"Un domingo del mes de marzo de 1976, vigiladas por coches de la policía y de la Guardia Civil, grupos de mujeres se concentraron delante de la prisión de la Trinidad de Barcelona para pedir que las monjas ‘Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey’ fueran substituidas por funcionarias de prisiones", escriu la fotògrafa Pilar Aymerich al seu llibre Presas. 1976-1978, publicat per Janus a la col·lecció Ojos de buey. Aquella va ser una de les primeres manifestacions feministes de les escorrialles del franquisme, i com en tantes altres ocasions, la fotoperiodista hi va ser per documentar-ho. No en va Pilar Aymerich, distingida amb el Premi Nacional de Fotografia el 2021, és una figura clau del despertar feminista i cultural del tardofranquisme i la Transició.

El llibre, d’edició artesanal (està cosit a mà) i de petit format és un testimoni molt valuós que transmet la força d’aquelles manifestacions. En una de les imatges recollides al volum es veu Trinidad Sánchez Pacheco, representant del Moviment de Dones Democràtiques de Catalunya llegint un manifest per entregar al director de la presó. Demanaven que les recluses poguessin vestir la seva roba, llegir premsa, tenir llibertat de culte, poder escriure cartes sense censura o parlar en la seva llengua. En aquella ocasió van ser ignorades, la reforma del codi penal que contemplava l’amnistia pels delictes que discriminaven a la dona i la derogació de la llei de perillositat social, encara es faria esperar.

En aquell moment a la presó de la Trinitat de Barcelona hi havia tancades 37 dones, la majoria d’elles empresonades per haver comès adulteri o avortar. I a la Pilar Aymerich després de participar i documentar aquelles manifestacions diu que li va quedar "la cosa a dins de saber que hi havia dones tancades de les quals no en saps res. I volia entrar, fer fotos i desvetllar qui eren".

"Hi havia una presa condemnada a 30 anys per un avortament. Es deia Inés. Ja hi portava vuit anys tancada i deia que encara que la indultessin, de la persona que havia entrat ja no hi quedava res", recorda la Pilar a través d’una conversa telefònica. Ella va aconseguir entrar a la presó amb un permís que va aconseguir Vindicació Feminista a l’estiu del 78 quan les monges finalment van marxar per ordre del director general de presons, García Valdés. I el que Pilar Aymerich va trobar dins aquella presó són "tot d’històries que et colpeixen. De seguida em va recordar allò del col·legi de monges, allò polit i desinfectat. La pressió psicològica que es fa amb les dones és tant evident quan la veus. I llavors recordo molt l’afecte que demostraven les noies i la necessitat que en tenien".

Els textos que acompanyen les fotografies del llibre també són de Pilar Aymerich, i en un d’ells deixa anar la reflexió que de vegades la fotografia té la propietat de retornar per uns moments la identitat a les persones que n’han estat desposseïdes. "Això m’ha passat diverses vegades, quan fotografies a persones desvalgudes o abandonades la fotografia té un element curatiu que fa que les persones recuperin una mica la seva identitat. Totes les dones que hi havia a la presó tenien ganes de ser elles", aclareix Aymerich.

La conversa amb la Pilar Aymerich per parlar d’aquest llibre es produeix l’endemà del 8 de març. Aquest passat Dia Internacional de la Dona, malgrat la pluja la Pilar va sortir un any més al carrer per manifestar-se. Ho porta fent des del 1976, any del començament del feminisme a Catalunya. "Després d’aquella època hi va haver una baixada, i quan sorties el 8 de març sempre érem les mateixes. I ara, veure aquesta explosió de dones joves et fa pensar que la teva militància en favor de les dones no ha sigut gratuïta i que hi ha tota una gent que ha agafat el testimoni de totes nosaltres", assegura la fotògrafa. Amb tot, vol subratllar que els problemes no s’han solucionat, "sobretot els feminicidis, no m’ho puc creure que el 2022 morin tantes dones assassinades… no m’ho puc creure!".

Precisament, el Dia Internacional de la Dona havia estat la data triada per inaugurar una exposició seva organitzada per l’Institut Cervantes a Belgrad. El tema de la mostra és el feminisme i la transició, i tant de bo, després de Belgrad es pogués visitar a Barcelona, però la fotògrafa comenta que de moment no ha sortit l’oportunitat de fer-ho.