Qui era el Negre de Banyoles? Una investigació li posa nom i desmunta el mite
Ni era boiximà ni del Kalahari: Fèlix Colomer descobreix el seu origen en el documental 'El negre te nom'
Madrid-
Durant 75 anys, una persona dissecada va ser exposada sense causar cap enrenou al Museu Darder, a Banyoles, fins que el 1991 Alphonse Arcelin, metge haitià i regidor del PSC a Cambrils, va llançar una campanya que exigia la seva retirada després d'assabentar-se de la seva presència per la premsa. L'alcalde, Joan Solana, també socialista, es va negar a desprendre's d'un de les icones de la capital del Pla de l'Estany, conegut com el Negre de Banyoles.
El cadàver de l'africà havia arribat a Europa el 1830, després que els taxidermistas francesos Jules i Édouard Verreaux robessin el cadàver d'un home, el dissequessin i se l'emportessin a París per mostrar-lo en exposicions, encara que no van poder fer-ne negoci perquè aquests tipus d'exhibició havien passat de moda i ningú va voler comprar-lo, fins que el 1916 el va adquirir l'empresari Francesc Darder, fundador del zoo de Barcelona.
Des de llavors, el Museu Darder de Banyoles acull el boiximà del Kalahari, com resava una placa al costat del cos dissecat, fins que El País publica un article al començament dels noranta i Alphonse Arcelin, indignat, emprèn una lluita antiracista. Tot s'hauria quedat en un conflicte local si no fos perquè Barcelona ha estat triada seu olímpica i les Olimpíades del 92 estan molt a prop.
El totpoderós president Jordi Pujol i l'alcalde socialista de la capital, Pasquall Maragall, li demanen que es calmi: no hi ha pressa i no sigui que la seva reivindicació acabi afectant els Jocs Olímpics de Barcelona 1992, perquè a més el llac de Banyoles acull les proves de rem i una vila olímpica per als esportistes. No obstant això, Arcelin internacionalitza la causa i amenaça amb promoure un boicot dels països africans.
Mentre el secretari general de l'ONU, Kofi Annan, aplaudeix el seu coratge, els fills d'Arcelin, qui s'ha casat amb una dona blanca, són insultats al col·legi. "Quan estava embarassada, em tiraven pedres i em deien puta", recorda Cristina Zabal, la seva esposa, en El negre te nom, una cinta de Producciones del K.O. que ha merescut el premi al millor documental en el festival FIC-CAT.
"Tinc 31 anys i la història em sonava d'alguna cosa, però quan la productora em va proposar dirigir-la, després de documentar-me vaig al·lucinar per complet i em vaig involucrar com un boig en el projecte", explica el cineasta Fèlix Colomer, qui es va proposar "reviure aquesta època", quan a Espanya "era normal ser racista, malgrat que la gent no se'n considerés". Només cal escoltar els testimonis dels veïns entrevistats per les càmeres de TV3.
Anys en què les excursions escolars tenien com a destí habitual el Museu Darder, també freqüentat per adults. "Les criatures se situaven sota el tapalls per veure-li el penis. Imagina't que normalitzat estava el racisme que un nen negre es va negar a visitar les instal·lacions i la professora el va obligar a entrar. Encara que la criatura alcés la veu, aquest tipus d'actituds es veien com un atac, com li va succeir a Arcelin", afegeix Fèlix Colomer.
El Negre de Banyoles i els germans Verreaux
Després d'aplicar-se amb animals, als germans Verreaux se'ls va passar pel cap la idea de dissecar un ésser humà, una acció tan controvertida que, per no generar polèmiques, van triar un subsaharià. Com que no era prou negre per a l'atracció i la joia dels ulls blancs dels ciutadans europeus, van empastifar la seva pell amb betum per enfosquir-la. Un despropòsit.
"Els germans Verreaux van fer alguna cosa que no s'havia fet abans", explica el taxidermista Robert Lasa a El negre te nom, que s'estrena aquest dimarts a TV3 i al mateix temps, en format sèrie de tres capítols de 40 minuts de durada, a la plataforma 3Cat. No obstant això, "la peça està molt mal naturalitzada" i "fa veritable fàstic", denunciava el 1992 el primatòleg Jordi Sabater.
El periodista Miquel Molina també es mostra crític en el documental: "El van despullar de tota la seva condició de persona civilitzada per convertir-lo en un bon salvatge", és a dir, "en un objecte d'estudi i de curiositat per demostrar el seu caràcter inferior". Així, el 1999, Banyoles s'erigeix com "una de les capitals sinistres del racisme científic", assenyala en la cinta l'autor de Naturalesa morta.
A què es refereix en realitat Miguel Molina? "La vestimenta i els objectes no eren de la seva tribu", reconeix Georgina Catacrós, conservadora del Museu Darder. "Li dèiem el boiximà" i "venien estudiants a visitar-lo", encara que la batussa va alimentar encara més el poder de convocatòria. "No sé si era original la indumentària", assegura també Mariona Juncà, directora del centre entre 1985 i 2007.
"Jo no crec que, pel fet de ser negre, el consideréssim diferent de la resta del que hi havia allí. Per a mi no era una ofensa la manera en què estava exposat, si s'entenia bé el que era un museu de ciències naturals de l'època en què es va fer", apunta Mariona Juncà, la predecessora de la qual va arribar a suggerir que el Negre de Banyoles era un "caníbal".
