Partit Comunista francès agressivament antifeministes. El moviment no va voler mai prendre el poder i, tot i que va fer replantejar-se moltes coses, el capitalisme es va imposar com una llosa en tot el món occidental. Pierre Rousset (Cardiff, 1948), en va ser un dels protagonistes. Ara, 50 anys després, mira enrere i parla amb nostàlgia, però també amb autocrítica. Un feminisme poc entès, unes estructures sindicals por organitzades, la fortalesa dels que ocupaven els càrrecs de poder... Admet que la derrota de la seva generació ha provocat la situació actual de capitalisme ferotge i individualisme com a forma de vida. Els protagonistes del Maig francès no van voler prendre el poder, i el poder tampoc va fer res per intentar entendre els joves estudiants tancats en universitats que demandaven reformes en el sistema educatiu i els obrers que assenyalaven els patrons en la cerca de dignitat laboral. Potser era el moment de canviar-ho tot, o potser no.

Ara que es fa una revisió del que va significar el Maig del 68 moltes veus han dit que allò no va ser una revolució perquè res va canviar. Ni els estudiants ni el moviment obrer van prendre el poder. Alguns sectors són molt crítics i diuen que allò va ser un moviment cultural, amb una narrativa imposada que poc s'ajusta amb la realitat. Vostè que va viure el Maig del 68, què n'opina, d'aquestes crítiques?

Mai hem dit que la situació del Maig del 68 fos revolucionaria, ja que mai vam tenir òrgans de poder, no hi havia una preparació en termes de consciència política i organització per portar a terme una revolució. No obstant això, Maig del 68 va significar un canvi radical de règim i de societat a França. Els que diuen que Maig del 68 no va significar res és que no coneixen com era la França anterior al Maig del 68. Per poder entendre el moviment, s'ha de saber com era la França de l'època. Per començar, França no era un país normal. D'una banda hi havia les dictadures d'Espanya i Portugal d'altra banda, els països normals i per últim, França.

França no era un país normal. D'una banda hi havia les dictadures d'Espanya i Portugal d'altra banda, els països normals i per últim, França

Per què?

EL règim gaullista s'havia instaurat al poder a partir d'un cop d'estat, l'exèrcit francès estava a Algèria i ho havia deixat clar: "o De Gaulle al poder o ocupem París". L'aviació militar estava preparada per portar els seus efectius d'Algèria a París... Això no passa en un estat normal. El Gaullisme, nascut del cop d'estat, va ser legalitzat sota l'amenaça d'un exèrcit que cometia atrocitats a Algèria, un exèrcit colonial expert en la massacre, reconegut per tots els exèrcits del món. Hem de pensar que en aquella època els oficials de l'armada francesa eren convidats per les dictadures d'Amèrica llatina i pels Estats Units per explicar els seus mètodes de tortura i de penetració en territoris. També el règim Gaullista tenia un braç armat: el Servei d'Acció Cívica. Tots aquests factors feien que França, en aquell moment, no fos un país normal. Va haver-hi un canvi després del 68? Rotundament, sí, un canvi radical.

Després de la vaga?

La vaga va ser més que una vaga: no només es va parar a les fàbriques, sinó que França sencera es va aturar. Després d'aquella vaga, l'estructura social va començar a canviar, i no només per la força del moviment obrer, o per l'aturada en si mateixa. També el moviment feminista va aportar molt al canvi social. El que no va canviar va ser l'ordre del Gaullisme, que va continuar sent un règim autoritari tancat en sí mateix que mai va acabar d'entendre el moviment, ni la dominació de la patronal.

Quina va ser la força del 68?

Abans del 68 no hi havia cap tipus d'organització sindical autoritzada, ni tan sols dins les empreses públiques. Hi havia un ordre moral catòlic molt arrelat amb una Església catòlica al capdavant que era hiperreaccionaria. Llavors van començar les reivindicacions del moviment obrer, dels treballadors i les treballadores, dels estudiants i dels pagesos. Què teníem en comú? Que volíem respirar, volíem ésser. Estàvem reprimits i volíem viure. El que caracteritza el Maig francès és l'amplitud del moviment. Vam passar de ser un país amb un règim anormal, Gaullista, i, tot i que no vam arribar a tenir un règim socialista, vam poder tenir un règim amb una democràcia burgesa relativament normal.

