VIOLÈNCIA MASCLISTADenunciar una violació, un periple judicial

El cas de La Manada va deixar en entredit el sistema judicial pel que fa al tractament de les agressions sexuals. La violència dels fets, l’actuació de la defensa, la criminalització social, l’argumentació de la sentència i, en especial, la del vot particular d’un dels jutges va generar un neguit col·lectiu: és pitjor el remei que la malaltia? Val la pena denunciar? Una consciència social en augment va tornar a fer saltar les alarmes el passat 4 de juny, quan va transcendir que una menor d’edat havia estat presumptament agredida a la sala Razzmatazz de Barcelona. En aquest cas, els pares van retirar la denúncia i la Fiscalia no va tirar el cas endavant.

La reparació de danys hauria de ser un dels objectius que persegueix l’administració de la justícia, però no sempre és així. Són moltes les veus que demanen canvis en els processos que s’ocupen de casos de violència masclista, i en especial d’aquells que aborden la violació, ja que consideren que el mateix camí cap a la sentència és de tal duresa que constitueix una nova agressió cap a la denunciant. Parlem amb l’advocada Sònia Ricondo, membre de l’associació Dones Juristes i especialitzada en violència masclista, per entendre, pas a pas, quines són les fases del procés policial i judicial de denúncia d’una agressió sexual i on es cometen els errors.

Una llei feta a l'antiga

La introducció en aquest periple judicial comença amb l’obstacle principal: el marc legal. En ple 2018, resulta sorprenent que la llei que parla sobre violència masclista no inclogui casos de violència sexual exercida per algú que no sigui la parella o l’exparella de l’agredida: “La llei ja acostuma a anar més endarrerida que la realitat social. A més, l’elaboració de la mateixa és anterior a la seva aprovació”, explica Ricondo. Es refereix al desfasament de la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, d’àmbit estatal, aprovada l’any 2004.

La conseqüència d’això és que casos com el de la Manada –cap dels cinc violadors tenia una relació sexoafectiva prèvia amb l’agredida- no siguin tractats com a agressió masclista: “Això condiciona l’accés als recursos que les lleis han dotat per aquests casos. També fa que el cas no l’instrueixi un jutge especialitzat en violències cap a la dona; ningú, des de la denúncia policial fins a la sentència, està obligat a incloure la perspectiva de gènere”, explica l’advocada. Per a Ricondo, l’absència de professionals formats impregna les possibilitats d’èxit de tot el procés i sobretot, la capacitat de reparació per a la denunciant.

Aquesta és una de les demandes incloses en el Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere, aprovat al Congrés el passat setembre de 2017 i que ara haurà de desplegar la nova ministra d’Igualtat, Carmen Calvo. La legislació catalana sí que inclou la violència sexual fora de la parella com a violència masclista però el sistema judicial depèn de l’Estat i, per tant, la llei autonòmica no entra als jutjats, per molt que s’apropi més a les necessitats de la societat.

L'hospital, el millor acompanyament

Els Mossos d’Esquadra no escapen d’aquesta dinàmica, segons Ricondo. El cos publica al seu web un seguit de recomanacions per prevenir les agressions o abusos sexuals, com ara “quedar en un lloc públic amb altre gent” si la trobada es fa amb algú “que no coneixes gaire o desconfies”, “evitar anar sol o sola per trajectes a peu per llocs poc il·luminats i poc transitats” o no perdre mai de vista la beguda per “risc que t’hi posin alguna droga”. L’advocada critica durament aquestes mesures: “Són recomanacions que posen el focus en la dona en comptes de posar el focus en l’agressor, com sempre. Tenen la mateixa perspectiva que el procediment judicial”, considera.

