Entrevista a Llibert Rexach"S'aborda la precarietat dels temporers com una emergència humanitària, però no hi ha canvis estructurals"

Fruita amb Justícia Social va oferir l'any passat informació a 2.300 persones i va atendre 107 temporers per casos de vulneracions de drets. Del total, només set van acabar amb denúncia presentada. Aquestes són algunes de les xifres que va revelar l'entitat en la presentació de l'informe anual de la campanya 2024 a Lleida, que evidenciava "la persistència d'un model agroalimentari profundament desigual, basat en l'explotació de persones treballadores —especialment migrants i racialitzades— i en la desresponsabilització de les institucions públiques".

L'entitat va exposar la reiterada precarietat dels temporers, que sovint són infrapagats, viuen en allotjaments insalubres i tenen dificultats per accedir a l'empadronament o per gestionar tràmits administratius atesa la seva situació de vulnerabilitat. Entrevistem l'activista de Fruita amb Justícia Social Llibert Rexach per esbrinar com ha evolucionat aquesta problemàtica, quines responsabilitats té l'administració i quines mesures reclama l'activisme per reformular el sistema productiu.

Fa anys que denuncien que el model agrícola es basa en la precarietat dels temporers. Com ha evolucionat?

Fa més de 30 anys hi havia un model agrari que servia per satisfer les necessitats d'alimentació d'una població autòctona i local, i la campanya agrària es feia, bàsicament, amb pagesos i gent del poble. Ara hem passat a un model d'intensificació econòmic, productivista, on el que es busca és la màxima producció per poder fer un comerç internacional i una exportació. Aquesta intensificació dels cultius provoca dues coses. D'una banda, que desaparegui la diversificació dels cultius. Abans es cultivaven molts productes diferents per a l'alimentació, ara predomina majoritàriament la fruita dolça, amb les conseqüències que això té cap a la terra.

La intensificació del model agrari elimina la diversificació dels cultius i l'arribada de milers de temporers en situació de vulnerabilitat

I, d'altra banda, també provoca l'arribada de milers de persones per a treballar al camp. Les empreses fan convocatòries perquè arribin més de 35.000 treballadors que estiguin disposats a acceptar unes condicions precàries perquè estan en situació de vulnerabilitat i ho necessiten. Poso un exemple: durant una campanya, pot ser que un dia necessitis 100 persones, però que el següent en calguin 150. Per això els empresaris necessiten un contingent de gent de reserva a l'espera que hi hagi feina. Moltes vegades la contractació es fa el mateix dia. Hi ha furgonetes que van per les places dels pobles recollint gent que, moltes vegades, no saben on aniran a treballar.

Des que les entitats denuncien aquesta intensificació, s'ha pres alguna mesura o s'han vist millores?

Veiem que el problema s'aborda des d'una perspectiva sovint humanitària, com si fos una emergència. S'obre un pavelló a Lleida per a la gent que està en cerca de feina, però és un lloc on hi posen hamaques o llits improvisats. Cada any, es fan algunes mesures, però des del punt de vista de l'aparença. No hi ha un canvi estructural que passi per canviar el model agrícola. El que sí que podem dir és que ara es visibilitza la qüestió, abans es negava i es deia que era només una part molt petita del sector. Ara bé, es fa una diferència entre els treballadors que tenen contracte i aquells que pateixen més inestablitat, que estan al carrer buscant feina. El discurs dels empresaris és que aquests són pobres i que és l'administració qui se n'ha d'ocupar. Però no han arribat perquè sí, han estat convocats per a la campanya.

Quins han de ser els canvis profunds en el model agrícola?

Hi ha tres eixos principals. En primer lloc, una millora de les condicions laborals. No pot ser que les jornades de 10 hores durant la campanya agrària siguin legals amb un salari mínim sense complements de penositat. Treballar moltes hores al sol en horaris intempestius hauria d'estar remunerat. A més, si no pots garantir el salari durant tot l'any, com a mínim compensa amb un sou més alt.

No pot ser que les jornades de 10 hores durant la campanya siguin legals amb un salari mínim sense complements de penositat

A banda que hi ha, en moltes ocasions, imcompliment de conveni i es paga per sota del preu/hora estipulat.

