Treballadors sense llar

Són les 8.30 del matí en un centre per a persones sense llar de Sarrià, un dels barris més rics de Barcelona. Al pati, diversos homes desafien el fred hivernal per fumar el seu primer cigarret del matí, després de l'esmorzar. Alguns ja han marxat o no trigaran a anar-se'n a la feina. Segons l'últim informe d'avaluació del 2016, en aquest centre de 90 places, de l'entitat Sant Joan de Déu - Serveis Socials, el 35% de les persones que hi resideixen té contracte de treball.

Avui, Raúl està en el programa de pisos i comparteix amb un altre company un sostre prestat temporalment per la mateixa entitat, per un preu simbòlic d'uns 100 euros. No vol que se sàpiga la seva edat encara que ningú li posaria més de 40 anys. En el seu jersei, les sigles de l'empresa en la qual treballa des de fa dos mesos li serveixen de suport per a disculpar-se per haver de quedar tan d’hora: "És que després no puc quedar perquè me n'he d'anar cap a la feina i trigo una hora i 45 minuts en arribar-hi ". La feina és a Sant Cugat, un municipi limítrof de la ciutat Comtal. Treballa en una empresa de logística de transports.

La precarietat laboral incrementa el fenomen

Per a Albert Sales, assessor de l'Ajuntament de Barcelona i coordinador del pla de lluita contra el “sensellarisme”, les persones sense llar que tenen una ocupació són un fenomen creixent des dels anys noranta. El politòleg, que va treballar també en la Diagnosi 2015 sobre la situació del sensellarisme a la capital catalana, recorda que alguns albergs van haver de flexibilitzar els seus horaris d'entrada i sortida perquè alguns dels seus residents treballaven i no podien arribar a l'hora del sopar.

“De les gairebé 3.000 persones sense sostre que hi ha a Barcelona, 941 dormen al carrer i 1.907 estan allotjades a equipaments de la xarxa d'atenció a persones sense llar”

A Barcelona, de les gairebé 3.000 persones que es troben sense llar, 941 dormen al carrer i 1.907 s’allotgen a equipaments de la Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar (XAPSLL), formada per 32 entitats i l'Ajuntament. Segons l'última Diagnosi publicada, el 10,89% de les persones que viuen en aquests equipaments té feina amb contracte. El 2012 era un 4,10%.

“A la precarietat laboral s'afegeix la pujada del preu del lloguer. Amb un preu mitjà de 15,15 euros per metre quadrat, la capital catalana és la ciutat amb els lloguers més cars de l'Estat espanyol”

Segons ell, "moltes vegades, s'aconseguia que sortissin dels equipaments per anar-se'n a viure en una habitació de relloguer en situació d'absoluta inestabilitat i amb un treball extremadament precari que els permetia pagar l'habitació fins que tornaven a perdre la feina i aleshores requeien en situació de sense llar". Tant Sales com Uribe coincideixen: la taxa de recaiguda és impossible de calcular, però és una realitat que tots dos comproven cada dia.

Reinserció laboral insuficient

Raúl va signar el seu primer contracte gràcies al seu agent d'inserció laboral quan encara vivia en un alberg. Els caps de setmana, per poc més de 200 euros al mes, treballava a El Papiol, a uns 20 quilòmetres de Barcelona, conduint un vehicle de neteja dels carrers. Un sou que no era suficient per independitzar-se de la XAPSLL.

“Quan tens una vida normal, penses que aquí tots són borratxos, drogoaddictes o dropos, però no és així”

Es va haver de mudar a un estudi. Va entrar en una depressió i no la va tractar. Al cap d'uns sis mesos sense treballar, ja no li quedaven estalvis. Sense contacte amb la seva família des de fa anys, gràcies a tres amics Raúl va trucar a la porta dels serveis socials de Barcelona, tot i que reconeix que, al principi, "quan tens una vida normal, penses que aquí tots són borratxos, drogoaddictes o dropos, però no és així ".