Qui va obrir el negoci?

El senyor Guardia va muntar una botiga de partitures en aquest espai l’any 1880. El nostre oncle, Lluís Gonzaga Jordà, la va agafar el 1915 i li va posar de nom Casa Beethoven. El 1977 el meu pare va recollir el testimoni, i després jo.

Què s’hi pot trobar?

En la seva essència, partitures de música: 80.000 títols diferents. Amb el temps hi hem posat discos, manetes, pòsters i objectes de regal musicals, per ajudar a tirar endavant.

També tenen un piano.

Sempre ha estat una eina bàsica per provar les partitures. A vegades passa algun client i el toca, i els dissabtes a la tarda, cada 15 dies, s’hi reuneixen uns quants amics. Em fa l’efecte que el piano té moltes vibracions recollides de molta gent que hi ha passat, i això és bonic.

Quin és el perfil de la clientela?

Sempre han vingut els estudiants, a més d’aficionats, professionals i turistes.

També hi han passat músics il·lustres.

Segurament Albéniz i Granados, i Mossèn Cinto, que vivia a la cantonada. I de més anomenada en l’actualitat Montserrat Caballé, Victòria dels Àngels, Lluís Llach, Paco Ibáñez, Marina Rosell, Josep Carreras...

Són els únics que venen partitures a Barcelona?

Som els únics que gairebé només tenim partitures, i molt pocs instruments. Hi ha gent que s’emociona, perquè és una botiga que et transporta a una altra època. Entre Beethovens, Chopins, Xostakóvitxs i companyia, encara que no ho vulguis, això toca la fibra.

Com s’ha aguantat 140 anys?

A vegades hi ha hagut ganes de plegar, en moments molt difícils, però, com en tot, la resistència és la base. Ara és un moment crític: competim amb les noves tecnologies, les grans companyies de distribució, les fotocòpies i el pirateig.

Hi ha més partitures a Casa Beethoven o a Internet?

De quantitat, en el món global n’hi ha més, però aquí hi ha coses que no es troben a Internet, com algunes partitures catalanes.

Com veu la salut de la Rambla?

Nosaltres perquè som propietaris del local, però conec botigues d’amics nostres que han hagut de plegar perquè d’un lloguer de 1.800 euros els han passat a demanar 18.000 euros. S’hauria d’inspeccionar d’on surten els calés de qui pot pagar aquestes barbaritats.

Quin record té de l’atemptat del 2017?

Unes 20 persones d’arreu del món es van recollir aquí. Vaig posar el Nocturn número 2 de Chopin, una música relaxant, però de seguida em vaig adonar que la millor música era el silenci.

Recomani una peça musical per a un moment de no silenci.

De Beethoven, ja que porta el nostre nom. La Sonata patètica, però especialment l’Adagio cantabile. Sempre que l’escolto tinc sensacions especials.

UNA VIDA ENTRE PENTAGRAMES

Jaume Doncos (Barcelona, 1961) està a punt de fer 59 anys i amb les seves paraules traspua la saviesa que li atorga el fet d’haver-se impregnat durant quatre dècades de música i d’històries de la clientela. Va agafar el relleu de mans del pare i se sent en comunió amb l’espai, una illa entre establiments turístics que s’han apropiat de l’ànima de la Rambla. "Gairebé formo part de la botiga, perquè estant-hi cada dia nou o deu hores des dels 18 o 19 anys és part de mi", afirma. Li agradaria que en el futur la seva germana, que té 13 anys menys que ell, o algun nebot continués amb l’establiment. La filla no sembla que s’encamini cap aquí. "Seria una llàstima perdre’l", assegura.