Nou de juliol de 1963. El ministre de Justícia, Antonio Iturmendi, acudeix a Barcelona a inaugurar la nova presó de dones, al barri de la Trinitat Vella. "Les seves característiques s'acomoden al caràcter cristià i progressiu del règim penitenciari espanyol, que posa per norma la rehabilitació de l'individu i la redempció del delinqüent mitjançant el treball alegre en un ambient agradable". Amb aquestes paraules es presentava la presó el No-do, acompanyades de música enèrgica i festiva i imatges de la sala de maternitat, les grans cel·les compartides o els patis. Però la realitat de la presó de dones de la Trini
–com se la coneix popularment– és molt diferent de la que es va mostrar al noticiari.

Per la presó van passar centenars de dones, preses comunes i polítiques, represaliades pel franquisme per les seves pràctiques i ideologies o pel simple fet d'haver estat infidels, haver avortat o haver exercit la prostitució. Va continuar funcionant fins a 1983, quan el recinte va passar a acollir a joves d'entre 16 i 21 anys, sent escenari de grans manifestacions i protestes per l'empresonament dels qui es negaven a anar a la mili, els insubmisos.
No va ser fins a 2009 que es va derrocar part de l'edifici, quedant d'ell només una zona que ara s'usa com a centre penitenciari obert per a presos amb el tercer grau. Malgrat els seus gairebé 60 anys d'història convulsa, aquesta enorme presó –ocupa una quarta part de la Trinitat Vella–, és una desconeguda per als seus veïns. "El barri dóna l'esquena a la presó. Tenir un centre penitenciari a prop és estigmatitzador: des que es va inaugurar, la zona ha patit un procés de decadència i encara avui compta amb infrahabitatge, serveis públics deteriorats i falta d'inversió, que es tradueix en molta fluctuació de població", explica Julia Montilla. Aquesta artista visual, nascuda en la Trinitat, acaba d'estrenar el documental Veïnatges forçats, que explica la història de la presó i recupera la seva memòria.

La Trinitat Vella és el quart barri de Barcelona amb la renda familiar més baixa. "Les teves condicions socioeconòmiques determinen la teva capital cultural i la importància que li dónes a la memòria històrica", argumenta Montilla. Per això el documental cerca explicar què significa la presó per al barri, així com reivindicar la figura i la lluita de les dones represaliades. "La memòria històrica ens ajuda a empoderar i generar dinàmiques de transformació", assegura Xavi Camino, cap de projectes del Pla de Barris, un pla de xoc municipal que busca reduir desigualtats en els barris més vulnerabilitzats. El Pla de Barris ha participat de la producció del documental juntament amb l'Associació de la revolta i Divulgació de la Memòria Històrica de Trinitat Vella i l'Observatori per una Vida Digna.

L'empoderament del barri a través de la connexió amb la presó és important, sobretot ara que les relacions amb el que queda del centre penitenciari són més que complicades. Aquest descomunal edifici ha dividit la Trinitat Vella en dues. "Quan arribes a la zona nord hi ha molt més infrahabitatge i els carrers estan més deteriorades", explica Camino, que afegeix que el veïnat espera la reforma de la presó des de fa més de 20 anys. La promesa de l'enderrocament i de la construcció d'habitatge social es va allargant en el temps. Per la zona es continuen veient plaques amb noms de destacats membres del règim encastades en parets que es desconxen pel pas del temps. "La Trinitat està allunyada de tot, però els veïns i veïnes patim aquests afronts; continua havent-hi fills i néts de represaliats", lamenta Montilla.

"La presó va ser una imposició per a un barri amb una forta identitat anarquista. La presó es va col·locar allà per castigar aquesta essència, recordant que el règim estava vigilant", opina Camino. Centenars de dones van passar per aquestes cel·les, en les quals dormien fins a 24 recluses, col·locades en una disposició que recordava a la d'un hospital de campanya. El No-Do no feia justícia a la repressió que patien les qui eren empresonades. Magda Oranich, advocada, va visitar desenes de vegades la presó com a lletrada. I, al final, ella mateixa va ser empresonada en 1973, després de la detenció de 113 membres de l'Assemblea de Catalunya a l'església de Santa Maria Mitjancera.

"A mi la presó no em va impressionar tant perquè ja la coneixia, però era un lloc atroç", recorda Oranich, a qui se li va donar a triar entre pagar una multa o anar a la presó. "Mai hauria donat ni un cèntim als feixistes", afegeix. La presó de la Trini era l'única que no estava regentada per funcionaris, sinó per les Croades de Cristo Rey, una congregació de monges que "feien el que els donava la gana", assegura l'advocada, i afegeix que "no hi havia una repressió física, sinó religiosa, psicològica, moral i política". Les monges obligaven les recluses a anar a missa i prohibien a les preses comunes relacionar-se amb les polítiques. A aquestes, malgrat el beneficiós que era el "treball alegre" per als reclusos, no se'ls tenia permès treballar ni gairebé llegir. "Cap dels llibres que ens portaven passava els filtres de moralitat. Fins i tot La Vanguardia arribava retallada", recorda Oranich.

Les comunicacions amb l'exterior estaven altament restringides. "Jo tenia un company i, perquè li deixessin venir, vam haver de fer uns vots de precompromís estant jo a la presó, amb l'ajuda d'un capellà que era amic", recorda Mercè Garriga, que va entrar a la presó el juliol de 1973. La sala de visites deixava fora de l'equació el contacte i la proximitat: era una estada amb reixats i cristalls, dividida per un passadís que era travessat per una monja que vigilava que les converses anessin "adequades" i sempre en castellà. "Una vegada va venir la meva àvia i quan ens van dir que estava prohibit el català ens vam posar a plorar, perquè la meva àvia gairebé no sabia parlar castellà i perquè era un càstig, per a nosaltres i per a les nostres famílies. Una humiliació", explica Garriga en una de les escenes del documental. Les Croades de Cristo Rey van abandonar la presó deixant pas a les funcionàries en 1978. No sense abans assegurar que "no estaven disposades a complir amb les normes de la democràcia". La petita dictadura de les religioses va portar amb si maltractaments a moltes preses i negligències greus. Es va suspendre a un metge que no va atendre un part i que es negava a visitar a les prostitutes. "Moltes d'elles patien de sífilis i no eren ateses. Jo vaig arribar a ficar antibiòtics d'amagat, gràcies a l'ajuda del Col·legi de Metges", assegura Oranich.

La presó es va convertir en reclusori de joves en 1983. Però les dones continuen sent menystingudes i maltractades en els centres penitenciaris, que, encara avui, estan pensats per a homes. "Tenim un deute amb les represaliades polítiques, i també hem de reflexionar sobre la utilitat que té la presó avui i com sofreixen les dones", apunta Montilla. Aquest és el rerefons del seu documental, que, amb una mirada al passat, recorda que hi ha coses que hem superat, però altres que no queden tan lluny. "Encara hi ha moltes victòries que se'ns escapen, i no podem permetre'ns el luxe de deixar de defensar el que hem guanyat", afegeix.