Público
Público
música

Brad Mehldau, el plaer efímer

Considerat el millor pianista de jazz del món, l'artista ha tornat dos anys després a la capital catalana per actuar al Palau de la Música en el marc d'un dels concerts del 52 Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona

Un moment de l'actuació de Brad Mehldau.
Un moment de l'actuació de Brad Mehldau. Jordi Calvera

Un Palau de la Música en silenci, ple i expectant, esperant l’artista. No se sent res, ell no suporta els sorolls a la sala, ni tan sols permet els fotògrafs de premsa. El moment ha arribat i tots el que som aquí sabem que alguna cosa extraordinària pot passar, aquí, d’aquell piano que ara roman sol al mig de l’escenari. Fa més de 8 mesos que el concert era programat, molts dies d’espera per escoltar a qui gairebé tothom considera el millor pianista de Jazz del món. L’excitació es palpa i hom sap que, ell, com un bruixot, pot convertir l’auditori barceloní en una conjura artística, en una experiència de pura màgia.

Són les 20h i 10 minuts i Brad Mehldau apareix, amb la seva clàssica americana de pana marró, per rebre de mans de Tito Ramoneda i de Joan Anton Cararach la Medalla d’Or del Festival de Jazz. 12 actuacions són moltes. I poc després seu. Tots contenim la respiració...

I de cop la música apareix, delicada, evocadora, notes de cançons ja escoltades, però desconstruïdes de Radiohead, Karma Police i I’m the Walrus de The Beatles, ens submergim en un espai nou, desconegut, on les melodies populars reviuen per convertir-se en peces jazzis, trencant estereotips, convertint la música en un experiment creatiu. Un inici de concert que es revela com una clara declaració d’intencions del que vindrà després.

Brad Mehldau feia dos anys que no tocava a Barcelona, quan en la seva última visita ho va fer com a solista i compositor amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. De fet la capital catalana no li és desconeguda, ja que a principis dels 90 es va instal·lar aquí, a Ciutat Vella. Era molt jove, amb poc més de 20 anys tocava sovint al Jamboree de la Plaça Reial i va formar un trio amb els germans Rossy, Mario al contrabaix i Jordi a la bateria. A més el primer disc gravat per Brad va ser a Barcelona, editat pel segell Fresh Sound amb la col·laboració de Perico Sambeat. Després va tornar als Estats Units i la seva carrera es va enlairar.

De formació clàssica, Brad és un artista eclèctic, experimental, obert a totes les
músiques del món. Va conèixer el jazz amb 10 anys, influenciat per John Coltrane (Blue Train va ser el seu primer LP), per Miles Davis, Thelonious Monk i Bud Powell, però també escoltava molt la música Pop, The Beatles, Led Zeppelin, Nick Drake i Joni Mitchell entre d’altres.

"la improvisació acostuma a implicar una cosa molt poc intel·lectual, ja que quan realment funciona té un flux real, és en el moment"

La música flueix entre camps sonors inabastables, ens movem intensament en una odissea a través totes les seves influències i la música que l’ha inspirat. Trobem un Mehldau més accessible, més melòdic, menys experimental, fruit d’uns temps complicats, on tancat a casa, el pianista ha editat un treball més introspectiu, amb temes com Remembering before all of this, una agredolça reflexió sobre com eren les coses fa mesos. Les cançons de The Beatles es succeeixen, més de 5 i una de Paul McCartney en solitari, marquen la línia discursiva del recital, però només serveixen com a base per construir i desfer sonoritats, improvisant, creant espais cromàtics lluminosos, com una aventura que confirma les fronteres invisibles que separen els gèneres. La música com un espai obert, en constant evolució. Improvisar és deixar que flueixi de manera espontània el discurs creatiu. Un altre pianista que ho fa amb mestratge és Keith Jarrett, ell reconeix que quan toca és travessat per la música, és com si ell fos el vector, el vehicle a través del qual la música es manifesta. Són com onades a les quals hi posa notes. Per Brad Mehldau, "la improvisació acostuma a implicar una cosa molt poc intel·lectual, ja que quan realment funciona té un flux real, és en el moment. És la capacitat de fer una narrativa bastant intricada, de jugar amb el temps mateix, com fa una novel·la, i la nostra memòria. No tenir tota la música escrita comporta una llibertat increïble, però també responsabilitat".

El recital ens fa viatjar, explorant melodies reconstruïdes, transitant entre portes que s’obren a la recerca de la bellesa amagada, a l’ombra de les convencions, allà on les emocions s’oculten. Mehldau ens regala versions alliberades de clàssics del pop, concebudes de nou, com Live on Mars de David Bowie amb aires de Rachmaninov i Go to Sleep de Radiohead. Segur que molts van trobar a faltar més jazz en el seu repertori, ja que només va tocar tres temes "clàssics", Satellite de Coltrane, Skippy de Thelonious Monk i la coneguda Here’s that rainy day, en una versió que recordava Bill Evans. La proposta musical de Brad desborda els formats, trenca amb els prejudicis, es lliure, combina la sensibilitat amb una tècnica prodigiosa, tot al servei d’un imaginari harmònic en contínua expansió.

El concert d’ahir al Palau ja és història, encara ressona en les nostres ànimes, però mai més no es podrà escoltar de nou. Brad Mehldau va exercir de xaman artístic i va crear una experiència efímera, creada per néixer i morir en aquell moment. No sobreviurà en el temps material, va ser tocada i sentida d’aquesta manera, quan la música travessava pels dits del pianista, de manera espontània, singular i fugaç. Com el riu i el mar, que només dibuixen l’aigua una sola vegada, convertint l’instant present en un fet immaterial, extraordinari i irrepetible.