Público
Público
MÚSICA

Ha tornat el Cruïlla de sempre?

El Fòrum de Barcelona s’omple d’un públic entusiasta, desafiant un virus que ha posat la música en cures pal·liatives

Actuació de Two Door Cinema Club.
Actuació de Two Door Cinema Club. Paco Peris

Milers de joves canten, ballen, s’abracen, riuen, criden, beuen, salten... Són les 12 de la nit del divendres, les discoteques estan tancades però el Fòrum està a petar de gent que vol passar-s’ho bé, que vol oblidar les restriccions i vol recuperar sensacions pretèrites, quan no es qüestionava la diversió, quan no es culpabilitzava la gresca. La música convertida en un aquelarre alliberador i purificador.

No era un cap de setmana qualsevol. Feia dos anys que Barcelona no acollia un
festival de música multitudinari. L’aposta era arriscada, 3 jornades amb uns 25 mil espectadors per dia, en temps de repunt de pandèmia entre els joves. Era un envit atrevit, mal vist per molts, imprudent i temerari per uns quants, però que volia demostrar de nou que la cultura no és focus de contagis i que la música en espais oberts no és perillosa.

L’esplanada del Fòrum feia goig veure-la. Les guinguetes per menjar i beure, les
botiguetes, els escenaris i el mar. Tot semblava normal, com si res hagués passat, com si el test d’antígens previ no existís, com si les mascaretes obligatòries no fossin reals. No es veien els somriures però es palpava molt bon rotllo, molt bona energia, moltes ganes de música.

A mitja tarda del divendres començava la marató de concerts amb els Rolling Vibes, una formació que és sinònim de festa, tota una declaració d’intencions del que passaria al llarg de tot el vespre-nit. Després van passar per l’escenari el grup català Gertrudis, la cantant xilena de rap Ana Tijoux, els barcelonins Delafé, Carolina Durante, fins a arribar a un dels caps de cartell del Festival, Amaral. "No puedo cantar de lo emocionada que estoy" diu. Eva i Juan són un dels duos més emblemàtics del pop rock en espanyol de les últimes dècades. Se’ls veu feliços a l’escenari, exultants i per sorpresa de molts, com a segon tema del seu repertori toquen El cielo sobre mi, segurament la seva cançó més coneguda, tot un himne generacional i convertida en una de les millors cançons de sempre. Eva i Juan salten, ballen, encomanant energia a un públic que ja és conscient que la nit ja s’ha convertit una experiència transformadora, en una redempció per aïllar les cabòries. "Es el principio del fin" diu ella.

Una vegada acabat el concert, la riada de gent emmascarada es dirigeix cap al mar, allà on es troba l’escenari Time Out. Un melenut que dobla l’edat de la majoria dels espectadors crida: "Bona nit malparits"... Ells ja no han de demostrar res a ningú, el Gerard Quintana tampoc, les cançons de Sopa de cabra ja formen part de l’imaginari col·lectiu de milions de catalans. 35 anys de Rock & Roll, com el de sempre, directe, sincer, música que abraça generacions, pares, fills i potser nets que ja canten junts himnes com L’Empordà, Camins o el Far del Sud.

La Casa Azul dóna un tomb total a la nit del Cruïlla. El bubblegum, el sunshine-pop, l’europop i una infinitat d’estils exploten amb harmoniosa efervescència quan el santcugatenc Guille Milkyway surt a l’escenari per enderrocar els murs entre estils, per democratitzar la música de ball. El públic dansa, canta les cançons però també irrita, parlant molt, molestant, els festivals ja ho tenen això, gent que no respecta ni als mateixos espectadors, ni als músics.

Actuació d’Amaral.
Actuació d’Amaral. Paco Peris

I apa, de nou, canvi d’escenari per escoltar el cap de cartell del Festival. Feia molts mesos que no podíem escoltar una banda anglosaxona a Barcelona. Hem sobreviscut al mono de música en directe gràcies als grups nacionals, de km0. Els irlandesos del nord Two Door Cinema Club van convertir el Fòrum en una festa amb el seu indie-rock de guitarres, que ara ha evolucionat cap a camps d’experimentació synthpop més electrònics i ballables.

En un altre indret, a l’escenari Cruïlla Enamora una banda catalana estava a punt. Molts ja estaven esperant en primera línia. Manel mou milers de seguidors. Amb 14 anys de carrera musical ja s’han convertit en un fenomen, però pocs s’esperaven que la primer part del concert la conformés els temes del seu darrer disc Per la bona gent. Cançons més experimentals, més fosques, cercant nous llenguatges sonors a través de l’electrònica. Amb un escenari sobri, auster. I, davant de més 20 mil espectadors, la banda de Barcelona no es va oblidar, es clar, de tocar al final tots els seus temes coneguts, acabant amb Bumerang i el soliloqui de Benvolgut, ben memoritzat per un públic entregat.

Ja eren 2 quarts de 3, molts ja van tornar cap a casa, però la nit no s’acabava, encara faltaven més grups, més, gresca, més festival fins a les 5 del matí.

El Festival Cruïlla ha tornat, i tant que sí, no ha estat el de sempre, això era una evidència, però només calia veure la felicitat de la gent, d’un públic que sap el que ha costat arribar fins aquí. L’absència de música en directe, els macroconcerts silenciats durant més de 2 anys, ha estat una època difícil, tant pels músics com per la indústria que s’hi juga les garrofes. Primer va ser Canet Rock i després el Vida Festival de Vilanova i la Geltrú. L’aposta era arriscada, ho sabien, la contingència existia però també moltes altres coses estaven en joc. La societat es mereixia aquest risc? Això ho diran les estadístiques, però el que ningú pot negar és la força alliberadora de la música, la capacitat que té fer feliç a la gent, de fer sentir que el present, que aquell moment d’eufòria, pot convertir la vida en una aventura infinita.