Público
Público

Cultura James Rhodes, la música sanadora

Concert del 9è Festival Jardins de Pedralbes

El músic James Rhodes.
El músic James Rhodes. Arxiu

Les primeres notes del Preludi en Si menor de Johann Sebastian Bach ressonen davant del Palau Reial a Barcelona. Al piano, James Rhodes. Presenciar un concert de música clàssica al Festival Jardins de Pedralbes no és gaire habitual, però ell tampoc és un artista gaire convencional. De fet quan l’escoltes tocant Bach, molts sabem que aquest compositor alemany del segle XVIII li va salvar la vida.

S’aixeca, s’eixuga el front, la nit és xafogosa, agafa el micròfon i somrient diu, "Bona nit, salut i força al canut". Si estiguéssim al Palau de la Música, en una vetllada de piano, aquestes paraules farien tremolar el santuari barceloní. Però aquí no. El públic ja coneix el pianista londinenc, ja saben que ell no vol fer un concert distant, acadèmic. Rhodes acostuma a convertir cada nit en una autèntica experiència inclusiva, és generós i vol compartir el seu amor i passió per la música. Com fa habitualment, presenta el tema que tocarà a continuació, ajudant la gent per entendre millor allò que està a punt d’interpretar. Els seus comentaris són poc normatius, enginyosos, provocatius, sovint grollers, i volen desfer la imatge elitista de la música clàssica. "Beethoven és el puto amo", diu.

Després del geni de Bonn i de Bach, el pianista completa la trilogia de les 3 "B" amb Brahms i la seva Rapsòdia en Sol Menor. James Rhodes al piano és delicat però li falta més força, més determinació. No és el millor concertista, ell ho sap, molts el critiquen durament, el consideren un producte del màrqueting, un oportunista. El cert és que la figura de Rhodes és polièdrica. És més que un músic, amb ell ve adjunta tota una imatge que ha sabut construir. La seva fama va molt lligada als llibres, als programes de ràdio i a les conferències que ha anat fent al llarg dels anys. Té un relat extramusical molt ben estudiat.

Un punt d’inflexió important a la seva trajectòria va ser quan va publicar Instrumental, memòries de música, medicina i bogeria al 2015, una espècie de autobiografia. La ressenya del llibre és molt explícita: "Em van violar als sis anys. Em van internar en un psiquiàtric. Vaig ser drogoaddicte i alcohòlic. Em vaig intentar suïcidar cinc vegades. Vaig perdre la custòdia del meu fill. Però no vaig a parlar d'això. Vaig a parlar de música. Perquè Bach em va salvar la vida. I jo estimo la vida". La figura de James Rhodes gira al voltant de totes aquestes idees i això és un llast difícil de manllevar. Tota la seva música ve impregnada de la seva imatge, i això no l’ajuda. La seva excentricitat l’ha convertit en una víctima musical.

El recital continua. Notem un Rhodes comunicatiu però menys enèrgic que altres vegades. Com sempre escull un repertori bonic i en general poc arriscat. Li agrada els temes lents, romàntics, els toca amb molt de gust, amb color encara que sense dinàmiques prou vigoroses. Més Beethoven, més Brahms, una mica de Chopin, més bromes, i el públic respon, una audiència atenta que ha vingut a sentir un músic convertit en un espectacle de masses. Més encara a Espanya, on és més popular que mai. L’any passat li van concedir la nacionalitat espanyola en una tramitació exprés, és simpatitzant del PSOE i a més, és el pianista preferit de Pedro Sánchez...

James Rhodes no deixa indiferent a ningú, és un gran divulgador però al mateix és un artista molt reprovat. És el preu que ha de pagar per ser un comunicador astut, transparent i sincer. La indústria àvida d’icones mediàtiques ha trobat en Rhodes un artista ideal per difondre la música "culta", per democratitzar-la i posar-la a l’abast de tots els públics.

I per acabar, el tercer i últim bis, el seu tema fetitxe, tocat sense presentació. La variació Goldberg número 1, tocada amb delicadesa, dolçament, desgranant amb lleugeresa aquesta obra mestra. Tancant el concert i arrodonint-lo, com el va començar, amb Bach, com la samarreta que porta. Un concert de clàssica diferent, més proper, més accessible. Potser molts dels espectadors no n’haurien escoltat mai un, si no fos per la capacitat mediàtica de James Rhodes. És un win-win, pel públic, pel Festival i per a ell.

Així acaba, emportant-se les notes i el dolor viscut cap a casa, caminant fràgilment, havent compartit la música com a teràpia en temps de pandèmia. L’art i l’espectacle transitant junts, deixant de banda la controvèrsia, convertint el present en una experiència iniciàtica per molts nouvinguts, però també transformadora i sanadora.