Ivan Murray (1970, Sóller) és doctor en geografia i professor associat al departament de Ciències de la Terra de la UIB. Ha estudiat a fons la història del turisme a les Balears i les seves relacions amb el capitalisme, la política i la societat. La situació actual que es viu a les Illes no es pot entendre sense el context històric i el seu futur no es podria visualitzar si no fos per anàlisis com les seves.

El turisme sostenible, és un oxímoron o existeix?

No, no. És un eslògan del lobby turístic que es treu quan es van començar a qüestionar de manera més forta totes les dinàmiques del capital i que va coincidir en el moment de l’expansió del capitalisme global i en les formes més financeres. Coincideix amb l’apoteosi de Rio, a grans trets, al 2012, quan comença a vendre’s aquesta nova fórmula des de l’economia política per intentar verdejar el capitalisme. Quan esclata la gran crisi financera es comença a rearticular i a guanyar força i legitimitat no social sinó dins les estructures del poder i del capital, on comença a guanyar posicions aquest capital turístic, l’activitat turística com la via per no només resoldre la crisi del capital sinó també la crisi ecològica. O sigui, com un chollo. Llavors, al 2012 tenim la nova cimera de la terra (Rio+20) on es posa damunt la taula el que s’anomena economia verda o capitalisme verd i el turisme com a plataforma win-win. Tothom hi guanya. Realment, una cosa se li ha de reconéixer al lobby turístic i és que ha tingut una capacitat de seducció molt alta dins les grans esferes del poder i no només allà, fins i tot moltes vegades en els moviments socials antisistema o contrahegemònics l’han arribat a contemplar o a veure com a viable front a altres dinàmiques clarament molt més destructores. Però no deixa de ser molt poc crítica vers la cosa turística i tot el que implica la implantació del capital turístic en el territori i els seus efectes sobre la societat.

Som pioners amb el tema, tenim fins i tot un terme per definir el que ens passa: balearització. Què hem fet per arribar fins aquí, què hi ha a la nostra història?

Les Balears no són més fruit que l’acord de postguerra de construir una Europa forta, frontera davant l’amenaça comunista i la manera d’assentar i sostenir, i fins i tot ampliar, el poder del règim feixista. En aquest context, l’estat espanyol està pràcticament desnonat perquè no té instruments financers per pal·liar el seu dèficit intens i allò anava generant un creixent malestar. L’oxigen que li suposen les divises turístiques serà el revulsiu que permetrà reanimar la dictadura. Què passa, que aquest revulsiu al règim feixista no es dona per tot sinó que està molt localitzat i concentrat a l’espai. Allà on estirà més concentrada l’activitat turística serà a la frontera amb França, la Catalunya Nord, i alguns espais experimentals a la Península i fonamentalment les illes. En aquest sentit, les Balears es converteixen en una gran zona industrial especialitzada en producció turística. Les grans factories s’instal·len al litoral - hem de pensar en termes clàssics de la indústria fordista dels anys 60 - amb un ritme de construcció bastant elevat que en aquells moments és fort però no súper bèstia.

I quan comença a ser més intens?

Quan és molt dur és al final de la dècada, que coincideix precisament amb els inicis de la crisi d’aquell model d’acumulació de postguerra (consum de masses, etc.) i molts de capitals comencen a aterrar en forma d’actius hotelers però també en altres immobles i fonamentalment a les Illes Balears. Si miràssim ja en aquell moment no només les ràtios plaça turística-resident, que aquí sempre ha estat la més elevada, sinó el nombre de places turístiques ja era espectacular i això era als principis dels 70. Això te col·loca en un tipus de projecte econòmic del qual és difícil desmarcar-se’n. Amb anglès es diu path dependence, que vol dir bàsicament que el que has fet en el passat determina el present i cap on vas en el futur. No vol dir que no es puguin alterar les coses, però aquestes condicions estructurals marquen el que és la projecció de la societat i el territori, i el que porta passant des d’aleshores no és més que un continuum d’intensificació del procés turístic i d’extensificació. S’intensifica cada vegada amb una major profunditat i s’estén per tot el territori i en noves formes de producció, amb noves fronteres d’acumulació turística a través de nous productes, nous segments d’aquest tipus: primer van ser els apartaments o els agroturismes i ara la nova frontera ha estat l’entrada dins de la ciutat. Ha estat una seqüència constant cap a una major especialització.

Com incideix aquest turisme en la política? Tenint un Joan March, un Abel Matutes…

Jo crec que no és casualitat que a les Illes Balears s’imposàs d’una manera tan forta i tan dura el règim feixista al 36. A més hem de tenir en compte que el principal financer de Franco era mallorquí i Mallorca era una gran xarxa clientelar teixida al voltant dels interessos sobretot de Joan March, no únicament però bé, podríem dir que tenim una estructura de poder molt jeràrquica i molt assentada territorialment. A Eivissa, el soci de Joan March era en Matutes i altres grans capitals. Aquest terreny dona lloc, i no és casualitat jo crec, que a les Illes apareguin cinc multinacionals hoteleres que avui en dia estan entre les més importants de tot el món. Això no ha passat per exemple a països com França o Itàlia, i en canvi a unes illes resulta que apareixen aquests gegants. Això té molt a veure en com es configuren les relacions i el fet que estableixin fortes aliances amb els grans capitals turístics transnacionals d’aquell moment. Iberostar, per exemple, ha trencat ara fa poc l’aliança que tenia amb el touroperador Thomas Cook.

