"Tenim complex d'endarrerits i per això la dèria de modernitzar-ho tot"

Tenia un munt d'elements al cap però no sabia com encaixar-los. Quan va trobar el mecanisme va donar corda als dos motors de la novel·la, en Fabre, un professor de socials que decideix posar una mica d'emoció a la seva vida buscant el rastre de les persones que apareixen en una foto antiga. I la Berta Miravent, una locutora d'una ràdio local que aprofita la música per eixamplar el seu món. L'escenari de tot plegat és Sarmenta, una Manresa imaginària plena d'il·lusions perdudes.

Fins ara havies escrit relats, com has viscut l'experiència de construir una novel·la?

«Els anys passen i es produeix una amputació de la història, i el que queda és un relat»

Quan vaig començar aquesta història pensava que en sortiria un llibre de relats, però a mesura que anava escrivint necessitava fer-ho en forma de novel·la per evitar repeticions. Els personatges ho demanaven. També hi ha trets de novel·la negra perquè quan vaig formar l'estructura em va sortir un cert misteri, que és l'element que lliga aquests episodis. A més a més, aquesta tensió em permetia distanciar-me, sí que em reconec en els personatges però no volia explicar la meva història.

Per què Opi i sardines'?

Vaig buscar molts títols i un dia va aparèixer aquest que és una mica abstracte però que retrata els estats de consciència i realitat que hi ha a la novel·la. Les sardines són l'aspecte més quotidià i l'opi, l'estat més ideal, més de recerca i d'especulació sobre la vida. En Fabre no acaba de tocar de peus a terra, es creu el protagonista d'un thriller quan no ho és.

«La crisi econòmicaha sigut una bona excusa per imposar retallades pertot arreu»

Com et vas sentir quan vas posar el punt final?

La sensació de posar el punt final és que no l'acabes de posar del tot perquè quan acabes saps que comença el procés de revisió. Per mi el més difícil i el que he refet més vegades és el principi i el final.

En Fabre és un mestre somniador que s'embranca en una història plena de sorpreses. Has posat moltes coses teves en aquest personatge?

Unes quantes, però també n'hi ha en la Berta, tots els personatges tenen alguna cosa meva. El que m'ha sorprès d'escriure aquesta novel·la ha sigut descobrir coses a través dels personatges, coses com per exemple algunes músiques que escolta la Berta i que no surten al llibre com més jazz africà o més punk.

James Brown, Duke Ellington, Neil Young, Yo la Tengo El llibre és ple de referències musicals i la Billie Holiday és un personatge més.

La música és una pulsió que tinc, no podria viure sense, però la Billie Holiday és un àlter ego de la Berta Miravent. Tots els personatges de la novel·la tenen aquesta mena de duplicitat, la Berta i el Fabre són dues cares del mateix mirall. La Berta potser és més complicada perquè també s'emmiralla en el trompetista, però el Fabre també s'emmiralla en el boxejador desaparegut, en certa manera tots es busquen els uns als altres.

La pèrdua és una de les idees del llibre. Per això has recreat un conjunt de personatges amb vocacions extremes com per exemple un boxejador o un trompetista, però que al capdavall són gent corrent?

Al llibre hi ha personatges extrems però que conviuen amb llicenciats en història que treballen en un supermercat. El boxejador en realitat és un amateur que fa de camioner i quan prova de dedicar-se professionalment a la boxa, no li surt bé. El trompetista no deixa de ser un músic de comarques que es guanya la vida com pot. Suposo que quan ho vaig escriure vivia un procés de recuperació i reflexionava molt sobre el que es pot recuperar i el que s'ha perdut, els anys passen i es produeix una amputació de la història, i el que queda és un relat.

Què en penses de la Llei de Memòria Històrica?

La Llei s'havia de fer i el Memorial Democràtic s'havia de crear per recuperar la part oblidada de la història, aquests gestos polítics estan bé, però, d'altra banda, penso que no tenim cap escrúpol a l'hora de carregar-nos llocs històrics, edificis o places que et permetien reconstruir la història. Tenim complex d'endarrerits i per això la dèria de modernitzar-ho tot prescindint de la importància històrica que tingui. Barcelona n'és un gran exemple, es ven com una ciutat modernista però amb prou feines ha conservat bars modernistes, ara tot són bars de disseny.

Ets professor de català, però ara estàs a l'atur a causa de les retallades dels pressupostos.

Hi ha poca cintura a l'hora d'assumir aquestes retallades, vaig treballar fins al febrer i ara m'he d'esperar fins al curs vinent. Quan les retallades van en la mateixa direcció en què anaven totes les propostes que havia fet la dreta durant els anys de bonança, penso que la crisi ha sigut una bona excusa per retallar pertot arreu. Crec que les retallades no van en el sentit que haurien d'anar, posats a retallar que retallin càrrecs intermedis, a la universitat n'hi ha un munt.

Com a professor de català, què en penses de les campanyes de política lingüística?

Penso que serveixen perquè no ens movem en un territori d'igualtat amb el castellà, i hi ha unes polítiques lingüístiques en el sentit contrari, en el fons el català i el castellà lluiten per obtenir l'hegemonia del territori. Aleshores la política lingüística és important i ho ha de continuar sent. Una altra cosa és com afecta els cursos de català, de vegades no es conceben com un curs de llengua sinó com un acte polític. Portar els alumnes a veure el Camp Nou no és una classe de llengua.

Quins són els teus referents literaris ?

A Opi i sardines hi ha alguns homenatges bastant clars a clàssics del segle XX com ara Trabal, Rodoreda i Pla. Hi ha un autor que m'ha ajudat molt a establir el mecanisme de la novel·la. Leonardo Sasha em va il·luminar per ordenar tot el material. Sasha em va descobrir que es poden fer novel·les de misteri que parlen de més coses. Jo volia retratar una societat que ha perdut els seus ideals i que s'ha deixat portar per una febre constructora, i que ara vol recuperar la memòria perquè s'ha quedat amb les mans buides.