"Quan es parla de fam, cal posar l’accent en les causes, i no només en els efectes"

"És inevitable la fam i la subalimentació crònica a molts països a dia d’avui? Hi ha alguna justificació per què, al segle XXI, existeixin tantes emergències alimentàries i alguns episodis de fam als quals la gent mor per inanició? La resposta és que no", escriu Vicenç Fisas (Barcelona, 1952) al seu darrer llibre, Matar de hambre (Icària). Encara que tothom dona per coneguda l’existència d’aquesta xacra, un cop se saben les xifres la magnitud del problema resulta més colpidora: "El 2018, 820 milions de persones, el 10,8% de la població mundial, patia subalimentació", explica Fisas entrevistat per Públic. Però s’afanya a precisar que cal distingir entre "la fam, que és una cosa puntual i a curt termini" de "les crisis alimentàries, normalment de mig termini" i "la fam crònica, la subalimentació i la inseguretat alimentària, que són més estructurals i a llarg termini".

"El 2018, 820 milions de persones, el 10,8% de la població mundial, patia subalimentació"

La fam, definida pels organismes internacionals com una sensació física incòmoda o de dolor causada perE un consum insuficient d’energia alimentària, té a més un impacte "sobre la població infantil, ja que, encara que no morin de fam, sense els aliments adequats, variats i suficients, els produeix lesions cerebrals i deficiències motors de per vida a causa de l’enorme desenvolupament neuronal abans dels cinc primers anys de vida, que es pot veure truncat."

No només per guerres i catàstrofes

Al llarg de les seves 600 pàgines, Fisas recull amb detall quins són els països més afectats i quines són les conseqüències de la fam, però també quines en són les causes. A banda de les guerres i catàstrofes naturals, una de les raons que l’autor apunta, i segurament una de les menys conegudes, és "quan a un país se l’obliga a produir, exportar i dependre d’un sol producte del qual no controla el seu preu".

Per què creu l’autor que no se’n parla tant, d’aquesta causa que és comercial? "Dels països que presenten alts índexs de subalimentació, la meitat depenen de l'exportació d'un o de molt pocs productes, això suposa que aquests països estan subjectes a la demanda dels productes i dels seus preus, fent-los molt vulnerables en aquest sentit", respon Fisas. Aquest fet "pot afectar els ingressos de l’estat, al seu pressupost i, en definitiva, a la seguretat alimentària" alhora que la majoria d’aquests productes –des d’hidrocarburs fins a minerals– "són propicis a les corrupteles i a la desviació dels beneficis".

Una situació de "violència estructural" que l’autor vincula al "sistema econòmic mundial, amb les seves corporacions transnacionals que controlen la cadena alimentària a través de la producció, la distribució, els preus i les pautes de consum a través de la publicitat". A més, afegeix, "hi ha un factor creixent, que és la compra massiva de terres per part de fons de pensions i fons d'inversió per alimentar a tercers països, a costa de subalimentar als autòctons".

L'autor exposa que la meitat dels països que tenen alts índexs de subalimentació depenen d'un o de molts pocs productes, una consqüència del "sistema econòmic mundial"

Fisas menciona el nom d’aquestes empreses: "El 2016, abans que les grans fusions entre empreses agroquímiques, els sis majors gestors d'actius –BlackRock, Capital Group, Fidelity, The Vanguard Group Inc, State Street Global Advisors i Norges Bank Investment Management– posseïen conjuntament entre el 15 i el 33% de les accions de Monsanto, Bayer, Dow, DuPont, Syngenta i BASF". També "grans empreses de commodities, com Glencore, Cargill, Salam Investment, Archer Daniels Midland, Mercuria Energy Group, Louis Dreyfus Group, Bunge Limited, Wilmar International o Olam International". Entre totes elles, "mouen centenars de milers de milions de dòlars" en el comerç de futurs, que "és utilitzat pels especuladors per aprofitar els canvis en els preus dels productes bàsics".

"Les empreses que es dediquen a aquesta especulació són implacables i es comporten com voltors en encoratjar l'alça dels preus dels aliments bàsics", critica. Irònicament, aquestes empreses són també responsables de l’altre problema que afecta a la població mundial: el sobrepès. "Justament el control d’aquestes grans empreses en tota la cadena alimentària, que perjudiquin a la producció i venda de proximitat, més variada i saludable", afirma en assenyalar que cada cop es menja més malament, encara que sigui en grans quantitats, i això provoca el sobrepès".

El canvi climàtic i la fam

L'escalfament global també és un altre dels causants del fenomen, fent augmentar "la inseguretat alimentària en diverses regions, de manera molt evident en el cas de Sahel africà", indica. Així, "quan augmenten les sequeres, es multipliquen els fenòmens extrems del clima, escasseja l'aigua i es malmeten les collites, la gent tendeix a fugir de les seves llars, desplaçant-se a altres parts de país o marxant a l'estranger", donant peu als "refugiats climàtics", que "es multipliquen any rere any".

Amb tot, matisa que tot i ser "una realitat inqüestionable", en aquest tema "hi ha certa tendència a convertir el canvi climàtic, en presentar-lo com una cosa purament natural, en el perfecte boc expiatori, per exculpar així els que realment provoquen l'escalfament global i als dirigents polítics que no són previsors ni anticipatoris sobre el que els ve a sobre, malgrat totes les alertes existents".

Quin paper tenen les organitzacions internacionals? "Fan moltes recomanacions, però atès que els organismes estan formats pels estats, no són prou clars alhora d’assenyalar els responsables", lamenta Fisas. "En suma, la totalitat dels països assenyalats en el llibre no pateixen fam o estan en situació de subalimentació crònica de forma gratuïta, sinó motivada o provocada, i la resposta és a les seves polítiques, les presents o immediates", resumeix en recalcar que "els seus responsables tenen noms i cognoms, i cal assenyalar qui són, les empreses que s'aprofiten de la situació i els interessos geopolítics externs que hi ha en molts casos".

Matar de fam –el contundent títol del llibre– pot ser "una decisió deliberada, com a càstig polític o com a estratègia de guerra, o estar motivada per simple indiferència i irresponsabilitat dels dirigents polítics, per ignorar a la gent, deixar-la a la seva sort o en mans d'organitzacions caritatives, per no ser previsors o per tenir altres interessos preferents". Per posar fi a la fam l'autor ho té clar: "Cal posar l'accent en les causes, i no només en els efectes".