La paraula baula s’escau molt per parlar de Marta Pessarrodona (Terrassa, 1941). Sense algunes de les seves traduccions no hauria estat possible llegir en català l’obra de Virginia Woolf, Marguerite Duras, Doris Lessing o Susan Sontag, entre d’altres. La "perspectiva violeta" d’aquesta poeta, traductora i assagista ha eixamplat els límits de la literatura (i per extensió de la cultura) catalana.

Filla única d’uns pares republicans i catòlics, d’aquesta intel·lectual de parla ferma i determinada es pot dir que ha tingut una vida de novel·la, quan estudiava a l’institut ja dinava sola als restaurants; de joveneta va crear una mena de Bloomsbury local a Terrassa; ha viatjat sola i ha viscut a l’estranger per amarar-se de la llengua anglesa i més tard de l’alemanya; s’ha relacionat amb grans personatges de la cultura i va compartir quatre anys amb Gabriel Ferrater. Viu envoltada de llibres. A casa ara en té 5.000, tot i que ja ha donat part de la seva biblioteca a la Universitat Pompeu Fabra, que en custodiarà la totalitat quan ella ja no hi sigui.

Autora de llibres com Setembre 30, Homenatge a Walter Benjamin o A favor meu, nostre, o de L'exili violeta, Pessarrodona ha estat distingida amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Creu de Sant Jordi o el Premi Nacional de Literatura. Aquest 18 de novembre celebra vuitanta anys i ho fa amb la publicació de dos llibres: un volum que aplega la seva poesia completa a cura d’Àlex Susanna (Viena); i un altre volum publicat per Comanegra que reuneix entrevistes, assajos i pròlegs i que són una molt bona porta d’entrada a l’obra d’aquesta "una sola autora i diverses escriptores" com deia la seva estimada i enyorada Ana María Moix.

Regida, però per la paraula poètica, Marta Pessarrodona, abans d’escriure rumia molt, fuig del deler. De fet hi ha poemes que ha trigat anys a aixecar com per exemple Colom a una finestra de Barcelona, una de les seves composicions més breus i celebrades que diu així: "Tenia exactament els teus ulls. Què volies dir-me?"

A 3 anys ja sabia llegir i a 12 anys va escriure els primers poemes, de què volia parlar aleshores?

Des dels 6 anys, des de nena, ja volia ser escriptora. Als 11 anys volia ser García Lorca, no em servia qualsevol, volia ser García Lorca. Aquells primers poemes no els recordo, però sé que als 13 anys quan estudiava a l’Institut Joan Maragall, cosa que no els hi agrairé prou als meus pares, ja era la poeta de la classe.

En canvi la van fer triar ciències?

La idea del meu pare era que fes farmàcia. I no vaig protestar, però la malaltia em va salvar. La vacuna de la tuberculina em va fer l’efecte contrari i llavors vaig tornar al Maragall, hi anava de matí i tarda, i mentre les companyes al migdia se n’anaven a dinar amb les seves avorrides famílies, jo me n’anava soleta a dinar a un restaurant alemany, tronat eh?, el restaurant no era gran cosa, jo imaginativament me’l faig de nazis escapats, perquè aquí en van venir molts de nazis… i aquells dinars sola m’han anat tan bé a la vida! Perquè una de les coses que més m’han agradat és arribar a les ciutats sola. Estic acostumada a agafar el tren sola, sóc filla única… i m’agrada. La primera vegada a Berlín, hi vaig arribar un 4 de gener, amb neu sòlida, i ostres quina meravella! i vaig entrar al lloc que em va semblar més alemany de tots i vaig demanar el que em va semblar més alemany! I això m’ha condicionat la vida, arribar a una gran ciutat sola m’apassiona. Sóc una solitària sociable. Amb la Guillermina Mota som íntimes amigues i ella és una solitària insociable, i també és filla única.

La seva formació va ser en castellà i una de les persones que la van animar a escriure en català va ser la Paulina Pi de la Serra, oi?