L'alcalde de l'època, Joan Solana, encara avui no es penedeix d'haver defensat a ultrança que romangués en el Museu Darder perquè la seva col·lecció era "única". Altres defensors argumentaven que es tractava d'una mòmia, però Arcelin insistia que el cadàver del boiximà havia estat "robat de la seva tomba la mateixa nit del seu enterrament per dissecar-lo amb tècniques de taxidèrmia animal".
Relacionado con este tema
Un home contra un poble. Davant les càmares, els veïns defensen que forma part de Banyoles i li dediquen una carrossa de carnestoltes. Comencen llavors a vendre's samarretes amb l'eslògan: "O tots o cap". És a dir, que si s'emporten el negre del seu poble, que s'emportin també tots els residents. En paral·lel, l'Associació d'Amics del Museu de Banyoles reuneix 7.380 signatures per defensar un "fet distintiu" i el seu "signe d'identitat".
La Unesco i l'ONU denuncien el racisme
Mentre que la Unesco demana que es retiri el boiximà i l'Organització per a la Unitat Africana denúncia un cas de racisme, el 1993 uns experts i forenses determinen que el Negre de Banyoles tenia 27 anys quan va morir de mort natural el 1830. Obstinat a conservar al seu símbol, l'alcalde encarrega una rèplica en bronze, si bé avui reconeix que va ser "un error". Finalment, el 2000 el ple municipal aprova que sigui traslladat a Àfrica.
Botswana l'acull, sense saber si era d'allí. En realitat, ni és boiximà ni del Kalahari, perquè el 2019 un periodista holandès tira d'hemeroteca i descobreix en un article de Le Figaro, publicat en 1831, que l'home dissecat era oriünd del llogaret de Litakou, actual Dithakong, a Sud-àfrica. Un sorprenent gir de guió, encara que el documental recorda altres passatges estrafolaris que semblen propis d'una obra de ficció.
El 8 de setembre de 2000, nou anys després que Arcelin protestés per primera vegada —i fos amenaçat de mort—, es produeix el trasllat del cadàver amb nocturnitat i traïdoria, de la mateixa manera que, dècades enrere, els germans Verreaux havien robat el cos. La sèrie, amb 40 minuts addicionals de metratge, també relata que la conservadora del Museu Darder, Georgina Catacrós, va intentar frenar la repatriació fins a l'últim moment.
No obstant això, la responsable del Museu Nacional d'Antropologia és categòrica i se l'emporta a Madrid, des d'on és traslladat a Botswana sense pell, ni ungles, ni altres parts del seu cos... Només arriba "el crani i quatre ossos", un "nyap", com ho qualifica el director del documental. Però on està les altres restes del Negre de Banyoles? "A l'Antropològic, encara que ells ho neguen, per la qual cosa o els han perdut o no els troben".
El seu aterratge a Botswana provoca una gran expectació i una munió acudeix a visitar-lo, com si es tractés de la capella ardent d'un ídol local, fins al punt de què és objecte d'un funeral d'Estat. A Alphonse Arcelin, per part seva, el reben com a un heroi. En canvi, la sèrie aprofundeix en la cara B de la lluita del llavors regidor del PSC, perquè va ser un "personatge caigut en desgràcia".
Relacionado con este tema
"Perd un judici contra l'alcalde de Banyoles i li embarguen els comptes i la casa, se separa de la dona, li deixa deutes a la seva família i acaba morint a l'Havana. No va poder pagar 16 milions de pessetes als seus advocats, que es van aprofitar d'ell. Arcelin va aconseguir el que es va proposar, però li van arruïnar la vida", rememora el director d'El Negre te nom, qui, com indica el títol del documental, va aconseguir posar-li nom.
El rebesnet del Negre de Banyoles
25 anys després de la seva repatriació, Fèlix Colomer es proposa descobrir el seu veritable origen i, per això, viatja a Àfrica, on descobreix que en realitat era el cap de la tribu bathlaping a Dithakong. Després de trobar els seus descendents i a l'actual líder del clan, rebesnet del Negre de Banyoles, a la fi li posa nom: és Molawa VIII, nascut entre 1800 i 1805. Les dates quadren: "Era ell al 99%".
Després de confirmar-ho, Fèlix Colomer li proposa a l'hereu el trasllat de les seves restes al seu poble natal. No obstant això, prefereix que segueixi enterrat a Gaborone, Botswana, perquè el seu rebesavi descansi d'una vegada en pau. Allí, avui pot llegir-se en un rètol: Wellcome El Negre.
Molawa, per cert, significa "el que sofrirà"
Un final feliç tant per a aquest article com per al documental, una de les pretensions del cineasta. No obstant això, la vida entre línies i després de les càmeres no sol ser tan feliç. Quan TV3 va entrevistar els veïns de Banyoles, només va haver-hi una persona que es va atrevir a dir que li semblava racista que l'africà, que no boiximà, fos l'estrella del museu del seu poble.
No figura en el documental perquè aquella noia, després de sortir a la tele, "es va veure forçada a tancar-se una setmana a la seva casa per la pressió i els insults de la gent", comenta Fèlix Colomer, qui també va aconseguir donar amb el seu parador. Després de parlar amb ella, no sols va rebutjar ser entrevistada, sinó que també li va denegar el permís per a usar les imatges de l'època. "Una anècdota definitòria de l'ambient que es respirava a Banyoles". El lector es queda amb un final pansit, però amb un profitós documental.
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.