I la seva feblesa?

Maig del 68 va provocar una crisi important: una crisi de direcció governamental i presidencial molt profunda. De Gaulle no va comprendre res del que estava passant i es va dedicar a reprimir-nos. La persona que va permetre la continuïtat del govern va ser el primer ministre Pompidou. Ell va comprendre, des del primer moment, la dimensió de Maig del 68: es va reunir amb els sindicats per arribar a acords i va preparar les negociacions amb el Partit Comunista. Aquestes negociacions i la convocatòria d'eleccions generals van permetre al govern salvar la situació. El Partit Comunista tampoc funcionava amb normalitat, en aquella època: els francesos el consideraven un partit estranger, ja que estava molt lligat a Moscou. El PC sempre va tenir por de la dissolució i en cap moment va tenir res a veure amb l'inici del Maig del 68, sinó que es va mantenir en un segon o tercer pla, ocupant una posició molt discreta. Van ser els estudiants d'esquerres i el moviment obrer, la CGT, els que es van mobilitzar. Les bases es van moure, però no la gent que estava a dalt de tot.

Ni els homes ni les dones es van plantejar reformular el compromís de les dones amb el moviment. D'alguna manera, aquesta va ser una de les febleses importants del Maig del 68

Un moviment poc organitzat, potser?

El Maig del 68 es va caracteritzar per l'espontaneïtat. Espontaneïtat per part del moviment estudiantil: "ocupem la Sorbona, organitzem les barricades" i per part del moviment obrer amb la convocatòria de la vaga general i l'ocupació de les fàbriques. No obstant això, tota aquesta espontaneïtat era hereva de la memòria col·lectiva dels anys anteriors, uns anys anteriors en els quals no hi havia hagut una lluita important, no hi havia hagut una col·lectivització social sobre com fer la batalla. Estava tot per descobrir! Simbòlicament, els joves van ocupar les fàbriques i me'n recordo que hi ballaven... "Són nostres!", dèiem. Fins a aquell moment, vivíem la dictadura patronal, no havíem conegut res més. Ara bé, en tota aquella espontaneïtat, mai es va escollir uns representants, mai va haver-hi eleccions, no teníem experiència en el moviment assembleari. No teníem idea de res! Aquest va ser el nostre límit, el nostre pal a la roda. El moviment d'esquerres tenia nocions d'autogestió, sí, però en general no estàvem organitzats. Tot aquest context és fàcil de veure si tenim en compte com es va integrar o no el feminisme dins el Maig del 68.

Mary Nash, catedràtica d'història de la Universitat de Barcelona diu que el Maig del 68 mai va arribar a fer-se eco de les demandes feministes. De fet, els sindicats sempre han tingut problemes a l'hora d'integrar el feminisme, fins i tot avui en dia

És possible que a l'època hi hagués la concepció que les dones militants estaven destintades a servir els homes militants. Aquest, per descomptat, és un pensament estúpid. Les dones militaven igual que els homes, però elles, a més, s'encarregaven de la intendència. Tal com continua passant actualment: les dones treballen fora de casa i fan tota la feina a dins, en molts dels casos. Durant el Maig del 68 mai va haver-hi una consciència feminista: les dones militaven com els homes però no eren reconegudes ni escoltades com ho eren els homes. Hi havia diversos motius: el Gaullisme havia reduït l'expressió política de la societat als mínims, l'Església, per descomptat, no fomentava una altra visió de les dones, el masclisme inherent a les societats llatines pesava molt i el Partit Comunista defenia els drets salarials de les dones però era agressivament antifeminista. Això ens va marcar a tots. Durant el Maig del 68, les dones van haver d'aprendre a parlar en públic, perquè no hi estaven acostumades. El dret de paraula sempre havia estat reservat als homes i prendre la paraula costa. Costa aprendre a parlar. Com tampoc no hi havia eleccions, les dones mai podien ser escollides... L'expressió nacional i regional estava controlada pels aparells burocràtics existents que eren totalment masculins. La revolució sexual, per exemple, va ser molt immadura: els drets sexuals dels homes sempre van estar per davant del de les dones. Era curiós: es tenia molt clar el dret a la sexualitat dels joves, però no es qüestionava el tema del gènere. Ni els homes ni les dones es van plantejar reformular el compromís de les dones amb el moviment. D'alguna manera, aquesta va ser una de les febleses importants del Maig del 68.