Portem molts anys parlant de massificació, però sembla que el punt d’inflexió arriba fa uns cinc anys. A què es deu?

Es deu a unes quantes coses. És molt curiós perquè quan tu mires l’hemeroteca veus que als anys 70 se parla de massificació, als 80 també… Evidentment la saturació és una percepció social, quan tu ho sents és que ho compares amb una situació prèvia.  Ara ens hem trobat en què s’esqueixa quelcom dins el que era bona part del consens social construït al voltant de l’hegemonia turística aquí a les Illes. Per primera vegada a la història coincideix un moment de rellançament turístic amb una situació de precarietat social molt alta. Es comença a donar una situació en què en un moment donat arriben a conviure taxes d’atur entre el 21-23% vers una situació de plena ocupació hotelera. Això és mal d’entendre, ja que un dels eixos centrals de la legitimació de la indústria turística és "nosaltres creem llocs de feina". 

I això és realment així?

Què passa en el moment que jo duc turistes i no creo els llocs de feina?. És aquí on comença a generar-se una fricció que cristalitza i sorgeixen contradiccions fortes. No només és que no hi hagi feina o prou feina sinó que la feina que es genera és pitjor. Tens contractes fems, cada vegada més precaris perquè ho permet la reforma laboral, els salaris cauen pel terra i es comença a expandir el fenomen que aquí encara no se n’era conscient, tot i que la situació laboral ha estat precària sempre, han existit mecanismes com les propines que portaven a fer un salari per anar tirant i això es romp. La gent que treballa en el sector turístic es converteixen en treballadors, i sobretot treballadores, pobres. Per acabar-ho de rematar sorgeix la mercantilització turística dels espais de reproducció social. Els espais privats, els habitatges, i els espais públics esdevenen mercaderia turística que desplaça les classes treballadores i populars. Això fa que els col·lectius que sí estaven vinculats al sector turístic i en certa manera tenien una actitud poc crítica perquè al cap i a la fi vivien d’allò comencin també a activar-se en moviments cada vegada més crítics, com Las Kellys. Estem en un moment de lluita social que ha agafat forma i això és l’interessant. Moltes vegades això és invisible i ara ha sorgit i visibilitza el conflicte. Molta tensió i major sensació de massificació i saturació que ja no tolerem perquè no hi treiem diners i a més penetra dins les nostres vides quotidianes, i a més ens està expulsant com a classes populars. Tot això sumat fa que et plantegis: turisme per a què?

D’una banda tenim uns moviments antimassificcació molt potents, però per l’altra va guanyant terreny el relat de la ‘turismofòbia’. Com es combat?

La turismofòbia és un concepte que està molt bé perquè ve d’uns sectors, uns mitjans de comunicació que l’han batejat així i que utilitzen per criminalitzar qualsevol actitud crítica no respecte dels turistes sinó que veuen que s’està posant en qüestió una activitat que amenaça el seu statu quo. Llavors posen en marxa tots els seus dispositius i eines per deslegitimar tot moviment de resistència i que sigui crític. No havia passat crec mai que aquest relat hagi arribat d’aquesta manera al carrer. Així com a altres activitats econòmiques els hi pots posar cara i ulls d’una manera molt més fàcil, a l’activitat turística és molt complex. És una hidra amb molts de caps, tot i que hi ha vectors. Un vector central és el de l’espai urbà i amb això s’ha estat clar des dels col·lectius, de que els espais públics són espais públics i és una batalla que se va fent però que duu molt de recorregut. L’altra batalla, l’altre vector central, és el de l’espai privat, l’habitatge, que a l’estat espanyol s’ha creat un dels grans mites de que som una societat de propietaris i el que veiem és que ha explosionat el mercat de lloguer. 

I quina és la lògica d'aquest mercat?

El problema d’aquest mercat és que no ha estat adreçat a la població sinó que s’ha ha estat construït des d’unes lògiques cada vegada més especulatives i en el cas de l’habitatge fonamentalment la batalla està en rescatar-lo dels processos de mercantilització... Ara el que tenim damunt la taula és una nova bombolla immobiliària vinculada a aquest procés. Com sabem, totes les bombolles acaben esclatant i des dels moviments i postures crítiques s’ha d’intentar punxar-la nosaltres perquè val més que la punxem que no que esclati. Un altre vector és la lluita sindical. S’ha aconseguit de forma molt interessada per part del lobby hoteler desviar l’atenció i fer-se les víctimes de tot això: "ataqueu el lloguer vacacional" però no mireu el que passa als hotels. Es allà on es donen unes taxes d’explotació laboral que no s’havien donat mai i això és una qüestió fonamental per reactivar la lluita dels treballadors perquè el que s’ha aconseguit també en molt poc temps és rompre totes les xarxes d’organització dels treballadors dins els hotels a través de subcontrates, per exemple. El que s’ha de demanar primer de tot és una inspecció laboral que a les Illes, per exemple, sí es dona.

