Torna a València el nadó atrapat a Bolívia en negar-se-li el reagrupament

Història amb final feliç. Han estat mesos de patiment, pràcticament un any, però finalment el menut Diego, de soles 21 mesos, ja pot fer-se un suc amb els seus pares en una cafeteria del valencià barri de Montolivet. Darrere queda el surrealista calvari que va retenir el xiquet a Bolívia contra la voluntat dels seus pares, que van topar-se amb un mur de burocràcia, normatives draconianes i també mala sort.

El menut no parla i això pot tenir relació amb haver estat separat dels seus pares

"Encara no parla, i la pediatra reconeix que, tot i que és normal, pot tenir relació amb el fet d’haver estat separat dels seus pares i amb poca interacció amb altra gent –explica la mare, Sara Murillo-, però almenys ara ja pot eixir de casa sense problemes. Al principi d’arribar a València, cada volta que eixíem de casa plorava com si s’haguera fet mal. I és que a Bolívia va estar quasi un any sense eixir de casa. Ara, a poc a poc, la situació es va normalitzant".

La desventura de Sara, el pare, Fran Gonzales, i Diego, va començar fa un any i mig, quan el xiquet tenia just cinc mesos i van decidir viatjar a Bolívia perquè coneguera la iaia, ja que Gonzales és originari d’aquest país. Com ja va explicar Públic, la família no va esperar a tindre el paper que demostrava la residència de Diego a l’Estat espanyol. "Recomanem a tothom que s’informe molt bé abans de fer qualsevol pas –destaca Murillo-, encara que nosaltres ho vam fer, jo vaig anar a la comissaria de Sapadors [que gestiona els temes d’estrangeria a València] i allí em van assegurar que si el xiquet havia nascut ací, no tindria problemes per tornar. Però és clar, m’ho van dir només verbalment".

Però mentre eren a Bolívia, a Diego li van denegar la residència, ja que en aquell moment, el pare tenia la targeta de resident extingida, fet que desconeixia. "Va ser un conjunt de molta mala sort, ja que també hauríem pogut inscriure el xiquet al meu nom, que jo sí que tenia la residència i tot", recorda Murillo.

Així, quan va voler tornar a València li van denegar l’accés a l’avió. Després de molts intents frustrats no li va quedar més remei que deixar el xiquet, que llavors tenia només cinc mesos i prenia exclusivament llet materna, amb la iaia i des d’ací demanar el reagrupament familiar. La seua sorpresa va ser majúscula quan Estrangeria li va denegar el reagrupament perquè els seus ingressos segons la declaració de la renda no arribaven al mínim exigit. "Era tot molt desesperant, perquè les meues nòmines demostraven que sí que tenia els ingressos, però la declaració de la renda era de l’any anterior, que amb els tancaments per la pandèmia havia vist reduïts dràsticament els ingressos", continua Murillo, mentre que Gonzales en aquell moment es trobava a l’atur.

En el mateix article de Públic, Paco Solans, advocat expert amb qüestions d’estrangeria, explicava que la petició de la declaració de renda no estava recollida per cap norma i era "un requisit de més" que demanava l’Oficina d’Estrangeria de València.

"L’endemà de publicar-se l’article, ens va cridar el nostre advocat del CAI [Centre d’Atenció a Immigrants, una ONG que ofereix ajuda jurídica en casos d’estrangeria] que l’havien cridat des d’Estrangeria per demanar-li un informe sobre el nostre cas –recorda Murillo- i ens va recomanar de posar l’èmfasi, no en la part econòmica, sinó en l’interès del menor. En poc més d’una setmana, l’1 de març, teníem la notificació positiva per al reagrupament. Va ser tot molt ràpid, excepte aconseguir els visats del govern bolivià, que ens van fer esperar dos mesos més".

El moment més dur per a Murillo va ser quan va retrobar-se amb el seu fill a l’aeroport de Santa Cruz, a Bolívia, després de gairebé un any de només veure-la per videotrucada. "No em va reconèixer, no em volia abraçar i em girava l’esquena. Va ser molt dolorós, però per sort va durar poc i l’endemà ja volia anar amb mi a tot arreu".

De fet, recorden que els primers dies del retorn a València, "Diego ens seguia a tot arreu on anàrem, si anàvem al menjador, venia, si anàvem a l’habitació, també. No es volia quedar sol". Ara confien en què el procés d’adaptació continue i al setembre puga començar el curs a l’escola infantil amb normalitat i només tenen paraules de gratitud per tota la gent que s’ha interessat pel seu cas: "A la feina em van ajudar amb tot el que vaig necessitar, des de demostrar els ingressos fins a donar-me festius per poder viatjar a Bolívia, els advocats del CAI, la gent que va recollir signatures... Va ser dur, però ho hem aconseguit".