Carmen Juares (Hondures, 1986) va arribar a Barcelona el 2006. Durant els primers sis anys va viure amb una persona amb dependència a qui cuidava. Ara treballa al servei d’atenció domiciliària de l’Ajuntament de Barcelona, estudia Educació Social i coordina l’associació Mujeres Migrantes Diversas. El setembre va reivindicar els drets de les dones treballadores de la llar i les cures durant el pregó de la Mercè que va fer l’actriu i directora Leticia Dolera. Diu que si no fos per l’empoderament femení –que ara s’ha fet seu– no s’hi hauria atrevit. I no és perquè no tingui coses a dir.

L’associació Mujeres Migrantes Diversas va néixer per sororitat.

Per estar en contacte entre nosaltres. Va començar que érem cinc, i ara al grup de whatsapp ja som 256, i perquè ja no podem afegir-hi més gent. Som una associació feminista i ens centrem a treballar amb dones. Volem empoderar-nos entre totes amb les històries de totes.

Parlem de dones treballadores de la llar i les cures. En quines condicions treballen?

La majoria són dones internes que estan explotades. Amb sous de 800 i 900 euros, la que cobra 1.000 és el súmmum. Sense festius, sense pagues extres, en situacions irregulars... Després d’uns d’anys, presenten pèrdues d’habilitats comunicatives i relacionals, problemes d’autoestima i d’insomni. És un cercle viciós: estàs tant per cuidar l’altre que no et cuides a tu mateixa.

Com s’arriba a aquesta situació?

Perquè la població s’està envellint, però en quines condicions? No hi ha una resposta de l’Administració. Moltes famílies es troben amb situacions de dependència però ho han d’assumir soles: es veu com un problema de cadascú. I si una família no pot pagar una residència, contracta una persona que estigui disposada a viure amb el seu malalt. I qui hi està disposat és gent que no té cap altra sortida i que no té una xarxa.

Viuen situacions discriminatòries?

Hi ha molt de racisme i classisme. Ens diuen que nosaltres només podem fer aquestes feines perquè no sabem fer res. I jo vaig arribar a creure-m’ho. Però vaig provar de fer un grau mitjà i vaig treure un 10. Després, un grau superior i em van donar un premi. Quan vaig començar Educació Social em sentia estranya perquè tenia la sensació que allò no em pertanyia. Havia interioritzat el que em deien. I ara a la carrera tinc una mitjana de 9,2. Això demostra que el que pensa la societat, que una dona d’origen migrant no sap fer res més que tasques de la cura i la llar, no és cert.

Què faria si la solució al problema estigués a les seves mans?

Això ha de canviar i canviarà, però d’aquí a molts anys. Moltes dones encara hauran de passar per aquesta situació. La dependència s’ha de veure com un pilar de l’estat del benestar, de manera que si una família es troba en aquesta situació tingui recursos de l’Administració. Això passa per parlar de què vol dir posar les cures al centre. Però si la gent no ho reclama, no veu la dependència com un problema social de tots, no es faran polítiques públiques. S’ha de fer sensibilització.

És un col·lectiu invisibilitzat.

És una feina que no es considera una feina i que no està valorada. Ara donem importància només al que és productiu, i no a les feines reproductives que aguanten la vida.

Com s’ho fan a Hondures?

La incorporació laboral de les dones a Hondures és diferent, perquè amb 45 anys ja no troben feina, així que es queden a casa i s’encarreguen de la cura dels familiars i de la casa.

Com va ser l’arribada a Barcelona? És una ciutat acollidora?

Té dues cares. En té una de fosca, perquè té gent treballant en aquestes condicions. Però ofereix possibilitats. Jo, per exemple, he pogut estudiar, i a Hondures no hauria pogut arribar a la universitat. La ciutat també compta amb un teixit associatiu arrelat, que fa que la gent que té inquietuds pugui fer activitats i contagiar-se de la Barcelona rebel que des de fa segles s’ha manifestat contra l’opressió dels més vulnerables. Però que sigui una ciutat d’associacions és perquè sempre ha tingut aquestes dues cares.

Vist amb perspectiva, com va ser participar en el darrer pregó de la Mercè?

La pregonera va ser la Leticia; a mi em va cedir cinc minuts que vaig voler aprofitar al màxim per visibilitzar una situació de la qual fins llavors quasi no es parlava.

Aquests dies se’n parla per la pel·lícula Roma, amb 10 nominacions als Oscar i que retrata la situació a Mèxic als setanta.

El que hi vaig veure s’assembla molt al que vaig viure jo i al que viuen moltes companyes: aquesta relació perversa que s’estableix. Vius 24 hores amb ells, els dones tot el teu amor i els consideres la teva família. Però ells et tracten amb distància i sabent que mai hi haurà igualtat de condicions. I moltes vegades no et sents explotada perquè els tens afecte.

Però serveix d’altaveu d’aquesta situació.

Sí, pot fer reflexionar sobre el model de gestionar la dependència. Però la visibilització vindrà d’associacions com la nostra, des dels marges, perquè a la gent poderosa ja li interessa que les coses es quedin com estan.

TOT VA NÉIXER A WHATSAPP

"El que es parla allà, es queda allà", assegura Carmen Juares sobre el grup de Whatsapp on hi ha més de 250 dones treballadores de la llar i les cures que viuen a Barcelona i l’àrea metropolitana i que formen l’associació Mujeres Migrantes Diversas, que va néixer el 2016. Juares explica emocionada que els serveix per teixir xarxa. "Ara ja no estem soles" és un dels sentiments que més es repeteix. També organitzen cursos de català o d’alfabetització digital, sota la filosofia que la formació és clau. I amb l’activitat Conquerint Espais han visitat llocs com el Park Güell, amb l’objectiu que se’ls sentin seus. "També fem ciutadania i veïnatge". L’associació no rep pràcticament subvencions, i ara, amb l’horitzó de les eleccions municipals del maig, s’estan reunint amb representants públics perquè incloguin aquesta realitat en els seus programes.