Ella no em va dir mai "per què escrius en castellà?" però m’ho va transmetre. Carner era amic del seu pare, coneixia a en Foix i també havia sopat amb l’Espriu, però mai em va dir escriu en català. I un dia em vaig despertar dient no pot ser, la poesia és una cosa que t’exigeix molt de tu, t’exigeix alguna cosa que ha de ser més sincera. I en el mateix moment d’examinar-me de la teòrica em vaig comprar la gramàtica d’en Fabra de Teide i me la vaig llegir no sé quantes vegades, i després la Paulina, amb en Marià Vancells ens va donar algunes classes, i mira que m’anaven a publicar uns poemes en castellà en una revista cubana i ho vaig anul·lar. Pensa que vaig passar de Folch i Torres a Espriu sense transició, entens? I encara ara sóc espriuana. Per la meva relació amb en Gabriel representa que no m’ha d’agradar l’Espriu, però m’agrada. I tinc un poema que diu 'C'era un ragazzo che come me amava Espriu e Pere Quart, Tàpies e Cuixart'. En aquest país sempre hem de triar un pintor, un autor… és vampíric!

Ara del que es parla molt és de la pèrdua de parlants del català. Com veu el tema?

Ara se n’adonen?, ja fa dies eh? Ja fa dies que podien entrar en pànic! És 'tremendo'. (Fa una pausa). Crec que algun dia serem independents, però serà com el mur de Berlín, que no sabrem el perquè del moment. A Catalunya una cosa molt potent és la societat, aquí a Valldoreix que se suposa que tots som pijos, l’1 d’octubre a quarts de sis haguessis vist la gent…

Aquests dos llibres que acaben d’aparèixer, tant el de la poesia completa publicat per Viena a cura d’Àlex Susanna, com Sobre Marta Pessarrodona publicat per Comanegra amb edició d’Isabel Graña i Marta Nadal li serviran de coartada per no haver d’escriure les seves memòries?

Sí! El que passa és que per exemple al text As time goes by que l’Àlex Susanna, que és un gran interlocutor i amic meu i que ha fet meravelles amb aquesta edició completa de la meva poesia, em va insistir tant perquè l’escrivís, en realitat parlo de la meva vida. Per tant que em llegeixin i si interesso tant, i ho dic com a biògrafa que he estat, que em busquin en el text i també en els meus poemes.

Anant pel món ha conegut i tractat a gent com la Doris Lessing, la Christa Wolf o la Susan Sontag, un luxe de relacions…

Un dia això m’ho va dir l’Àlex. "En realitat la gent que ens ha agradat els hem conegut a tots", em va dir, i és una sort. Home, m’hauria agradat conèixer l’Auden i no el vaig conèixer. Però en realitat, per conèixer aquesta gent, jo no he fet res. Vaig estar tres anys tenint el telèfon de la Doris Lessing, però fins que no hi va haver una ocasió concreta no li vaig anar a picar mai la porta.

Per timidesa?

Sí, costa de creure però sóc tímida. No tan tímida com la Rodoreda que era patològica, però bàsicament sóc tímida. Al Gabriel Ferrater quan el veia pel tren me n’anava a un altre lloc fins que ell va venir a Terrassa a conèixer-me.

De Gabriel Ferrater acostuma a no voler-ne parlar gaire per no "abaratir" però alguna vegada ha dit que escriurà un llibre sobre els quatre anys que van compartir. L’escriurà?

L’estic fent ara. I ara ja no diré mai més mort gràcies a Lolita Flores, que diu "cuando se fue mi hermano" i jo ara igual, tothom se’n va, aquí no ha mort ningú. Sempre s’aprèn (riu). Però d’en Gabriel sí que en parlo, per exemple Nit trista de Sant Joan li dedico a ell, i surt en molts poemes meus…

A principis dels anys setanta va encadenar tres morts de tres persones que van ser molt importants per a vostè: Marià Vancells, Gabriel Ferrater i després la del seu pare. Li fa por la mort?