La primera parada, però, no acostuma a ser la policia, sinó l’hospital. En concret, l’Hospital Clínic de Barcelona, que centralitza l’operatiu d’atenció d’aquets casos: “El Clínic té un protocol molt bo coordinat des d’una unitat de gènere on també donen suport psicològic i psiquiàtric”, explica. Allà, l’agredida haurà d’explicar el seu relat i se li farà una exploració mèdica per fer un part de lesions i recollir mostres biològiques o restes de semen, que s’enviaran al laboratori. És per això que les autoritats recomanen acudir a l’hospital sense dutxar-se, fet que no és gens fàcil: “El primer que vols fer és llençar tot el que portes i dutxar-te. Ho fas sense pensar. Ens hem trobat amb casos que fins i tot l’agredida ha cremat la roba”.

Per a Ricoll, un dels principals avantatges és que, si la dona vol denunciar, el metge forense es desplaça a l’hospital per agafar el part mèdic i valorar la simptomatologia, evitant així que la víctima hagi de passar pels jutjats. Però no sempre la policia les deriva directament a l’Hospital Clínic. En aquests casos, s’interposarà la denúncia als Mossos directament: “Llavors es tracta el cas com amb unitats d'instructores convencionals, com si fos un robatori, sense cap atenció especialitzada. El mosso que t’atén no té la formació, i les agredides acostumen a estar en un estat de xoc brutal. S’obliden detalls o diuen incongruències per l'estat de xoc que poden afectar-les en el procés més tard”, explica l’advocada. Ricondo recorda que les denunciants tenen dret a demanar un advocat d’ofici, però no existeix un torn especialitzat en violència sexual, així com sí que existeix per violència masclista. Que l’advocat conegui en profunditat aquest tipus de casos queda subordinat a l’atzar.

Canvi en el tarannà dels jutges

Un cop interposada la denúncia, el cas entra als tribunals. La unitat d’investigació dels Mossos d’Esquadra s’encarrega de fer unes mínimes diligències que, segons si es coneix qui és el presumpte agressor o no, poden durar fins a sis mesos. En alguns casos, es demanarà a la denunciant que faci rodes de reconeixement. Segons que explica Ricondo, la policia les està fent amb fotografies, per evitar que hi hagi una trobada cara a cara, tot i que sigui darrera un vidre tintat.

“Vam portar el cas d’una dona violada pel seu veí que va haver de conviure durant anys porta amb porta sense cap ordre de protecció”

És en aquest moment quan la denunciant pot sol·licitar una odre de protecció que pot implicar restriccions en la comunicació o en l’aproximació de l’agressor i que ha de ser avalada pel jutge que portarà la instrucció. Però els casos de violència sexual troben més traves en aquest tràmit que en altres casos d’agressions masclistes, perquè les denunciants no saben que hi tenen dret. Això fa que sigui menys usual que arribin a port: “Vam portar un cas en què una dona, violada pel seu veí, va haver de conviure durant anys porta amb porta sense cap ordre de protecció. Després el van condemnar a 10 anys de presó”, explica Ricondo.

Quan la fase d’instrucció s’inicia, l’advocat de l’acusació ha de lliurar les proves per demostrar l’agressió i la denunciant ha de tornar a explicar el relat dels fets. Aquest cop, però, també serà sotmesa a les preguntes de la defensa de l’acusat, el fiscal i el jutge: “Pot ser que la defensa no sigui dura o pot ser que sí. És un moment fort”, explica.

"Des del cas de La Manada, els jutges estan més interessats en preguntar i amb ànims d’investigar”.

Des de Dones Juristes, l’advocada comenta que han trobat un canvi de tarannà a partir de la resposta social dels darrers mesos: “Pel que fa als jutges, la sensació és que, des del cas de La Manada, estan més interessats en preguntar i amb ànims d’investigar”. La instrucció es pot allargar fins a sis mesos i, en el cas dels processaments més complexos, fins un total de 12 mesos.

