Quan el feminisme deixa de ser un experiment

A l’edifici de l’Institut d’Oncologia de la Vall d’Hebron (VHIO), situat a la falda de la serra de Collserola, darrere l’hospital de Barcelona, fa dies que atenen més trucades de periodistes que mai. Pregunten per l’equip del centre liderat per la doctora Laura Soucek, que per fi ha aconseguit desenvolupar un tractament revolucionari contra el càncer que perseguia des de fa almenys dues dècades. Quan l’entrevisten, ella explica que el fàrmac podria inactivar el nucli de molts tipus de cèl·lules canceroses, que ja s’ha provat amb èxit en ratolins i es vol provar en humans l’any vinent. Ara bé, fins al moment, ningú li ha preguntat a aquesta doctora per un dels obstacles més silenciats que ha hagut de superar en la carrera per sintetitzar l’Omomyc, el fàrmac en qüestió: les discriminacions que ha patit pel fet de ser dona en un món encara d’homes.

Com ella, totes les dones tenen gravada a la memòria aquella hòstia de la vida en què es van adonar que, pel fet de ser dones, l’entorn les tractaria pitjor. Un abús, el primer assetjament al carrer, el masclisme al pati de l’escola, una violació. Però tant mal fa aquest record com els micromasclismes que pateixen a diari, sobretot si treballen en mons laborals eminentment masculins com el de la recerca. “Per on començo?”, pregunten la majoria quan se’ls demanen exemples d’aquesta discriminació.

Soucek recorda com, fa tot just un mes, el presentador d’unes jornades científiques va convidar el públic a quedar-se a la taula on ella participava “perquè hi havia ponents molt guapes” quan de la resta, composades totes per homes, n’havia lloat els mèrits científics. Encara li dol també escoltar que companys de professió mencionen d’ella la seva “elegància” i no els seus mèrits científics, “com farien amb un investigador home”. O que la presentin al costat d’altres recercadors com a “senyoreta Soucek” mentre a la resta els tracten de professors o doctors. “Jo també sóc professora i doctora!”, exclama.

Soucek recorda com el presentador d’unes jornades científiques va convidar el públic a quedar-se a la taula on ella participava “perquè hi havia ponents molt guapes”

A banda d’aquests comentaris –“que són els que et marquen el dia a dia”, reconeix la investigadora–, diversos estudis també han aportat dades que confirmen que en la carrera científica és més fàcil que una dona quedi enrere. En els centres d’investigació, i segons l’informe del Govern espanyol Científicas en cifras 2017, elles aconsegueixen només un 39% dels llocs de les plantilles (una xifra similar a la de fa deu anys) i sobretot se les troba ocupant llocs de menys responsabilitat. “Cal treballar perquè les dones arribin als càrrecs de coordinació: sense una conciliació real moltes se n’acaben allunyant”, denuncia Soucek que, de fet, és la primera dona que va dirigir un laboratori al centre on treballa.

També el finançament que reben les dones per poder tirar endavant la seva línia d’investigació és inferior al que perceben ells. L’Associació d’Investigadores i Tecnòlogues (AMIT) ja va denunciar que les dones van representar només un 17,6% de les guanyadores en els premis científics repartits a Espanya entre l’any 2009 i el 2014; que, més enllà d’un reconeixement, el que realment suposen és una injecció econòmica per a la recerca dels premiats.

Feminisme entre provetes

Però davant d’aquest panorama hi comença a haver excepcions com la del centre on treballa la investigadora Laura Soucek, que ara ja el dirigeixen tantes dones com homes. O com la catedràtica Marilar Aleixandre, que acaba de recollir el premi internacional més prestigiós del camp de la didàctica de les ciències. O com tantes d’altres. El feminisme també està removent consciències entre provetes i cada vegada més científiques estan començant a respondre davant les discriminacions que pateixen a la feina. El passat 9 de febrer, la prestigiosa revista científica The Lancet ho resumia llançant un editorial que titulava “El feminisme és per a tothom”, també per al món de la recerca.

