Preguntes i respostes sobre la revolució a l’Estat espanyol

"La història del POUM és la de milers d’homes i dones que van lluitar per transformar el món; que van participar en una de les revolucions més profundes del segle XX. La majoria treballava a les fàbriques i al camp de Catalunya". (1)

L’historiador Andy Durgan remarca aquest fet, massa sovint ignorat, ja en les primeres línies del pròleg del seu darrer llibre de recent aparició. Un assaig especialment recomanable per a totes aquelles persones que avui observen com la dreta extrema desballesta consciències a les nostres societats i que busquen claus en el passat útils per enfocar el present i el futur.

"El POUM en aquella època, representava alguna cosa més que un partit. Era la confluència d'una diversitat d'activitats culturals: ateneus populars, grups teatrals, conferències de vulgarització científica, d'animació juvenil, centres excursionistes i equips esportius de barriada, cooperatives i sindicats...". (2)

Així ho constatava una poumista de soca-rel, Teresa Rebull, compromesa des de molt jove en la lluita pel canvi social i que en ple franquisme es va fer especialment coneguda com a figura inoblidable de la 'Nova Cançó'.

Aquesta realitat, la d’aquell partit, mereix més atenció i per aquest motiu es fa necessària la divulgació del coneixement adquirit per gent estudiosa de la història, no contaminada per la propaganda difosa per autoritaris de tota mena.

Cal fugir de paral·lelismes simplistes, però quan hom llegeix i rellegeix assajos i notes biogràfiques de dirigents poumistes dels anys 30 resulta inevitable no fixar-se en fragments que semblen redactats pel nostre temps.

Quan Joaquim Maurin escrivia sobre problemes de la revolució democràtica que necessitava l’Estat espanyol esmentava "la terra, les nacionalitats, l’estructura de l’Estat, l’alliberament de la dona, la destrucció del poder de l’església, l’aniquilació de les castes parasitàries, la millora moral i material de la situació dels treballadors". (3)  Ho deia en un text de l’any 35 i es referia, òbviament, a realitats ben diferents de les del segle XXI, però no es pot passar per alt que aquestes paraules, amb petits canvis terminològics, podrien haver estat escrites per un demòcrata revolucionari del nostre temps.

"Una classe que combat aferrissadament totes les formes d’opressió no es pot mostrar indiferent davant l’opressió nacional: no pot, sota cap pretext, desentendre’s del problema, La posició pseudointernacionalista, que nega el fet nacional i preconitza la constitució de grans unitats, sosté pràcticament l’absorció de les petites nacions per les grans i, per tant, l’opressió. El proletariat només pot tenir una actitud: sostenir activament el dret indiscutible dels pobles a disposar lliurement de llurs destins i a constituir-se en Estat independent si aquesta és llur voluntat" (4). La classe treballadora "faltaria al més elemental dels seus deures si no s’alcés contra una de les formes més agudes d’opressió, la nacional", va explicar Andreu Nin en els seus escrits dedicats a l’anàlisi de les relacions entre els interessos de la classe treballadora i les reivindicacions dels moviments d’alliberament nacional.

Durgan, en el seu darrer llibre, assenyala que els comunistes dissidents havien estat gairebé els únics que a principis dels anys 30 van abordar amb serietat el significat de l’auge del feixisme a escala internacional i les possibilitats del triomf similar a l’Estat espanyol. Avui cal dedicar esforços també per observar i entendre les causes del creixement de la dreta extrema.

Per fer front a a qualsevol intent de la dreta d’imposar un règim autoritari, el partit de Joaquim Maurin, el BOC, va impulsar la unitat d’acció de la classe treballadora, amb la creació d’Aliances obreres, que es van fer realitat a diferents localitats i particularment a Astúries. La revolució en aquella terra, que va ser reprimida a sang i foc, hauria d’haver comptat amb un am-li moviment de solidaritat arreu l’Estat.

El mateix Durgan, en el pròleg a la reedició del llibre de Maurín Hacia la segunda revolución, recorda que segons aquell dirigent del POUM "la revolució democràtica mai s’havia consumat a Espanya" i que, per tant, tot moviment revolucionari seria, inevitablement "de caràcter democràtic".

Molt s’ha escrit sobre les raons dels dirigents de la CNT, que van desestimar la possibilitat de donar suport a l’Aliança Obrera. També sobre la decisió de socialistes i comunistes d’obediència soviètica en favor de la creació d’un front interclassista, el Front Popular, sobre els esdeveniments que es produirien posteriorment amb la sublevació militar contra el règim republicà, sobre el fracàs del cop a la major part del territori espanyol, com a conseqüència de la resistència de la classe treballadora i sobre la formació de nombrosos comitès revolucionaris, que van aixecar noves formes igualitàries d’organització social i van prendre el control de bens de producció i de l’economia. Molt s’ha explicat i discutit sobre la vida política dels anys trenta, però queden per resoldre no pocs interrogants.