Declarar sense cap incongruència

Quan acaba la instrucció, el jutge decidirà si hi ha indicis de delicte i s’obre el judici oral. Segons relata Ricondo, és habitual que això passi, però no hi ha sentència. En aquest moment, el cas canvia de mans: quan els delictes atribuïts impliquen penes de menys de nou mesos, l’agafarà un jutjat penal ordinari, però si aquestes superen els nou anys de presó, el cas anirà a l’Audiència Provincial que pertoqui i les decisions penjaran de tres jutges. Això dependrà de quina sigui l’acusació: “El delicte d’agressió sexual implica violència o intimidació. L’abús sexual és més lleu i s’aplica quan no hi ha consentiment, però tampoc violència o intimidació. Les penes augmenten quan hi ha el que s’anomena accés carnal; és a dir, introducció anal, vaginal o vocal d’un membre o de qualsevol objecte”, explica l’advocada.

Durant el judici, l’agredida ha de tornar a explicar el seu relat, altre cop, davant, els jutges, els fiscals i la defensa. En aquest punt pot haver passat un any i mig des de la denúncia, fet que implica un perill: “Ella ha de relatar exactament el mateix que va declarar a comissaria i el mateix que va declarar durant la instrucció. Si no, la defensa pot preguntar sobre aquestes contradiccions”, apunta l’advocada. Arribats a aquest punt, és possible que la denunciant hagi desbloquejat altres records dels fets o, simplement, que la seva primera versió no estigués ben preparada amb l’advocat. Per això, Ricondo creu que denunciar temps més tard de l’agressió pot suposar fins i tot un avantatge: “De vegades és millor. Les dones han pogut endreçar les idees, hi ha més temps per preparar-ho. Però, òbviament, això s’utilitzarà per part de la defensa per qüestionar-les. I, si el cas és mediàtic, també pot haver-hi un qüestionament social”.

Com el circuit no està pensat per tractar de manera especialitzada els casos d’agressions sexuals, no està garantit que els elements que en formen part tinguin formació en aquest tipus de casos. Això dona peu a que, en aquest punt, la denunciant hagi de viure situacions molt agressives, tal com relata Ricondo: “A jutge, s’hi accedeix per mèrits o oposicions, però això no implica que tinguin formació en perspectiva de gènere. Fins i tot hi ha jutges que pregunten per què la dona no plorava mentre estava sent violada”. L’acusat també haurà de declarar, però s’acostuma a facilitar una mampara per evitar confrontació visual. Arribats aquí, el judici pot haver allargat tot el procés fins els dos anys.

Sentència

Acostuma a arribar tres setmanes més tard de finalitzar el judici i s’ha de decidir per unanimitat dels jutges. I, si el cas es porta per l’Audiència Provincial i són tres magistrats els que han de dictar-la, un d’ells pot demanar fer un vot particular per mostrar el seu desacord. Ricondo ho exemplifica amb la resolució de la Manada: “La justificació del vot particular del jutge Ricardo González, contrària a les penes aplicades pels altres dos jutges, era més llarga que la mateixa sentència. Això són eines perquè la defensa després pugui recórrer la decisió final”.

Arribats a aquest punt, poden haver passat fins a quatre anys des de que es va cometre l’agressió sexual, això donant per fet que la dona va interposar la denúncia en el mateix moment que la va patir. Després de la sentència, els acusats tenen dret a interposar els recursos a la decisió final, fet que encara estira més la temporalitat. I això també genera un impacte: “Així no es pot passar pàgina mai. Lluny de ser terapèutic, no repara el dany a la víctima ni amb una condemna ni amb una indemnització. L’últim que vol són diners!”

“En cas que no hi hagi prou proves, recomanaria no denunciar i que la dona es recuperi emocionalment amb suport psicològic”

Per tot això, Sònia Ricondo recomana estudiar quan és adient denunciar i quan no: “S’ha d’estudiar la viabilitat de la denúncia, si hi ha prou proves com per tenir expectatives. En cas que no, recomanaria no denunciar i que la dona es recuperi emocionalment amb suport psicològic, que reconfortarà molt més que un procés judicial”. L’advocada, però, també reconeix que les victòries judicials són importants: “Guanyar el cas implica una justícia reparativa per la dona. I sobretot, també pel col·lectiu. Perquè aquell home no torni a fer-ho mai més”.