80 ANYS DE LA FI DE LA GUERRA CIVILEl saqueig de Franco (i dels Franco)

El 30 d'agost de 2017, 19 activistes del BNG van franquejar els murs del pazo de la Corunya de Meirás, van accedir a la Torre da Quimera i van desplegar una pancarta en la qual es podia llegir “Franquismo nunca máis”. Un any més tard, el jutjat de Betanzos els va cridar a declarar. La Fundació Francisco Franco i la mateixa família del dictador demanaven 13 anys de presó per suposats delictes de violació de morada amb intimidació, atemptat contra l'honor, danys i odi. El cert és que l'ocupació del pazo i el procés judicial van posar al centre del debat el dubtós patrimoni dels Franco. De fet, aquella protesta va servir per recordar que el Pazo de Meirás havia estat adquirit el 1938 mitjançant recaptacions forçoses i sostraccions dels salaris. En plena guerra civil, en un clima de represàlia contra qualsevol forma de dissidència, la Junta Provincial pro Pazo del Cabdill es va passejar casa per casa a la recerca d'“aportacions voluntàries”.

Es compleixen 80 anys de la fi de la Guerra Civil i cap dels successius governs que han passat per la Moncloa han estat capaç de posar en qüestió l'origen de la fortuna dels Franco. El litigi de Meirás és un cas més dins d'una llarga nòmina d'empreses i possessionis immobles que només van poder ser adquirides mitjançant l'extorsió i la força. La Transició, que acaba de complir quaranta anys, no només va estendre un mantell d'impunitat sobre els crims franquistes. També va blindar les fortunes de la seva classe dirigent. Mentrestant, Xile ha emprès un moviment per recuperar el patrimoni espoliat durant el règim militar. El juny de 2018, la Cort Suprema va manar decomissar béns i propietats d'Augusto Pinochet per un valor d'1,6 milions de dòlars. L'escàndol estava servit des que el 2004 es va conèixer que el dictador havia mantingut almenys 127 comptes bancaris a l'estranger. Es calcula que el patrimoni ocult al Banc Riggs ascendia a 27 milions de dòlars.

El ràpid enriquiment de Francisco Franco comença amb un salari que es va fixar en 50.000 pessetes mensuals en finalitzar la guerra i que va anar ascendint amb el pas dels anys. Els últims documents revelen que el 1975 el dictador ingressava 600.000 pessetes com a Cap d'Estat i un sobresou de 154.710 pessetes com a Capità General i Generalíssim dels Exèrcits. La seva nòmina era unes vint vegades superior a la d'un funcionari. En qualsevol cas, Franco ja disposava d'un generós sou durant la Segona República. El 1935, el jove oficial cobrava 2.430 pessetes mensuals com a cap de l'Estat Major Central de l'Exèrcit. El salari equivaldria a 5.262 euros dels nostres dies. No obstant això, la majoria de les riqueses de la família Franco no tenen a veure amb ingressos regulars sinó amb apropiacions, donacions i maniobres que en un sistema democràtic haguessin acabat als tribunals.

És difícil quantificar el patrimoni de la família Franco. El periodista Mariano Sánchez Soler, autor de Los Franco S.A., recorda que les estimacions ronden els 120 milions d'euros. No obstant això, altres hipòtesis més atrevides apunten a 600 milions. Parlem d'una extensa xarxa de finques i societats mercantils. Bona part dels seus guanys tenen a veure amb l'explotació del seu patrimoni immobiliari. Finques que van ser arrabassades durant la dictadura van acabar adquirint amb els anys un valor absurd. Gràcies a la venda de les seves propietats, la família ha anat disposant de liquiditat cada vegada que ho ha necessitat. L'any passat, els Franco van treure al mercat el Pazo de Meirás per 8 milions d'euros. A A Corunya encara mantenen en propietat la Casa Cornide, un luxós palauet que va ser de titularitat pública i que va passar a les mans del Cabdill gràcies a una xarxa de corrupció ordida durant la dictadura. Així ho demostren els investigadors Carlos Babío i Manuel Pérez Lorenzo a la seva obra Meirás. Un pazo. Un caudillo. Un expolio.