Com s’haurien d’enfocar aquestes polítiques públiques per a què servissin de fre real?

L’esquizofrènia que hem vist aquí a les Balears, on partits d’esquerres i ecologistes són els principals defensors de la legalització del mercat negre turístic ens ha agafat molt sorpresos. A l’avantprojecte de la llei turística, l’element clau era la legalització dels lloguers en habitatges plurifamiliars. Hem retrocedit bastants anys en la concepció del que haurien d’haver estat les polítiques públiques per evitar precisament situacions d’extralimitacions. En el sector hoteler pròpiament dit s’han de canviar bastantes regles del joc. Han ampliat el parc que tenien construït, han augmentat els seus ingressos per habitació al voltant d’un 30-35% en els darrers anys i no tenim mecanismes per a què aquests ingressos es redistribueixin socialment. Hi ha el discurs típic de que "Madrid ens roba" però molt poc de "els hotelers mallorquins ens roben" perquè a través de l’evasió fiscal se n’emporten gran part dels ingressos i aquestes fuites turístiques ningú mai s’ha parat a investigar-les aquí a les Illes.

A què ens referim quan parlem de posar límits?

Posar límits és pensar que no et pots expandir fins a l’infinit, perquè no és saludable. Posar límits és pensar en el futur, bàsicament. S’hauria de pensar, per exemple, en el número de places turístiques màxim i el que suposen: més recursos hídrics, més consum de combustibles fòssils. I això no es pensa i es va construint. Aquestes places ara s’omplen, perquè la Mediterrània està a l’aire. En el moment en què altres espais tornin a ser més barats, evidentment els fluxes turístics es redireccionaran. Els llits d’aquí s’hauran d’omplir, i se li ha d’afegir els de lloguer vacacional. O sigui, unes 420.000 places hoteleres a Mallorca, més les 50.000 a pisos.  A més, estem hipotecant altres formes guanyar-nos la vida, el cercle es va tancant a altres alternatives socioeconòmiques. En cada crisi s’ha fet una passa més en l’especialització turística. I som cada vegada més vulnerables. Pensar en límits vol dir pensar en tot això, en la importància de moure’ns més enllà del turisme. Per això quan es va presentar l’impost turístic vam demanar que es destinés una part dels diners a alimentar un fons per a la transició socioecològica, un fons per a la desconnexió turística. Això s’acabarà, millor anar-se preparant i que no ens agafi desprevinguts.

Què vol dir decreixement?

És un concepte que sorgeix en certa manera com a contestació i provocació vers el terme de desenvolupament sostenible, que ha estat apropiat i buidat de contingut i que s’ha tornat un concepte molt políticament correcte. En canvi, decreixement és molt díficil de ser apropiat pel poder, és un concepte de batalla i de transgressió. Té un component més teòric que també ha estat molt qüestionat perquè, entre d’altres coses, no acaba de ser una crítica anticapitalista evident i planteja alguns dubtes però sí que incorpora la noció de límits, de que els nostres sistemes socials se regeixen fonamentalment pel creixement il·limitat i basat en les variables monetàries i que hem de plantejar uns altres sistemes de valors perquè aquest no és viable. A més, una societat orientada cap al creixement està condemnada al fracàs o a la mort. En el cas de l’activitat turística planteja no només un decreixement del nombre de turistes, que és obvi, sinó dels recursos i també una redefinició de la manera que ens organitzem. Un decreixement de les relacions de poder, un procés de reapropiació del dret a gestionar el nostres sistemes socioecològics. El decreixement hi serà, si o sí. La disputa està en si el decreixement serà just.

Som molt crítics, tant en el discurs mediàtic, polític i social, amb el turisme del tot inclòs, el barat, però no tant amb un turisme de camps de golf, per exemple. Com entra el tema de classe aquí?

Amb l’hegemonia neoliberal s’ha anat també construint un discurs de dissolució de les classes, tot i que hi són d’una manera súper contundent. El que s’ha fet, doncs, ha estat construir alhora un relat de demonització d’aquestes classes subalternes, com explica Owen Jones a Chavs. La desaparició de la classe es fa a través d’un contrarelat en què es demonitza la classe obrera. Són chavs, no classe obrera. Són les restes del naufragi del proletariat anglès. Quan entram en els nostres espais turístics veiem que se’ls hi ha tret una rendibilitat i se’ls hi segueix treient. Els clients dels resorts turístics és la classe obrera europea: famílies, treballadors joves… Aterren a Magaluf i la premsa d’aquí i la britànica d’aquí els demonitza, seguint la continuïtat del relat. Les classes dirigents i polítiques de les Illes també ho fan, però ho fan ocultant el fet de que sense aquesta classe obrera no podrien sostenir les seves estructures. Mentrestant construeixen un discurs idealitzat d’un turisme de pijos, el que diuen de qualitat i ideal. El problema és que no hi hauria prou camps de golf per compensar el que gasta la massa.