Encara resten carrers empedrats amb antigues i resistents llambordes formant part del paisatge de les ciutats. Són pocs, però en queden. Entossudits a no desaparèixer i amb veïns i veïnes que no els volen perdre. Carrers que parlen d’un temps sense tantes presses. Carrers que han resistit al bòtox asfàltic per seguir lluint llambordes amb regust d’antic.

Podríem dir, tanmateix, que no hi ha res més modern que les llambordes del passat. Unes llambordes que van fer avançar les ciutats. Són una modernitat clàssica. Com aquells elements que mai arriben a fer-se vells, sinó que esdevenen un clàssic. Com la cadira Barcelona, els llums d’arquitecte, la cafetera Moka o el jersei de pescador.

Les llambordes ens parlen d’una ciutat que va voler aixecar-se moderna, higiènica, pràctica. I és que Barcelona va entrar al segle XX molt abans de l’1 de gener del 1901. L’Exposició Universal del 1888 va ser l’excusa per empedrar els carrers. O amb l’Eixample i els seus moderns carrers hipodàmics. Una ciutat que volia deixar de ser Can Fanga i convertir en ornament els llevafangs de ferro dels portals.

Els carrers de llambordes van ser sinònim de progrés quan l’automòbil era sinònim de modernitat, i va exigir pavimentar el terra. Una modernitat mal entesa quan, després, els carrers es van tornar a reformar per acomodar-se millor a aquest protagonista dèspota de la ciutat que va fer desaparèixer l’espai per a vianants i els paviments de llamborda de les calçades perquè per al cotxe resultaven incòmodes, sorollosos i lliscants els dies de pluja.

Uns carrers de llambordes sota els quals uns joves van cercar la platja, en temporada baixa, un més de maig. No la van trobar pas, però ens van conscienciar que un món millor encara era possible. Avui les llambordes de la primavera parisenca són objectes de culte i es venen com a souvenir. Souvenirs d’un París que ens va fer somiar, però que, en despertar del somni, ens va fer comprendre com el sistema sempre s’ha alimentat de la contracultura i l’antisistema per sobreviure.

Un sistema de llambordes car, però molt resistent, de granit o de pedra de Montjuïc, i que permetia ser reparat de manera fàcil i pràctica. Un sistema que evitava les molèsties de la pols del carrer i el fangueig quan plovia, però que no deslliurava d’ensurts el poder, ja que oferia un material gairebé infinit per aixecar barricades, per a la bullanga urbana, la vaga general, la Rosa de Foc, la jornada de les vuit hores; per a la revolució popular que va fer fracassar un cop d’Estat, però que no va poder guanyar la guerra al feixisme.

Llambordes que emmarcaven les antigues vies del tramvia com quadres de Mondrian. Antigues vies d’antics tramvies que hom, jugant a ser modern, va considerar obsolets. Avui sabem que l’obsolescència programada era la dels combustibles fòssils, que ens ha obligat a recuperar els tramvies com recuperem les llambordes als carrers.

En la reconquesta ciutadana de les ciutats, cada victòria es compta en carrers pacificats, on les llambordes tornen a lluir. Reformes urbanístiques que volen reproduir paisatges urbans de qualitat i on les llambordes són unes bones aliades. Nous carrers amb estètica antiga, amb llambordes prefabricades de formigó, de pedra artificial o dibuixades com un vulgar artifici pictòric, que ve a ser com el xapat en or a la joieria. Falsament real.

Llambordes que avui esdevenen monument, patrimoni i memòria col·lectiva. Que lluiten contra l’oblit, com les pedres Stolpersteine daurades amb les quals ensopeguem cada vegada més freqüentment, i que ens fan memòria de les víctimes del nazisme que eren els nostres veïns i veïnes.

Llambordes que evoquen. Així, per exemple, el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona les ha recuperat durant la reforma del carrer Pere IV, al Poblenou, i les conservarà com a memòria de la ciutat. Al Poblenou, de fet, encara podem passejar sobre llambordes. El mateix barri que és feu de la modernitat del coworking, l’@ i els mercats de diumenge trufats de food truks. Una modernitat a la qual li escauen bé les llambordes.

Avui les antigues llambordes imperfectes deixen veure créixer l’herba en els intersticis, herba que ens recorda que sota els carrers hi ha un planeta terra. No perdem la memòria.