'Unsilence Gaza': el so com a arma entre la felicitat d'un festival

Els assistents al Primavera Sound caminen cap al Fòrum amb ulleres de sol, vestits de roba acolorida, jerséis lligats a la cintura i l'entrada al mòbil oberta com si fos una brúixola. La tarda cau sobre Barcelona amb una calor que ja sona a estiu, amb la cervesa i la crema de sol com a grans protagonistes. Però les ganes de festa impacten en l'entrada del recinte amb un túnel. Un de fosc. Un que no s'oblida.

El túnel d'Unsilence Gaza no és llarg -uns 15 metres-, però pesa com si en tingués 50. Pesa com una vida. Com una casa esfondrada. A l'interior del mateix només es pot veure un color: el negre. Al final, la sortida. I mentre el recorres, t'omplen dos minuts de sons tan esquinçadors com reals: un nen cridant per la seva mare entre pols i formigó. Una bomba destruint vides. Una sirena que no pots esquivar. Els drons sobrevolant amenaçadors les cases de la franja de Gaza. És l'eco de la guerra, d'un genocidi, travessant-te els timpans. I la pell. I alguna cosa més que no sabies que podies sentir.

Les cares de la gent canvien abans i després de travessar-lo. Fora, hi ha riures, ulleres modernes, rostres de festival. Dins, es genera un silenci de mentida. Algunes persones surten amb la mirada perduda. Unes altres, directament, no poden entrar. Una noia amb un top rosa i unes Converse blanques surt amb els ulls plorosos. "No m'ho esperava així… pensava que era més art, no tan real", diu, mentre agafa el seu amic. Ell calla. Hi ha una espècie de vergonya col·lectiva, com si haver sentit aquest horror durant 20 segons fos indecentment poc comparat amb viure'l. Però això és exactament el que busca l'experiència: incomodar. Recordar-te que el món crema mentre tu decideixes quin DJ ve després de Carolina Durant.

Les cares de la gent canvien abans i després de travessar-lo

Creació d'un artista palestí

El túnel, creat per l'enginyer de so palestí Oussama Rima, és una ferida sonora. Es tracta d'una iniciativa dissenyada per ell i impulsada per les entitats NOVACT i Casa Nostra Casa Vostra. Forma part de les accions de conscienciació que la Fundació Primavera Sound realitza en col·laboració amb associacions i artistes.

A la sortida, hi ha un lloc discret: venda de marxandatge els beneficis del qual van destinats a l'ONG Palestinian Medical Relief Society. Samarretes negres amb tipografia blanca amb el lema Unsilenced Gaza. El contrast amb la resta del festival és brutal. Passes de sentir el pes de la mort sobre les espatlles a una pista de ball on sonen sintetitzadors i on la gent es mou com si no hi hagués demà, recordant-nos que nosaltres tenim temps per fer-ho, no com les 50.000 assassinades per Netanyahu.

Més enllà de les proclames, hi ha un sentiment. Una espècie d'esquinçament dins de la festa. Unsilence Gaza no canvia el festival, però t'obliga a mirar-lo tot des d'un altre angle. A preguntar-te com conviuen els concerts amb la massacre, el ball amb la destrucció, la cervesa de plàstic amb un infern sota setge. Et fa pensar-ho mentre balles, i això ja és molt. T'incomoda mentre cantes, i potser això és el primer pas per entendre.

'Unsilence Gaza' no canvia el festival, però t'obliga a mirar-lo tot des d'un altre angle

Mentre cau la nit i el Fòrum s'omple de llums, penso en la frase que un dels impulsors d'aquesta acció ens va comentar abans d'entrar al túnel: "Aquí el so és una arma. Però també és una denúncia". I penso que potser, entre tot aquest soroll, algunes coses per fi han començat a escoltar-se.

"Sentir la por"

Però no tothom està disposat a passar per aquí. Algunes persones esquiven el túnel com si fos una molèstia. Es fan selfies a prop, el miren curioses, però no hi entren. És un mirall incòmode enmig de la diversió, i no tots estan disposats a mirar-se en ell. Uns altres, en canvi, surten amb les paraules embussades a la gola. "No sabia que es podia sentir la por", comenta un senyor acompanyat de la seva dona. S'allunyen ràpid. Perquè en aquest festival, el trauma col·lectiu es barreja amb l'oci en una mateixa playlist. I això fa mal, però també desperta.

El que fa Unsilence Gaza és trencar el relat oficial, aquest que vol convertir Palestina en un conflicte llunyà, incomprensible, inevitable. Aquí no hi ha explicacions polítiques ni xifres, només el so de l'horror. I, no obstant això, el context és impossible d'ignorar. En plena ofensiva israeliana, amb milers de morts, amb hospitals arrasats i famílies senceres enterrades sota els enderrocs, aquesta instal·lació no és només art: és resistència. És un altaveu per a un poble que porta dècades sent silenciat i que, per fi, encara que només sigui per un instant, crida entre gent que els oblida per unes hores.