El Kanka, canta i sigues feliç

Qué bello es vivir

A mí me gusta cada cosa

Que la vida nos ofrece

El placer me reconforta

El dolor me fortalece

El Kanka és bon rotllo, transmet simpatia, somriu, és agraït... És un personatge que es fa estimar. Les seves cançons van d’això, de ganes de viure, de volar, de saltar, del si que pots, de gent guapa, d’agradar, de canyella en branca... tots títols de temes que l’artista va cantar ahir a la sala Barts. De fet ja era la quarta vegada que El Kanka tocava a Barcelona en poc més de tres mesos amb totes les entrades venudes. Això demostra la popularitat que té i que l’ha convertit en un autèntic fenòmen de masses al país. Es diu Juan Gómez Canca, i d´aquí li ve el seu apel·latiu artístic.

Fa poc més de deu anys no podia arribar a final de mes, era un millennial, com milions de joves que encara viuen a casa dels pares i amb prou feines es poden comprar l’entrada d’un concert... Potser per això les seves lletres són tan properes, tan fresques. Parla de les coses del dia a dia de molta gent, de problemes comuns i prosaics. No busca la transcendència, és mundà i converteix la seva poesia en cants antiestres. És l’antídot perfecte per temps de pandèmia i per encarar la vida amb optimisme en temps de post-covid. "Cantar perquè els petons sanin els plors".

El Kanka fa música mestissa, beu de molta música i de molts artistes. Ell reconeix que el seu gran referent es Jorge Drexler, però escoltant la seves cançons no pots deixar de pensar al Gato Pérez, a Jarabe de Palo, a soneros cubanos, a la cobla... Músiques del món, del Carib a Colòmbia, d’Andalusia a Barcelona. Una mixtura de pop mestís i folk-rock llatí. Música aflamencada en format de cantautor, o de "kankautor" com diu ell. I és que el cantant malagueny escriu, és sobretot un poeta urbà que comunica les seves cabòries.

"Yo escribo desde mí. Mis canciones son profundamente egoístas (risas), pero entiendo que sean motivacionales porque a mí me ayudan cuando me levanto con el pie torcido o con la neura. Si ayudan a la gente perfecto",  reconeix. És un nihilista, transversal i lliure, en les seves lletres hi trobes de tot, és una amalgama d’enuig i esperança, de desamor i felicitat. És curiós sentir com converteix unes lletres iròniques escrites sovint amb cinisme i mala bava en música ballable.

Por matar a un gato me llamaron matón

Por soñar despierto me dijeron loco

Y por no escuchar lo que decían me llamaron sordo

O per exemple…

No pienso cantar el himno

Ni tirar más de la cuerda

Hasta nunca mundo indigno

Si me queréis, irse a la mierda

Combina el missatge amb tornades contagioses. Les seves lletres son enginyoses i emocionals, però per damunt de tot és un animador, un festejador, fa de la música un espai de lleure i felicitat. El Kanka ja no és un xaval però sobre l’escenari continua gaudint com si ho fos. És divertit, fa bromes i fa que el seu grup també s’ho passi bé, inocula entusiasme. "Sobre el escenario no soy feo ni gordo, no estoy triste ni resfriado: se me pasa todo", diu.

Ja porta més 14 anys fent música, li ha costa molt ser on és ara, n’és conscient i ho vol gaudir al màxim, i així ho encomana al públic. Porta amb ell una banda de músics que desprenen una química especial, compacte, salsera, rumbera, popera... Tots ells fan que cada recital es converteixi en una autèntica revetlla popular. Ara Juan Gómez ja s’ha forjat un prestigi però no s’oblida dels nous artistes: "Creo que en general a las bandas emergentes les cuesta sangre, sudor y lágrimas empezar. No sé si debería ser un poco más fácil, que pase como en otros países donde hay apoyos económicos. Aquí es todo lo contrario".

El Kanka omple sales petites i grans, també estadis sencers a Amèrica Llatina, però no pretén salvar el món, només vol ser lliure, dir el que vol, fer el que li dona la gana, això li agrada i es nota. Si a més es capaç de fer feliç a la gent, de convertir un concert en una celebració, oli en un llum. L’equació perfecta, només a l’abast dels que son capaços de crear alquímia musical, de trobar la poció màgica i misteriosa que condueix a la fama.

Gracias por el abrazo constante

Y por aguantar mis disparates

Aunque nunca os diga lo que os quiero

Tengo tantas ganas ya de veros