Poc després que una immobiliària de luxe oferís el Pazo de Meirás, la finca asturiana de la Piniella va sortir a la venda per cinc milions d'euros. Encara és possible consultar a la web d'Idealista l'anunci del palauet on el dictador es retirava a pescar salmons. Entre totes les operacions especulatives protagonitzades pel clan Franco, hi ha una especialment significativa. El 1951, el Cabdill va adquirir per 13 milions de pessetes una finca de 9,8 milions de metres quadrats en Arroyomolinos, Madrid. El juliol de 2000, els hereus van signar un acord amb l'alcalde del municipi, el popular Juan Verlarde, que va permetre requalificar 3,3 milions de metres quadrats per a la construcció de 2.700 habitatges, un centre comercial i dos polígons industrials. La maniobra podria haver reportat a la família al voltant de 35 milions d'euros. Per llavors, els Franco ja havien amortitzat moltes altres propietats. El 1988, per exemple, es van embutxacar 320 milions de pessetes pel Palau del Canto del Pico de Torrelodones, una finca que el comte dels les Almenas havia donat al dictador el 1937.

La propaganda oficial va conrear el mite d'un Generalíssim auster i allunyat dels diners. La realitat és molt diferent. Francisco Franco va multiplicar la seva fortuna gràcies a la victòria del bàndol nacional i de quaranta anys d'operacions financeres més aviat tèrboles. El 1940, una vegada acabada la guerra, el Cabdill va ingressar 7,5 milions de pessetes per la venda de 600 tones de cafè donades pel dictador brasiler Getúlio Vargas. L'historiador Ángel Viñas, autor de l'altra cara del Cabdill, entén l'operació com una maniobra de lucre privat a partir d'un producte que havia estat destinat a la població civil. La quantitat ingressada és elevadíssima en una època de carestia com la postguerra, quan el cafè era un valuós material de contraban. Als comptes de Franco apareix un altre ingrés cridaner. Durant un temps indeterminat, la Companyia Telefònica Nacional va lliurar al Generalíssim un donatiu mensual de 10.000 pessetes. L'equivalent a uns 11.000 euros. La fortuna del tirà sumava el 1940 una xifra equiparable a 400 milions d'euros dels nostres dies. Entre altres corrupteles, una porció dels donatius destinats al bàndol revoltat havien acabat a les seves butxaques.

El 29 de desembre de 2017, moria a la seva casa del barri de Salamanca de Madrid la filla única del dictador. Carmen Franco, vídua del marquès de Villaverde, deixava set fills i vint-i-cinc entrades al Registre de la Propietat. Fins abans de morir, havia estat l'administradora única de Fiolasa, que en aquells dies comptava amb un actiu superior als 20 milions d'euros. Els set néts de Franco han sabut treure partit del seu avantatge. “He viscut tota la meva vida sense treballar”, deia a Telecinco Carmen Martínez-Bordiú. Francis Franco, per part seva, participa en una vintena de societats. Hi ha altres empreses com 'Caspe', 'Promociones del Suroeste' o 'Arroyo de La Moraleja'. L'any passat, la societat Cauce va ser condemnada a pagar dos milions d'euros a Hisenda. També l'any passat es va conèixer que la mercantil Montecopel s'havia acollit a l'amnistia fiscal de Montoro per regularitzar 7,5 milions. Els òrgans de direcció de Sargo Consulting es repeteixen fins a set vegades els cognoms Franco i Martínez Bordiú. Una per cada germà. Existeix un immens holding familiar que va néixer al palau del Pardo i que engreixa encara avui gràcies a les rendes d'una guerra guanyada.

El mes de febrer passat, la justícia va avalar que la família Franco continuï retenint dues estàtues del Pòrtic de Glòria de la catedral de Santiago de Compostel·la. Les dues figures del Mestre Mateo havien desaparegut de la casa consistorial durant una visita del Generalíssim a la ciutat el 1954. Malgrat el contratemps, l'Ajuntament de Santiago no vol donar-se per vençut. La batalla continua també a Meirás, on l'historiador Carlos Babío s'exposa a un judici per calúmnies contra els hereus del dictador. L'espoli de la família Franco continua sent, encara avui, una de les ferides mal tancades d'una Transició teixida a mesura dels vencedors. Al marge del combat legal, han existit en els últims anys algunes troballes documentals que almenys han permès desmuntar alguns mites. Ni Franco va ser un governant auster ni la seva família es va enriquir de forma lícita.