Es van formar milícies per intentar derrotar els colpistes on havien imposat el seu nou ‘ordre’, però l’aparell d’Estat de la República seguia dempeus i va  organitzar la contrarevolució amb el suport d’estalinistes espanyols i d’agents dels serveis secrets soviètics. Les jornades de maig de 1937 a Barcelona van constituir un punt d’inflexió. El replegament de la CNT, l’empresonament de milers d’antifeixistes i la persecució extremadament cruenta dels militants del POUM van canviar de dalt a baix la correlació de forces i l’escenari polític, tant al front com a la rereguarda. A Catalunya "el govern central va assumir el control de l’ordre públic i de la política militar". Van acabar amb les il·lusions d’un canvi social. L’òrgan de direcció dels milicians. El Comité Central de Milícies Antifeixistes, va ser dissolt per donar pas a la formació d’un Exèrcit Popular de caire convencional.

La guerra va acabar com va acabar l’abril de 1939. De fet, a partir de l’any 37 Juan Negrin i el seu Govern ja treballaven amb la hipòtesi de la derrota i de l’exili.

La Fundació Andreu Nin s’esforça des de fa més de trenta anys en activitats de   recuperació del llegat polític i cultural del Partit Obrer d’Unificació Marxista. Avui, però, en el 90è aniversari de la fusió de dues organitzacions que van donar vida a aquest partit el 29 de setembre de 1935, el Bloc Obrer i Camperol (BOC) i l’Esquerra Comunista (ICE), fa un esforç especial per adreçar-se a tota la gent interessada en saber com aquella militància va contribuir a la causa de la revolució social. Ho fa amb l’organització d’unes jornades que permetran aprofundir en l’actualitat del llegat del POUM, passejar en visita guiada per espais de la memòria d’aquesta organització, conèixer l’activitat i el compromís de les dones poumistes, assistir a una interpretació de cançons i fragments d’escrits de Teresa Rebull, reflexionar sobre la implicació del POUM en la revolució espanyola, escoltar i parlar sobre la repressió i els empresonament patits pels seus militants i descobrir el contingut de treballs recents dedicats al rescat del treball polític i intel·lectual d’aquella organització marxista.

Les jornades, com es pot veure en el programa, tindran lloc a diferents llocs de Barcelona els dies 26, 27 i 28 de setembre.

Serviran per difondre coneixement sobre fets històrics, però també per plantejar preguntes i buscar respostes a qüestions clau d’aquell temps i segurament també del nostre.

Sobre el POUM es van dir i escriure un munt de barbaritats, com que va ser un partit contrarevolucionari o que col·laborava amb nazis i feixistes. Calumnies que van deixar empremta entre els hereus d’una vella saga.

Avui, encara hi ha qui des de l’Acadèmia gosa deixar per escrit, i en una placa!, que Andreu Nin va desaparèixer en circumstàncies desconegudes. Costa entendre els motius de qui encara dona crèdit a la propaganda estalinista, quan està més que demostrat qui va ordenar i executar el segrest i assassinat del líder del POUM. Cal remarcar que molts altres revolucionaris i milicians d’aquell partit també van ser ‘desapareguts’ o afusellats.

Entre setembre i desembre de 1936 el POUM va participar en el Govern de la Generalitat. Andreu Nin va ser conseller de Justícia. La seva exclusió i el seu tràgic destí, obliguen necessàriament a la reflexió sobre l’oportunitat de participar en aquell Executiu.

La CNT jugava un paper cabdal en aquell temps i també va ser víctima de la repressió del Govern de la Repíblica. Era una organització incomparablement més gran que el POUM, però totes dues no només van ser peces decisives per fer fracassar la sublevació dels militars a bona part del territori espanyol, sinó que una i altra organització van impulsar la col·lectivització de terres i fàbriques, a més de la formació de milícies per combatre contra els colpistes. Pels dirigents del POUM estava clar que sense la CNT no hi havia possibilitat de fer triomfar la revolució. Les relacions d’amor i odi entre dirigents del POUM i de la CNT en aquells anys plantegen encara interrogants no fàcils de resoldre. Per què no van tenir una relació més estreta?

I sempre queda el dubte sobre si la guerra hauria pogut tenir un altre desenllaç. Es podia guanyar sense el triomf de la revolució social? Tothom té clar que militarment les tropes que s’havien aixecat contra la República eren més fortes. Comptaven amb l’ajut de la Itàlia mussoliniana i de l’Alemanya hitleriana. El suport soviètic a l’Exèrcit Popular va ser clarament insuficient. Convé reflexionar sobre els motius i preguntar-se, alhora, sobre les condicions que imposava el règim de Stalin i pel sentit que tenia la cerca de complicitats per part del Govern republicà entre hipotètics aliats europeus.  

Era necessària la dissolució del Comitè Central de Milícies Antifeixistes? La formació d’un exèrcit revolucionari basat en les milícies no podia haver fet possible un altre desenllaç de la guerra? Una estratègia basada en el manteniment de l’esperit igualitari no hauria estat més efectiva que la d’un exèrcit regular convencional?

(1)    Andy Durgan. El POUM. República, revolució i contrarevolució. Sylone i VientoSur, 2025

(2)    Teresa Rebull. Tot cantant. Columna edicions, 1999

(3)    Joaquín Maurín. Hacia la segunda revolución. El Perro Malo i Fundación Andreu Nin, 2023

(4)    Andreu Nin. Els moviments d’emancipació nacional, Editorial Base i Fundació Andreu Nin. 2008