La màgia creativa de Juan Marsé

S'havia de passar una porta de metacrilat i accedir a una sala amb lletres metal·litzades i brillants, les lletres metal·litzades d'una cadena de productes de consum cultural. S'havia de passar aquesta porta de metacrilat, darrere de la cafeteria, per arribar a una sempiterna presentació de llibre, però resulta que no era una qualsevol, resulta que era la presentació de Caligrafía de los sueños, el llibre de Juan Marsé. Llavors deixa de ser la sempiterna presentació setmanal d'un llibre i passa a ser una altra cosa, una cosa molt més definitiva, una cosa molt més important i, a més a més, hi eren tots.

Una de les principals diferències d'anar a la presentació d'un llibre de Juan Marsé i no a una sempiterna presentació és el fet que quan dius "tots" no et refereixes als personatges. Et refereixes als lectors. De vegades sembla que un s'oblida per a qui són els llibres, i resulta que són per als lectors. La sala n'està plena. N'hi ha de tota mena. Nens, adolescents, estudiants de filologia, aprenents d'escriptor, senyores del barri de Sarrià amb els llavis pintats de rosa setinat i senyors del barri de Sants amb bastó i el llibre a la mà. El silenci és solemne, només interromput per la gent que segueix entrant a veure l'escriptor, que sembla tallat en roca, tan seriós, flanquejat pels presentadors.

La sala està plena dels seus lectors, que guarden un silenci solemne

Comença l'editora, segueix l'escriptora Ana Rodríguez Fischer, que llegeix un text molt pensat sobre el llibre. Parla de la novel·la amb passió. Parla amb paraules acadèmiques, però també amb altres que inclouen "erm gris", "cims borrascosos", "muntanya pelada", "barri de nens". Parla del bar Rosales, de les vores rugoses de fusta de pi, de la torradora de cafè clandestí, del saló de ball, del Xino, d'una puta estrangulada al cinema Delicias. Marsé no diu res, no té cara de res, i ella segueix parlant. Explica coses del raquitisme, dels penellons, del fred i de la febre gelada i la gent segueix entrant i el silenci a la sala segueix sent sepulcral, expectant.

Distén el to Luis Izquierdo, que anuncia la seva inestabilitat abans de començar un discurs jovial, ple d'humor i afecte. Barreja Thomas Mann i W. B. Yeats, els malucs d'una actriu dels anys quaranta i explica com a la tendra edat de 75 anys tot li sembla encara possible.

Marsé: "En principi la novel·la era un conte, no ho tenia tot al cap"

Davant la hilaritat del discurs d'Izquierdo, la cara de Marsé es relaxa una mica, però torna a tensar-se de seguida davant els elogis que estan per arribar. "El Juan procurava que fóssim un país menys ineducat", explica, i segueix amb la seva preocupació per la política, amb l'especulació intel·lectual i des de la primera fila ens mira amb expectació la cara de la dona pintada de la portada.

Torna al passat relatat. El carrer Torrent de l'Olla, quan era Menéndez Pelayo. Els capellans, les sabates pelades, la confusió entre el confit i el confiter i Marsé, allà, al seu costat.

Finalment ha de parlar, esclar, és el seu llibre al cap i a la fi. Per ser Juan Marsé, em sorprèn no recordar la seva veu. Deu ser que les paraules pesaven sempre massa. És una veu feble, suau, amb fort accent català. No titubeja però tampoc té pressa. "La veritat és que després de tot això no hi tinc gaire a dir", comença, i la sala respira.

La promoció, les entrevistes, ja se sap. Ens han deixat un autor esgotat. Tot i això, comença, tranquil. "La novel·la al principi era un conte, un d'aquests d'una tarda de diumenge en què una dona acompanya la seva filla al ball". Ho explica amb tanta senzillesa que sembla fàcil. "No ho tenia tot al cap", assegura l'escriptor. Segueix el relat sobre un capellà que li va ensenyar música, un altre personatge que és avi d'un jugador del Barça B i el somriure s'esbossa al seu rostre i, fins i tot, les senyores de Sarrià somriuen amb ell. "No sé, que estic molt agraït", acaba. Pura senzillesa.

Després de tanta paraula, de tanta obra, no hi ha gaire a dir.

Els lectors hi van perquè l'autor els signi llibres, es forma una cua llarga, un nen somriu i ja és de nit.

En sortir de la sala em colpeja la realitat de cafeteries estilitzades, el metacrilat i els llocs sofisticats de menjar japonès. La pluja castiga una ciutat que sembla diferent, sense penellons, sense mares de nenes lletges i mitjons foradats.

"A mi el que m'agradaria és poder modelar la realitat", ressona la veu de Marsé. Quan ell ja ho havia fet, esclar. Quina modèstia tenen sempre els millors, carai.