Sense por de l'humor negre

Una dona sense cames imagina la realitat asseguda en una cadira de rodes. Des d'aquesta perspectiva, ella, que es fa conèixer amb el nom de La Bona, organitza una macabra festa d'aniversari per al seu marit Boris (també amputat de les dues cames) i els seus companys d'asil. Aquest és l'argument de la peça teatral Una festa per a en Boris, de Thomas Bernhard, que sota la direcció de Mathias Janser s'estrena avui al teatre del centre cívic de Can Felipa al Poblenou, on es podrà veure fins al 4 de gener.

El tema de l'obra no és fàcil, l'autor també és complex (Bernhard utilitzava els signes de puntuació d'una manera peculiar) i els 13 actors que representen els companys del marit de la protagonista no fingeixen cap amputació sinó que la van patir a causa de malalties o accidents. Bona part dels intèrprets no havien pujat mai dalt d'un escenari. La majoria pertanyen a l'associació d'amputats Sant Jordi i van acollir amb il·lusió la proposta de participar en una obra de teatre. Ahir, dia de l'assaig general, desprenien més il·lusió que no pas nervis.

Els toca aparèixer a l'escenari vestits amb bates d'hospital i arrossegant-se per terra. "L'obra sobta més a la resta de la gent que a nosaltres. Té un sentit de l'humor molt negre, però reflecteix la nostra realitat i ens fa riure de nosaltres mateixos", observa Victòria Bradley, que ja s'ha avesat a compaginar els assajos amb la seva feina d'administrativa. "Ara bé, malgrat ser una amputada no acostumo a anar pel terra!", afegeix rient. Als seus 44 anys xala de valent debutant com actriu, tot i que assegura que el millor d'aquesta incursió teatral ha estat conèixer la resta de companys.

Amb una lleugera recança que la seva presència pugui incomodar alguns espectadors, tots ells acompanyen La Bona (interpretada per la veterana Amparo Valle), Johanna (Anke Rauthmann), la minyona de la senyora, i Boris, representat per James O'Shea, un actor i ballarí anglès a qui li falten les dues cames, i que té una llarga experiència en muntatges de dansa integrada.

La peça és d'una intensitat captivadora i durant més de dues hores recrea una festa tenebrosa. Un clima de bacanal amb riures i diàlegs que freguen l'absurd evoquen la idio­tesa de la condició humana. Tal com adverteix La Bona, hi ha gent que té cames però és com si no en tingués. I seguint la representació, l'espectador no pot evitar deixar de pensar que la frase també funciona a l'inrevés.

"Las grandes cabezas no han tenido narices (...) pero tenían las mayores bocazas", comenta amb ironia l'amfitriona de la festa. Escenes grotesques, to de tragicomèdia, pocs silencis i molta hilaritat van servir a Bernhard per reflectir la utòpica igualtat de les relacions humanes.

Traduïda per Miguel Sáenz, traductor literari d'autors alemanys com ara Bertolt Brecht i Günter Grass, Una festa per a en Boris també té la intenció de ser una sàtira ferotge de la suposada bondat de les persones caritatives. I és que el text posa de manifest que sovint res és el que sembla. "El millor d'aquesta obra és que no està pensada per fer integració", apunta Núria Cuevas, de 34 anys, que treballa com a tècnica de prevenció i que ja havia fet algun taller de teatre musical.

Un dels valors afegits del muntatge és que no desprèn cap missatge alliçonador. Si bona part dels intèrprets són discapacitats físics és perquè el guió ho requereix, no perquè l'objectiu sigui acomplir cap funció social. A aquest grup de debutants a l'escena la paraula integració se'ls fa petita perquè per a ells anar a la platja, acompanyar els fills a comprar o sortir a sopar amb els amics són activitats que formen part de la seva vida quotidiana.

El que potser sí que se'ls fa petit són els dies de representació. Només seran cinc al teatre de Can Felipa, perquè quan el CoNCA va concedir la subvenció per tirar endavant el projecte, el circuit de teatres de la ciutat ja tenia la programació tancada. Malgrat tot, no descarten la possibilitat de poder fer alguna gira i portar aquesta fosca festa d'aniversari arreu de l'Estat espanyol.