Exacte. Després, el segon eix que treballem és la regularització de tothom. Les persones sense papers estan, malauradament, disposades a acceptar qualsevol condició laboral. Això fa que les condicions de tots els treballadors també vagin a la baixa. Una de les conclusions que hem extret de l'informe és que no hem trobat cap persona, de les més de 2.000 que vam atendre, que cobrés el preu/hora correcte. Sempre és un euro o cèntims per sota de conveni. Per això no es fa la revolució. Però si ho multipliques per deu hores i cent treballadors en un camp, són diners estalviats per als empresaris i per a la seguretat social. Una de les propostes que fem és que comptin totes les hores que s'han cotitzat reals a la seguretat social. Que ho divideixin pels quilos de fruita que s'han collit al total de la campanya i veuran que tenim superhomes.

I, per últim, el tercer eix. No podem tenir un model basat únicament en la fruita. No té sentit que exportem pomes, però que hàgim d'importar altres productes bàsics que es podrien collir a quilòmetre zero. 

Fruita amb Justícia Social va atendre més de 100 casos de vulneració de drets l'any passat, però només set van acabar en denúncia. Per què tan poques denúncies? No hi ha cap mecanisme que protegeixi els denunciants?

Hi ha inspeccions de treball, però no resolen res. Per això hi ha una desconfiança absoluta cap a l'administració. No són àgils ni eficaços. A més, si jo denuncio avui, demà potser em quedo sense feina i sense llotjament. El factor vulnerabilitat és molt gran. I després cal tenir en compte el factor nomadisme. No són treballadors arrelats, es mouen durant tot l'any per l'Estat espanyol. Et poso un exemple: aquest any vam tirar endavant un procediment, però quan el denunciant havia de donar la seva versió, estava fora. Si guanyàvem, podríem reclamar 300 euros, però això ja és el que li costava tornar a Lleida i perdre la feina on era. No s'habiliten mecanismes per a fer declaracions a distància; no hi ha notaries gratuïtes. 

Més enllà dels contractes precaris, la manca d'allotjament i les dificultats per a l'empadronament, aquest any heu posat el focus en la manca de prevenció de riscos al camp i les dificultats per gestionar tràmits administratius. Què passa en aquests àmbits?

En primer lloc, les mútues treballen al servei dels empresaris i no de la salut dels treballadors. Tenim altes prematures. Gent que ha anat a treballar abans d'hora, gent que no ha pogut expressar ben bé el dolor que tenia i no se li ha fet cas. Hi ha una part de racisme molt gran.

Vinculat a la prevenció de riscos, al juny va morir a Fraga (Franja de Ponent) un temporer sense papers per un cop de calor. Es podria haver evitat? No és un cas aïllat.

Cada any acumulem morts. No hem vist en la nostra història com a entitat gairebé cap temporer que tingui accés a aigua fresca al camp. Hi ha molts pocs llocs climatitzats on puguin descansar al migdia, tot i que s'han reordenat horaris. El treballador potser no té com desplaçar-se fins a un lloc climatitzat i acaba descansant sota un arbre de la mateixa finca. Hi ha dificultats amb l'aigua i l'ombra.

Gairebé cap temporer té accés a aigua fresca al camp

Quina responsabilitat tenen les administracions?

Apuntem a totes bandes. El Govern espanyol té una responsabilitat molt gran perquè és qui té el Ministeri de Treball i és qui pot millorar substancialment les condicions laborals dels temporers. Alhora, té la capacitat d'augmentar la regularització de permisos. Després, pel que fa a les administracions locals, no pot ser que els serveis socials només estiguin pensats per a la població autòctona. La demarcació de Lleida rep 35.000 persones i s'han d'adaptar els serveis. Durant les vacances no substitueixen els metges i en molts CAP fan horari intensiu. Un temporer no podrà anar-hi mai de 9 h a 15 h, potser no té accés a aigua, no pot comprar medicaments a la farmàcia.

I, per últim, en relació amb la Generalitat, tenen la responsabilitat de promoure canvis en el model agrari. Es diu que no hi ha relleu generacional per a la pagesia i que el camp desapareixerà. Però arriben cada estiu 35.000 persones. És una qüestió de propietat, i les terres cada vegada més estan en mans de fons voltor o grans empreses agroalimentàries. Mentre sigui així i no hi hagi pagesos, siguin de la nacionalitat que siguin, fins que no tinguin el control del model de producció, no hi haurà res a fer.

Nosaltres proposem fer un banc públic de terres, és a dir, que la inversió inicial per comprar terres no sigui un problema, sinó que ho compri l'Estat i que els treballadors hi puguin accedir en formes comunals o cooperatives. El model agrari pot caminar cap a formes similars a la sanitat i educació públiques.