La sentència que va trasbalsar Catalunya

Aquest diumenge, 28 de juny, es compleixen deu anys de la sentència amb què el Tribunal Constitucional (TC) va retallar els pilars fonamentals de l’Estatut que el poble català havia referendat quatre anys abans –el 18 de juny de 2006–. En la seva resolució, l’alt tribunal responia al recurs interposat pel Partit Popular entorn d’una norma que, quan va ser validada per les Corts espanyoles el maig de 2006, ja havia quedat seriosament rebaixada per l’executiu del PSOE que aleshores liderava José Luis Rodríguez Zapatero. Però tot i amb aquesta rebaixa, els socialistes catalans i Convergència i Unió van aconseguir que la ciutadania hi donés suport i entrés en vigor un text que, amb el dictamen del Constitucional, va quedar sota mínims, dilapidant un projecte que volia eixamplar el marc competencial de Catalunya i el seu reconeixement com a nació dins de l’Estat espanyol.

De l’escepticisme a la indignació

Imaginar un nou projecte d’Estatut semblava una quimera a finals dels noranta. Però, com recorda Marina Geli, consellera de Salut pel PSC entre el 2003 i el 2010, va tirar endavant malgrat les reticències de Pasqual Maragall, que aleshores "es mostrava més partidari de reformar la Constitució per avançar cap a un Estat asimètric". Tot i això, quan va accedir a la presidència de la Generalitat el desembre del 2003, Maragall van impulsar un nou Estatut, esperonat per l’entesa amb ERC i ICV i les famoses declaracions que Rodríguez Zapatero va fer al Palau Sant Jordi de Barcelona una setmana abans dels comicis, on va prometre defensar el text que sortís del Parlament.

"Després d’aquell míting, vam parlar que ens trobàvem davant l’última oportunitat per aconseguir l’encaix asimètric de Catalunya amb l’Estat i obtenir un sistema de finançament i una agència tributària similars a les que té el País Basc", explica Geli. Finalment, després de mesos de debat parlamentari, el conegut com a Estatut de Miravet va ser aprovat el setembre del 2005 per la immensa majoria de l’hemicicle català, atès que dels 135 diputats només 15 –els del PP– hi van votar en contra.

Malgrat el consens assolit a Catalunya, però, l’Estatut va topar de seguida amb la intransigència de Madrid. Així ho va comprovar el republicà Miquel Àngel Estradé, un dels sis diputats que va participar en la comissió mixta entre els parlaments espanyol i català. "Per bé que el text comptava amb l’aval de la majoria del món civil i polític català, allà vam adonar-nos que el PSOE no tenia cap interès a negociar les competències que reclamàvem". Per a l’exsenador d’ERC, tampoc Convergència i Unió no va quedar contenta dels serrells que va pactar amb Rodríguez Zapatero d’esquena a la comissió que presidia Alfonso Guerra. "Ho va fer per tacticisme polític, però ni la direcció, ni les seves bases, ni tampoc els catalanistes del PSC van sortir satisfets amb els acords assolits", afirma.

Miquel Àngel Estradé (ERC): "Vam adonar-nos que el PSOE no tenia interès en negociar el que volíem"

Estradé recorda com la delegació catalana va tornar de Madrid amb la sensació d’haver estat "humiliada", un sentiment que el mateix Alfonso Guerra va ajudar a alimentar quan, arran de l’aprovació del text per part del Congrés dels Diputats, va vantar-se d’haver-se "cepillado" l’Estatut "fins a deixar-lo més net que una patena". No obstant el rebuig que van suscitar les seves paraules, i la marxa convocada per l’extingida Plataforma pel Dret a Decidir (PDD) sota el lema "Som una nació i tenim el dret de decidir", totes les formacions –excepte ERC i PP– van defensar el vot favorable a l’Estatut en el referèndum celebrat el 18 de juny del 2006. Una votació que, malgrat l’elevada abstenció –superior al 50%–, va permetre posar-lo en marxa setmanes més tard.

Una rebregada històrica

L’entrada en vigor de l’Estatut no va aconseguir apaivagar les greus diferències al si del catalanisme polític. A banda d’un independentista llançat al carrer, Marina Geli comenta que "dins del PSC es va evidenciar la fractura que havia causat el debat entre el sector sobiranista i l’afí a l’aparell de Madrid". Això va fer que Maragall, que havia expulsat ERC del Govern per haver-se oposat a l’Estatut, decidís convocar eleccions l’1 de novembre del 2006 i, forçat per les circumstàncies, cedís el testimoni a José Montilla com a cap de llista pel PSC.

