Refrescos, pisos buits, desnonaments... quan Catalunya regula i l'Estat reacciona

El recent impost a les begudes ensucrades és la darrera d'una sèrie d'iniciatives legislatives catalanes dels darrers anys que tenen una sèrie de trets en comú: graven o regulen el que no està gravat o regulat al conjunt de l'Estat -o ho està en menor mesura-, des d'un esperit progressista -independentment de la composició del Govern de torn- i han gaudit d'un considerable consens a Catalunya. A la vegada que han rebut una resposta des de l'Estat que va de la reticència al recurs al Constitucional, quan no passa per desactivar-les per altres vies.

El precedent de l'impost als bancs

Les paraules de Montoro van recordar una maniobra anterior en el mateix sentit. El 2012, en paral·lel a la creació per part de la Generalitat d'un impost a les entitats bancàries pels dipòsits dels seus clients, a tipus d'entre el 0,3% i el 0,5%, el Govern central en va promulgar un d'idèntic. Amb la diferència que aquest darrer era a tipus zero. És a dir, que l'Estat no en recaptava res, però tampoc permetia que ho fes la Generalitat, en passar per sobre el tribut estatal, d'àmbit superior, per sobre de l'autonòmic.

El secretari d'Hisenda del Govern, Lluís Salvadó, en una compareixença al Parlament. E.P.

Es dóna el cas que altres tres Comunitats Autònomes tenien ja un impost als dipòsits bancaris abans que el creés la Generalitat -Extremadura, des del 2001; Andalusia, des del 2010, i Canàries, des del 2012-, i reben una compensació de l'Estat en conseqüència. Però el Govern central no va decidir intervenir fins que la Generalitat va anunciar les seves intencions.

L'impost als pisos buits, vigent de nou (i de moment)

També va ser blanc del Govern del PP l'impost de la Generalitat als grans propietaris de pisos buits. Aquest tribut es va començar a plantejar el 2014, en un moment d'especial sensibilitat de l'opinió pública per les conseqüències de la punxada de la bombolla immobiliària i el rescat del sector bancari, i pensant en les grans borses d'immobles desocupats en mans de les entitats financeres. Com en el cas del tribut a les begudes amb sucre, la intenció no era tan "recaptatòria" com "dissuassòria", segons han precisat en ambdós casos des de la Generalitat. En un cas, per desincentivar el consum de sucre per part de la població; en l'altre, per incitar les entitats bancàries a posar els seus habitatges buits en lloguer.

Recurs rere recurs contra la llei dels desnonaments

Similar és també el cas de la llei catalana contra els desnonaments. El Parlament se'n va ocupar per primer cop el 2015, quan va aprovar per unanimitat -és a dir, també amb el vot a favor del PP català-, la Llei de mesures urgents per a afrontar l'emergència en l'àmbit de l'habitatge i la pobresa energètica. El text, elaborat a partir d'una Iniciativa Legislativa Popular, contemplava mesures de reallotjament o de lloguer social per a famílies desnonades, i obria la porta que els grans tenedors d'habitatge cedissin obligatòriament immobles amb aquesta finalitat. Mesures que el Govern del PP va impugnar immediatament davant el TC, amb l'argument que els aspectes que regulen el dret a la propietat "han de ser iguals per a tots els espanyols", segons va explicar aleshores la vicepresidenta del Govern central, Soraya Sáenz de Santamaría.