"El canto de un loco? Fito i els què? Com que pets? Should I stay or should I go Botifarra de perol!" No, definitivament, els 20 concursants de la segona edició de Casal Rock no tenien ni idea del que els esperava en els cinc mesos en què han estat assajant el concert final. Aquesta coproducció de TV3, Media 3.14 i El Terrat amenitzarà els 11 pròxims dimarts, a les 22.30 h, a partir de demà.

Eren 20 avis i shan convertit en 20 avis rockers. "Els meus quatre néts em diuen així, esclar", reconeix lAnna, de 75 anys, catequista de Cervera. Hi coincideixen lImma, la més gran del grup, amb 81 anys, i el Vicenç, de 70 i "de la República Independent de la Barceloneta", que recorda: "Jo vaig ser rocker als anys 50, però ja mhavia passat a les havaneres. Ara he tornat als meus 17 anys!". Han anat a Londres, han cantat amb Fito, amb Els Pets o amb El Canto del Loco. Han omplert el Razzmatazz. Han estat lenveja (sana) dels néts i, fins i tot, dels fills.

Anna: "La lletra dEufòria és ben bé una catequesi per a adolescents"

El joves mestres de cerimònies han tornat a ser Marc Parrot i Reichel Delgado. Amb tot lequip, han espantat les poques pors que tenia algun participant. "Els ha provat moltíssim, ara sels veu més feliços: la Núria va arribar a Can Felipa amb bastó i ara no para quieta i ni sen recorda, del bastó", diu la Reichel.

Alguns havien seguit el programa lany passat, daltres només el coneixien doïda, però tots estaven il·lusionats amb el repte de cantar, duna vegada per totes, passats els 70, al damunt dun escenari. LAnna i el Vicenç no van veure ledició anterior perquè els coincidia amb els assajos de les corals on cantaven. LImma sí: "Mhi hauria apuntat si ho hagués sabut!", recorda. La segona vegada estava avisada Daltres, en canvi, no ho tenien tan clar. "Em van convèncer els meus fills", diu lAnna, que admet que també hi va ajudar el seu "patriotisme cerverenc".

Versions originals

Vicenç: "Jo vaig ser rocker als 50, però ja mhavia passat a les havaneres"

Però tornem al repertori. Ni tan sols el Vicenç sabia qui era en Fito. I los Fitipaldi segur que havien de ser fans del mític pilot de cotxes. "No, no coneixien cap dels músics ni dels grups, només els sonava alguna cançó pels fills o els néts", comenta la Reichel. "Els temes denguany són més difícils i ja no són només de grups catalans", diu Marc Parrot. Però el més difícil ha estat incloure bandes angleses, de les més canyeres: el punk-rock de The Clash, o la balada heavy Sweet child omine dels GunsnRoses, o el mític Jumping Jack Flash dels Stones. No és estrany que en lequip del programa hi hagués un professor danglès.

Eufòria, dels Mazoni, va ser la primera. "Era la cançó que ens havia de definir, una mena dhimne per al grup", adverteix Parrot. LAnna considera que la lletra "és ben bé una catequesi per a la gent jove". Zapatillas, dEl Canto del Loco, és una altra cosa; "explica la vida dun xicot fart duna societat que viu de cara a la galeria, un contestatari, cosa que està molt bé", diu lAnna, que quan la cantava canviava "una paraulota de quatre lletres, que no es pot dir" per una de tres: fea. També lincombustible Vicenç dóna el seu toc a Antes de que den las diez: "Els néts mho diuen: És la teva cançó, no la del Fito. I tenen raó".

Però per arribar on han arribat ha calgut molta feina. Han estat cada dilluns i cada dijous durant cinc mesos dassajos a Can Felipa, al Poblenou de Barcelona, per a alguns participants anant amunt i avall, ja que enguany molts eren de fora de làrea metropolitana. I el gran repte, que no era cap altre que gaudir i passar-ho bé, també ha estat assolit. "El més important, el que no oblidarem mai, és el bon rotllo, lafecte, les amistats que hem fet. Això no soblida", diu lImma. Ho subscriuen tots: els concursants i els productors.