L’arribada de Montilla a la presidència de la Generalitat va semblar que ajudaria a reconduir la situació. Però només va ser un miratge, ja que, a més de la crisi econòmica, el nou executiu d’Entesa de Progrés es va trobar amb la negativa de Madrid a millorar el sistema de finançament, traspassar l’aeroport del Prat i fer front al daltabaix que havien generat a Rodalies els esvorancs de les obres de l’AVE Madrid-Barcelona. Una postura que va portar el mateix Montilla a advertir sobre la "creixent desafecció" que, al seu entendre, començava a experimentar una part important de la societat catalana.

Recollida de milions de firmes

Jaume Bosch, ponent de l’Estatut en nom d’ICV-EUiA, evoca la paradoxa que es produïa a aquells anys, on, "mentre els polítics ens acostumàvem al nou text refrendat per la ciutadania, el PP hi presentava un recurs d’inconstitucionalitat i recollia milions de signatures acusant el PSOE de concedir a Catalunya una mena de constitució paral·lela". També Estradé assenyala: "Vèiem Sáenz de Santamaria i altres líders del PP decidits a combatre qualsevol concessió i a impugnar articles calcats als estatuts andalús i valencià que no havien recorregut".

Jaume Bosch: "El Constitucional es va carregar l’objectiu del màxim autogovern"

Igual que Bosch i Estradé, Marina Geli confessa que el recurs dels populars al Constitucional feia preveure que la qüestió de l’Estatut acabaria de mala manera. "Tot ens indicava que la sentència seria desfavorable, perquè ja s’havia dictat la recusació del magistrat Pablo Pérez Tremps, que va quedar apartat per la majoria conservadora del tribunal", afirma Geli.

Per a l’exconseller de Presidència i també redactor de l’Estatut, Francesc Homs, en declaracions a l’ACN, el "xoc" no es produeix de manera exclusiva amb el PP, sinó "amb l’Estat". "Allò va ser provocat per alguna cosa més que un partit polític, es va aixecar tot un aparell de l’Estat que hi va estar en contra, amb l’aquiescència en aquell moment del PSOE", defensa.

La sentència, anunciada el 28 de juny de 2010, va confirmar els mals auguris. I és que si bé el Constitucional només va tocar 14 dels 223 articles de l’Estatut, va retallar els més substancials. Concretament, la consideració de Catalunya com a nació, el blindatge de transferències que es desplegava en 58 apartats, la millora del sistema de finançament i la tímida reforma judicial que, amb l’aval de Carles Viver Pi i Sunyer i altres juristes, havia de donar peu a la creació d’un consell català de justícia.

Marina Geli: "El dictamen va marcar un punt i a part entre Catalunya i Espanya"

"El Constitucional es va carregar l’objectiu d’assolir el màxim autogovern mitjançant una interpretació flexible de la Constitució, ja que va bandejar elements tan sensibles com les competències en justícia o l’ús preferent de la llengua catalana", afirma Bosch. Una opinió compartida per Estradé, per qui la sentència "va erosionar la columna vertebral d’una proposta en què figurava la possibilitat d’assumir una agència de gestió dels impostos i el reconeixement de Catalunya com a nació".

“Una operació d’Estat”

Homs defensa que el tribunal va deixar el text com una eina "inservible": "Si no l’haguessin magrejat i deixat com el van deixar, és clar que podria servir", defensa Homs, que lamenta que per llegir ara l’Estatut cal un "manual d’instruccions, que es diu sentència i que neutralitza tot el text". Creu que la sentència que va tombar el TC va ser "una operació d’Estat per parar els peus a la reivindicació de l’autogovern". Marina Geli, per la seva banda, subratlla que "el dictamen va marcar un punt i a part en les relacions entre Catalunya i Espanya, ja que no sols va reduir la Generalitat a una simple gestoria, sinó que va dilapidar la via del pacte per la qual el catalanisme tant havia apostat". El fet és que, deu anys després d’aquell cop de porta, Catalunya continua explorant noves alternatives per vehicular les seves aspiracions com a nació.