El principi dels anys setanta van ser molt durs, i les seves morts encara em pesen. La meva em fa por com a tothom, però coses que m‘han passat últimament, com la publicació d’aquests dos llibres em fan dir "gracias a la vida que me ha dado tanto". Tinc molts motius per estar contenta, però a la vegada enyoro als meus pares, al Gabriel, a l’Ana, a l’Esther, en Marià, la Mercè Vilaret, tots estan molt presents. Per mi, l’Ana i l’Esther encara estan vives, les trobo molt a faltar. I això en publicar l’obra completa les revela i veus com n’han estat d’importants. Trobo a faltar molt l’Ana, i mira que veia més a l’Esther, perquè el dia de Nadal venia a dinar a casa amb les dues gosses i es quedava una setmana, i ens ho passàvem molt bé. Però a l’Ana li comentaria tantes coses…

Vostè que n’ha escrit unes quantes, com ha de ser una bona biografia?

Factual. A Plaza y Janés, que ara és Random House, la Nuria Tey em va dir fes-nos un llibre Rodoreda, podia fer el que em donés la gana, i ja tenia coses escrites, la primera persona que va parlar de Quanta, quanta guerra des de l’AVUI vagi ser jo, la coneixia bé… però vaig dir no, faré una biografia. Jo tinc una teoria, la Montse Casals que és una persona encantadora i amiga no la va entendre gens, la critica, la renya durant la biografia… A mi el que m’ha influït és el Quentin Bell de la Virginia Woolf, per a mi és el model que compta. Si no hi arribo és el meu problema, però per mi ha de ser això.

Repassant la seva trajectòria professional és evident que sempre ha triat feines que li han donat temps per llegir i escriure. Ha renunciat a coses?

Sí, i moltes polítiques. M’han ofert des de regidories fins a direccions generals, però he dit no, perquè no és lo meu. I com volia escriure, quan vaig tornar d’Anglaterra sempre vaig acceptar feines de mitja jornada, perquè volia escriure, volia traduir…

Ha treballat molt per TVE, poc per TV3, ha tingut columnes a molts llocs però ara no, ho troba a faltar?

Jo he treballat molt per TVE, però no per TV3, excepte l’època de Joan Oliver que llavors sí que anava a tertúlies. En Puyal em va demanar de col·laborar en un programa seu, però no m’agradava i vaig dir que no i això va ser un tema…
I ara estic molt contenta de no tenir cap columna enlloc, perquè en aquests anys difícils la possibilitat de dir bajanades és molt forta, és molt temptador.

No ha tingut mai por de defensar l’alta cultura i de declarar-se intel·lectual sabent que la podien encasellar d’elitista.

A Terrassa quan vaig començar a jugar a tenis, els meus amics fills de fabricants em deien "pija", i ara resulta que hi ha pistes de tenis al barri de la Mina. No m’han parat mai a mi aquestes coses, si una cosa la puc fer i m’agrada, la faig. Que sóc difícil, doncs algú ja s’entretindrà… Saps?, has de fer una mica el que vols fer, i sobretot desitjar, i jo desitjo tenir alta cultura.

Això va lligat amb allò que li va dir a la Marta Nadal en una entrevista que desconfia del Mediterrani perquè no li agrada la comoditat?

No, no m’agrada la comoditat, jo sóc una nòrdica frustrada, i m’agradaria passar el Cap d’Any a Estocolm, i no ho he aconseguit mai.

A vostè que la fascinen les grans ciutats, com veu Barcelona?

Fatal. Mira, un exemple, al carrer Balmes a les nou de la nit et pots matar perquè no hi ha llum, no t’hi veus, i això no és una gran ciutat. Jo ara em sento més segura a Nova York que a Barcelona. Una gran nevada a Nova York i de seguida els transports públics són gratis, l’alcalde aconsegueix que els desocupats treguin la neu i la ciutat de seguida torna a estar impecable, i aquí ens moriríem gelats. Aquí tenim la Colau, no oblidem que va pactar amb en Valls… a la Colau li agrada la poltroneta. Mira m’agrada molt una sèrie del Tom Selleck que es diu Blueblats, quan feia Magnum el detestava, però aquí m’agrada molt. Doncs a la sèrie hi surt una alcaldessa que diu "a mi no m’agrada que se’m manifestin, m’agrada encapçalar les manifestacions" i la Colau que no és molt sant de la meva devoció, i em sap greu que no ho sigui, li passa una mica el mateix i no se’n recorda que és ella qui mana.