Filla d’una advocada italiana, Soucek va créixer sabent que podria ser el que volgués. I una estada de deu anys als Estats Units diu que li va mostrar que existeixen laboratoris on les discriminacions no tenen cabuda. Segurament d’aquí vénen els “jo no callo mai” que tantes vegades repeteix quan li preguntem per com combat els micromasclismes que viu a la feina. De fet, aquell dia que el presentador d’unes jornades va animar el públic a quedar-se a la seva taula perquè les ponents eren “guapes”, diu que quan li va tocar el torn d’intervenir va agrair la tria dels ponents perquè, va detallar amb sorna, també eren “molt guapos”. L’home no es va donar per al·ludit, però el públic va aixecar-se i va aplaudir. “No hem d’acceptar aquestes ofenses, hem de creure en nosaltres mateixes i contestar, amb educació, però contestar”. Dies després va rebre un mail de disculpa.

Soucek segueix explicant les respostes que acumula en el seu historial des del despatx: peixera amb peixos minúsculs, ordinador amb el mail obert, xapa blava a la solapa de l’americana amb l’eslogan “Proud Cancer Researcher” (investigadora oncològica orgullosa). Diu que el canvi arriba, que l’important és no tenir por.

Però Soucek parla des d’una situació privilegiada: la majoria de treballadores del món de la recerca no ostenten tant poder com ella. A l’hora de contestar, a ella el càrrec l’ajuda i n’és conscient: “L’important és que nosaltres, ara que hem arribat aquí, treballem per la igualtat des dels llocs directius”, afegeix. I explica que ella i d’altres recercadores de l’Institut d’Oncologia de la Vall d’Hebron (VHIO), per exemple, estan instant la institució perquè incorpori dones al comitè científic extern que els guia en els seus programes d’investigació. Actualment està format només per homes, però “canviarà perquè ho hem demanat”, assenteix amb seguretat.

Quatre anys del projecte Libra

A Barcelona hi ha més centres de recerca que també treballen activament per abolir les discriminacions de gènere del món de la investigació. De fet, l’any 2015 la ciutat va ser escenari d’una reunió on tretze institucions europees van denunciar les desigualtats de gènere en el terreny de la ciència. Al capdavant d’aquest grup de centres hi havia el Centre de Regulació Genòmica (CRG), que té seu a la capital, ara tocant al mar. Junts van engegar llavors el projecte Libra, que pretenia fer un diagnòstic de la situació i implementar accions per a la igualtat. “Encara que la meitat dels estudiants de doctorat a Europa són dones, el nombre d’investigadores decau durant el postdoctorat i cau en picat en posicions de lideratge en els centres d’investigació d’Europa”, denunciaven aleshores.

Han passat quatre anys d’aquella trobada, aquest mes de març s’ha acabat el finançament que els proporcionava la Comunitat Europea, però s’han fet passes endavant. Quan falten poques setmanes perquè un ens extern avaluï el procés, la coordinadora de Libra, Isabelle Vernos, en fa una valoració positiva. Entre d’altres, explica que s’han generat plans d’igualtat a tots els instituts, s’ha elaborat una publicació amb recomanacions per a una contractació igualitària i s’ha creat un mòdul virtual per ensenyar els estudiants què aporta la dimensió de gènere en la investigació –“S’han llençat molts diners per no haver provat medicines en ratolins mascle i ratolins femella”–.

"Encara hi ha molt marge de millora, però les coses estan canviant. Sobretot perquè s’estan imposant plans perquè la igualtat no depengui de la bona voluntat de la gent"

“Encara hi ha molt marge de millora, però les coses estan canviant. Sobretot perquè des de dalt s’estan imposant plans perquè la igualtat no depengui de la bona voluntat de la gent”, explica Vernos. I menciona el segell de l’Athena SWAN, que distingeix els centres superiors del Regne Unit que aproven en matèria d’igualtat. Des que es van reunir els tretze a Barcelona, també ha augmentat la consciència de gènere entre els treballadors dels instituts del projecte Libra i s’hi han contractat més dones com a investigadores. Al Centre de Regulació Genòmica, en concret, cinc; quan en les seleccions anteriors sempre s’havien contractat homes.

L’any passat també va néixer la base de dades de dones investigadores i tecnòlogues de l’AMIT. Va néixer amb 1.500 noms, ara ja té més de 2.200 dones registrades. Ni Isabelle Vernos ni Laura Soucek hi són. Cada dia són més les dones que treballen des dels seus laboratoris perquè la igualtat de gènere sigui palpable al món de la recerca.