Qui té por de Josep Maria Miró?

És el rei de l’el·lipsi, és l’autor de moda a Buenos Aires, un dels dramaturgs catalans contemporanis més internacionals, el representant d'un teatre polític fet des de l'emoció d’una normalitat amenaçada. És El Principi d’Arquimedes, és La dona que perdia tots els avions, és Nerium Park, és Fum. És Josep Maria Miró. El protagonista del darrer cicle temàtic de la Sala Beckett.

El cicle, que tindrà lloc des d'aquest dimecres, 24 de gener fins al 25 de febrer, proposa una mirada a fons de l'obra de Miró a través de dos espectacles: una merescuda reposició (Nerium Park) i una estrena, aquest dimecres (Olvidémonos de ser turistas); dues lectures dramatitzades de textos escollits per l'autor: Desig, de Josep Maria Benet i Jornet (perquè sense ell no seríem on i com som) i La Benvinguda, de Marc Guevara (perquè és un nom a tenir en compte); dues xerrades al voltant de la seva obra, col·loquis postfunció i, fins i tot, un curs. Dit d'una altra manera: un espai d'exhibició, reflexió, pensament i trobada al voltant del corpus teatral de Josep Maria Miró. "L'hem triat per la indubtable qualitat i contemporaneïtat del seu teatre. Perquè és un dels autors de la seva generació" afirma Toni Casares, director de la Beckett.

I, alhora, també, per un acte de justícia. Perquè l'any 2007, quan la Beckett va dedicar tota la programació a l'autoria catalana contemporània, Miró es va quedar sense estrena pròpia. Potser perquè tot just feia un parell d'anys que, en paral·lel a la seva carrera com a periodista, havia començat a estrenar textos en formats més o menys acabats com lectures dramatitzades o tallers. De fet, no va ser fins al 2012, –un any després de la polèmica estrena de Gang Bang al Teatre Nacional–, que la Beckett va estrenar una obra de Josep Maria Miró: la coneguda i premiada El Principi d'Arquimedes. El muntatge que el va catapultar a la fama internacional: ha estat traduïda a 18 llengües, presentada en 40 països i adaptada al cinema per Ventura Pons sota el títol El virus de la por. Perquè després diguin que el teatre (català) no està de moda.

Les claus del teatre de Josep Maria Miró

Però, com és el teatre de Josep Maria Miró? Quin és el seu segell personal? Què necessita saber abans de començar a escriure? "Escric sobre allò que no tinc resposta. Intento obrir interrogants sobre allò que tinc la certesa que no sé contestar" explicava el mateix autor fa un parell d'anys en un article a la Revista Pausa. De fet, si donem un cop d'ull a les obres de Miró, totes o gairebé totes tenen un element en comú: comencen amb una pregunta. Potser perquè com diu Xavier Albertí "un text que comença amb una pregunta, tens tota l'obra per contestar-la". Des del "n'estàs segur?" de l'Arquimedes al  "què mires?" de Nerium Park, fins a arribar a les més de dues-centes rèpliques de pregunta amb què comença Olvidémonos de ser turistas.

I potser, també, perquè Miró creu que el teatre que té totes les respostes és "burgès i moralitzador". Ara que el món s'ha polaritzat tant que amb prou feines hi ha lloc pels matisos, Josep Maria Miró posa en dubte l'existència de la veritat i aposta pel teatre de la relativitat.

Miró té clar que "la dramatúrgia ha d'estar sempre connectada amb el món d'avui i al mateix temps ens ha de servir per ser capaços de llegir el passat, conviure amb el present i afrontar el futur. Que el teatre ha de ser un espai de reflexió". Perquè escriure teatre és una actitud política i ideològica. Una reflexió que, probablement, afirmi també Lluïsa Cunillé, un dels grans referents de Miró.

Un bon exemple d'això el trobem a la ja citada El Principi d'Arquimedes, on Miró ens posava cara a cara amb la nostra por i els nostres prejudicis. O Nerium Park, un retrat fidel de la generació criada sota el boom urbanístic. "És un tipus de teatre no confortable però en el qual jo em trobo còmode com a espectador i també com a autor" explica Miró. I afegeix que sí, que com deia Pier Paolo Pasolini, escriu pensant en un espectador que és ell mateix.

Una manera d'entendre el teatre que, possiblement, té molt a veure amb la seva formació i carrera com a periodista. "Per mi, el periodisme i la ficció són dos àmbits per reflexionar sobre el món en què vivim" diu l'autor. Ara bé, amb una gran diferència: en el teatre l'espectador encara està disposat a fer un pacte: anar a veure una mentida i creure's que és veritat. Encara confia en el relat. En el periodisme, apunta, aquest pacte de confiança s'ha trencat. Potser per això una alumna del curs que imparteix a la Beckett li va preguntar per què trobava més veritat en el teatre que en els mitjans de comunicació. Patapam.

La humanitat és l'altra gran pota de l'obra mironiana. Un exemple: A Olvidémonos de ser turistas, un dels personatges, l'Enrique, li pregunta a la mucama perquè ha entrat a la seva habitació, i ella li respon: "m'ha semblat que ho necessitaves". L'Enrique no ha demanat ajuda, no ha cridat ningú. Només ha col·locat un cartellet, avisant que ja s'hi podia netejar, a la porta de l'habitació. Més enllà del dolor i de l'evident malestar que generen les seves obres, "m'interessa explicar que depenem i necessitem als altres" diu. Els personatges de Josep Maria Miró necessiten trobar-se.

La síntesi de tot això és, precisament, Olvidémonos de ser turistas. Un text que, tot i que neix de la voluntat i gairebé necessitat de la directora de l'espectacle, l'argentina Gabriela Izcovich, de treballar a la Sala Beckett, Miró s'ha acabat portant al seu terreny. De fet, si ens hi fixem bé, podríem dir que és Fum a la inversa: A Fum (Teatre Nacional, 2013) una parella jove viatjava per trobar-se, i aquí els seus protagonistes busquen la vida des d'un altre lloc, des d'un altre espai. Tot i que tots estan, clarament, fora de la seva zona de confort.

Olvidémonos de ser turistas és, també, una obra sobre el viatge i les migracions personals. Tots els personatges, de fet, estan en trànsit. Sigui físic o mental. I, alhora, l'espectacle ens obliga a reflexionar sobre el paper del turista i del viatger. Probablement perquè aquest text no existiria sense els viatges de Miró a l'Amèrica Llatina, sense les anècdotes viscudes, sense la gent que va conèixer, sense la sensació d'immensitat que va viure ell sol al desert d'Atacama. Sense el raper uruguaià que rimava en portuguès del Brasil. És possible deixar de ser turista? És possible canviar la mirada? Intentem-ho. Intentem-ho. Intentem-ho. I potser descobrirem que "desde Brasil se ven las cataratas y desde Argentina se viven".