Zeidun, l’art de retrobar-se
El grup de Sant Celoni, que celebrarà aquest setembre els 20 anys del seu primer concert, fa pocs concerts i porta gairebé 15 anys sense editar cap nou disc, però continua sent una referència de l’underground català.
Publicidad
barcelona, Actualizado:
“Sempre explico l’anècdota que vam tocar amb At The Drive In però mai els vam veure”. Qui diu això entre rialles mentre ens acomiadem és en Xavi Garcia, un dels cinc membres de Zeidun. Corria el 12 d’abril de l’any 2000 i una banda de cinc nois de Sant Celoni feien de teloners d’un grup de El Paso, Texas, que poc temps després arribaria a la fama mundial. Mentre els At the Drive In oferien al Club de Tenis de Sant Feliu de Guixols un dels concerts més memorables que es recorden a l’Atzavara, els Zeidun accedien, sempre amables, sempre amb un somriure, a ser entrevistats per a vés a saber quin fanzine de l’època.
Publicidad
El començament de tot
Zeidun ha estat el denominador comú, l’arrel de tot plegat. D’aquí ha sorgit tot un univers musical de grups i més grups que no para d’expandir-se: Ariadna, Moksha, Red Sexy Band, La Célula Durmiente, The Cheese, Les Aus, Esperit!, Omega V, Joan Colomo, Country Mejicano, els Surfing Sirles, Autodestrucció, L'Orquestra de Sant Celoni, Matagalls... la llista és interminable. Però tot comença algun dia en algun lloc per alguna raó. La raó de Zeidun va ser Rain Still Falling. “Zeidun propiament es va formar l’any 99”, recorda en Mau, “tocàvem en un altre grup que es deia Rain Still Falling”, format per tots els Zeidun menys en Càndid i un bateria, “l’Iñaqui, que va plegar o directament no venia mai”. “En Trabal era el cantant”, recorda en Xavi, “tocàvem el que en aquella època se’n deia emo cridaner” i ara “li diuen screemo”.
Una forma força allunyada de Rain Still Falling. Zeidun mirava cap a Suècia i l’escena punk i hardcore d’Umeå, però ara més cap a grups com Saidiwas, dels quals tocaven més d’una versió. “És un dels grups que més ens ha marcat”, diu en Xavi. Fins al punt que en Mau i en Xavi porten tatuatges del logo del grup (uns punys alçats) malgrat que amb el pas dels anys “semblen culleres”, explica rient en Mau, “els nens em pregunten: que t’agraden molt les culleres?”. “Del meu diuen que semblen uns peus”, riu en Xavi, encara que “un tatoo xungo és més important que un tatoo xulo”.
Gaudir de la vida
Zeidun ha sembrat durant anys fama de grup caòtic que no fa escarafalls a les drogues i l’alcohol. Fins al punt, diu la llegenda, d’algunes nits no acabar les cançons en directe. “Que en una cançó un està fent un tema i l’altre n’està fent un altre pot ser, però no acabar les cançons, no ho crec”, es defensa en Càndid. “No ens va gens bé aquesta fama, molaria ser més organitzats”, confessa en Colomo, “en qualsevol cas és una fama merescuda”. Però Zeidun no va néixer per ser un grup seriós i organitzat: “Nosaltres anàvem a gaudir de la vida, no a ser una gran banda”, conclou en Xavi. I gaudir ho han fet, això segur. Malgrat que una de les seves cançons (no gravada encara) porta el suggerent títol de Nits de tripi , en Xavi creu que en temes de drogues i borratxeres “hem anat a menus i tothom ha anat a més. Tothom ens dóna mil voltes avui en dia”.
Publicidad
Al seu ritme
L’últim disc de Zeidun, homònim, i que ells anomenen CD-R, és de fa uns quants anys. “El vam treure el 2004 o 2005 i en un SantFeliu Fest el vam vendre”, recorda en Mau. El disc, gravat i produït per ells mateixos al local d’assaig, va ser “una rebequeria”, confessa en Trabal, “una rabieta” arran que no van anar al Festimad “un any que tots els grups de Bcore van anar-hi”. “Estàvem molt de cuelgue al local improvisant, vam fer una d’aquestes gires desastroses, era l’època de l’explosió d’internet, les noves tecnologies, els CD-Rs... podies gravar a casa amb un ordinador”. Així “entre el pajareo, un mp3 cutre que havíem gravat a la gira i una altra cosa gairebé conceptual improvisada al local vam dir: gravem el que surti i ho editem”. Poques coses hi ha més Zeidun que això.
L’univers Zeidun s’ha expandit tant durant tots aquests anys que es fa difícil trobar temps per fer tot el que els hi agradaria. Però per Zeidun el temps mai ha estat un problema. Quan es pot fer es fa i quan no, doncs no. Així han anat gravant coses aquí i allà durant els darrers sis o set anys. “No vol dir que estiguem fent el disc del segle eh”, avisa en Trabal, “és com algo en stand by que està allà” i de fet “vés a saber si s’edita”, diu en Xavi. Zeidun no té pressa. Les bateries s’han gravat tres vegades, algunes parts de baix, alguna guitarra, algunes veus, però no hi ha cap cançó sencera gravada ni amb lletra. Els dos darrers anys però, gràcies a la insistència d’en Càndid, han avançat més que mai. Tot i això davant la pregunta de quan podrien publicar noves cançons, tots s’afanyen a fugir de les expectatives. “Encara s’ha d’acabar”. “Està una mica verd”. “S’ha de deixar reposar”. Això sí, sense perdre l’esperança. “Algun dia l’acabarem”.