Qui té por de Josep Maria Miró?

És el rei de l’el·lipsi, és l’autor de moda a Buenos Aires, un dels dramaturgs catalans contemporanis més internacionals, el representant d'un teatre polític fet des de l'emoció d’una normalitat amenaçada. És El Principi d’Arquimedes, és La dona que perdia tots els avions, és Nerium Park, és Fum. És Josep Maria Miró. El protagonista del darrer cicle temàtic de la Sala Beckett.

El cicle, que tindrà lloc des d'aquest dimecres, 24 de gener fins al 25 de febrer, proposa una mirada a fons de l'obra de Miró a través de dos espectacles: una merescuda reposició (Nerium Park) i una estrena, aquest dimecres (Olvidémonos de ser turistas); dues lectures dramatitzades de textos escollits per l'autor: Desig, de Josep Maria Benet i Jornet (perquè sense ell no seríem on i com som) i La Benvinguda, de Marc Guevara (perquè és un nom a tenir en compte); dues xerrades al voltant de la seva obra, col·loquis postfunció i, fins i tot, un curs. Dit d'una altra manera: un espai d'exhibició, reflexió, pensament i trobada al voltant del corpus teatral de Josep Maria Miró. "L'hem triat per la indubtable qualitat i contemporaneïtat del seu teatre. Perquè és un dels autors de la seva generació" afirma Toni Casares, director de la Beckett.

I, alhora, també, per un acte de justícia. Perquè l'any 2007, quan la Beckett va dedicar tota la programació a l'autoria catalana contemporània, Miró es va quedar sense estrena pròpia. Potser perquè tot just feia un parell d'anys que, en paral·lel a la seva carrera com a periodista, havia començat a estrenar textos en formats més o menys acabats com lectures dramatitzades o tallers. De fet, no va ser fins al 2012, –un any després de la polèmica estrena de Gang Bang al Teatre Nacional–, que la Beckett va estrenar una obra de Josep Maria Miró: la coneguda i premiada El Principi d'Arquimedes. El muntatge que el va catapultar a la fama internacional: ha estat traduïda a 18 llengües, presentada en 40 països i adaptada al cinema per Ventura Pons sota el títol El virus de la por. Perquè després diguin que el teatre (català) no està de moda.

Les claus del teatre de Josep Maria Miró

Però, com és el teatre de Josep Maria Miró? Quin és el seu segell personal? Què necessita saber abans de començar a escriure? "Escric sobre allò que no tinc resposta. Intento obrir interrogants sobre allò que tinc la certesa que no sé contestar" explicava el mateix autor fa un parell d'anys en un article a la Revista Pausa. De fet, si donem un cop d'ull a les obres de Miró, totes o gairebé totes tenen un element en comú: comencen amb una pregunta. Potser perquè com diu Xavier Albertí "un text que comença amb una pregunta, tens tota l'obra per contestar-la". Des del "n'estàs segur?" de l'Arquimedes al  "què mires?" de Nerium Park, fins a arribar a les més de dues-centes rèpliques de pregunta amb què comença Olvidémonos de ser turistas.

I potser, també, perquè Miró creu que el teatre que té totes les respostes és "burgès i moralitzador". Ara que el món s'ha polaritzat tant que amb prou feines hi ha lloc pels matisos, Josep Maria Miró posa en dubte l'existència de la veritat i aposta pel teatre de la relativitat.

Imatge promocional d''Olvidémonos de ser turistas', de Josep Maria Miró, que s'estrena aquets dimecres a la Sala Beckett de Barcelona. / Kiku Piñol.

Un bon exemple d'això el trobem a la ja citada El Principi d'Arquimedes, on Miró ens posava cara a cara amb la nostra por i els nostres prejudicis. O Nerium Park, un retrat fidel de la generació criada sota el boom urbanístic. "És un tipus de teatre no confortable però en el qual jo em trobo còmode com a espectador i també com a autor" explica Miró. I afegeix que sí, que com deia Pier Paolo Pasolini, escriu pensant en un espectador que és ell mateix.

La humanitat és l'altra gran pota de l'obra mironiana. Un exemple: A Olvidémonos de ser turistas, un dels personatges, l'Enrique, li pregunta a la mucama perquè ha entrat a la seva habitació, i ella li respon: "m'ha semblat que ho necessitaves". L'Enrique no ha demanat ajuda, no ha cridat ningú. Només ha col·locat un cartellet, avisant que ja s'hi podia netejar, a la porta de l'habitació. Més enllà del dolor i de l'evident malestar que generen les seves obres, "m'interessa explicar que depenem i necessitem als altres" diu. Els personatges de Josep Maria Miró necessiten trobar-se.

Olvidémonos de ser turistas és, també, una obra sobre el viatge i les migracions personals. Tots els personatges, de fet, estan en trànsit. Sigui físic o mental. I, alhora, l'espectacle ens obliga a reflexionar sobre el paper del turista i del viatger. Probablement perquè aquest text no existiria sense els viatges de Miró a l'Amèrica Llatina, sense les anècdotes viscudes, sense la gent que va conèixer, sense la sensació d'immensitat que va viure ell sol al desert d'Atacama. Sense el raper uruguaià que rimava en portuguès del Brasil. És possible deixar de ser turista? És possible canviar la mirada? Intentem-ho. Intentem-ho. Intentem-ho. I potser descobrirem que "desde Brasil se ven las cataratas y desde Argentina se viven".