Però en aquella època hi havia la segona onada de moviment feminista...

Les dones, eventualment, van arribar a perdonar les organitzacions d'extrema esquerra, però es van centrar en el pensament feminista i van crear organitzacions feministes fora de les organitzacions polítiques. Un cop creades aquestes organitzacions, van tornar a la política amb molta més força, incorporant el discurs feminista al discurs polític. Sí que és cert que va haver-hi moltes dones en el Servei d'Ordre, que era un grup de gent que s'encarregava de protegir durant les manifestacions, d'arribar a acords amb la policia... Els components del Servei d'Ordre s'escollien per assemblea i hi havia dones, però es cert que al Maig francès els va costar incorporar-les.

No hi havia reflexió individual?

En el meu cas, jo sempre vaig ser molt sensible a les qüestions d'igualtat. Creia en la igualtat real, no la teòrica, però a mi i a molts d'altres ens va costar entendre, que, per exemple, que la manera de viure la llibertat sexual no era la mateixa per a un home que per a una dona. La revolució sexual, tal com es va concebre a l'època, era masculina. Fins i tot les dones tenien una concepció de la revolució sexual eminentment masculina! Va ser després de la segona onada de feminisme quan les dones van reestudiar els fonaments de l'alliberació sexual i es van adonar que hi havia qüestions de gènere no resoltes. Tot això ho sé pel que m'han explicat les dones que m'envoltaven en aquella època i que m'envolten ara. Tot això en aquell moment, a escala individual... Sí, ens va costar de comprendre. Era un tema social, més que no pas cultural.

Com es relaciona el Maig francès amb els moviments com el 15M a Espanya o l'Occupy Wall Street als Estats Units? També semblava que canviarien les coses i, tret d'alguns ajuntaments del canvi, no hi ha hagut gaire més cosa. A més, tenim una situació europea complexa amb els moviments d'ultradreta cada cop més poderosos.

A França mai va haver-hi un moviment com el 15M. En algunes coses sí que hem estat a l'avantguarda, ara bé... En els últims anys, no podem dir el mateix, per lo menys pel que fa a la lluita i les reivindicacions. Del 1965 fins al 1975 va haver-hi una dècada de lluita mundial, ple de revolucions i contrarevolucions. Va ser una dècada clau per al futur, vam pensar que tot era possible, però hem de reconèixer que ens van vèncer. La nostra generació va ser vençuda a escala mundial, i cal reconèixer-ho. La sortida del franquisme va ser controlada per la burgesia, després del Maig del 68 el règim francès es va estabilitzar per donar lloc a una democràcia burgesa a l'ús, la dreta socialista als països de l'est també va ser abatuda, l'URSS va caure... Als anys 80 tots aquests moviments van ser abatuts. Els assassinats de John F. Kennedy el 1963, el d'en Robert Kennedy, Malcom X, Marthin Luther King... Després van arribar Reagan i la Thatcher, Mitterrand... El neoliberalisme, la globalització capitalista, l'individualisme utilitzat contra els drets socials i tot el que tenim ara és el fruit de la nostra derrota com a generació. El cost que estem pagant ara per haver estat derrotats és desorbitat. Això no és culpa del fracàs del Maig del 68, sinó del fracàs nostre com a generació.