Montjuïc, una muntanya per gaudir-ne

Montjuïc està lligada a la ciutat de Barcelona des de la seva fundació, i fins i tot des de molt abans: a la muntanya s’hi han trobat vestigis d’èpoques remotes. Civilitzacions més pròximes, com els ibers i els romans, van convertir la seva terra en camp de cultiu i van aprofitar la seva pedra per bastir els seus edificis. A l’edat mitjana hi van proliferar les ermites com a lloc de pelegrinatge. Una d’a-questes, la de Santa Madrona, segueix en peu. I al cim de la muntanya, resta vigilant el Castell, on ara passegen sovint els turistes, però que durant molt de temps va ser centre repressor de la ciutat: des d’allà dalt es va bombardejar Barcelona. El Castell també va ser una presó per a molts lluitadors, i als seus fossars es van fer nombrosos afusellaments, com el de Ferrer i Guàrdia, fundador de l’Escola Moderna, el 1909, i el de Lluís Companys, president de la Generalitat, el 1940.

Montjuïc va començar a ser recuperada com espai de lleure molt a poc a poc, a la segona meitat del segle XIX. Fins aleshores, la muntanya havia estat només terrenys militars, agrícoles o inhòspits. En aquell temps, el que ara coneixem com a Ciutat Vella era un nucli urbà inhabitable, amb un alt grau d’antihigiene i una greu insalubritat, produïda pel fum de les fàbriques que s’amuntegaven en el que ara coneixem com el barri del Raval. Al voltant de les factories, s’amuntegaven els habitatges, amb una gran densitat de població. La sortida cap a Montjuïc va representar un alleugeriment per a la salut, sobretot per a les classes populars.

El contacte amb la natura i l’aire lliure va significar un pas important per al desenvolupament obrer. Les fontades, els horts, els berenadors i els envelats van proliferar a la muntanya. Les associacions culturals i socials organitzaven actes festius a l’aire lliure a l’entorn dels Tres Pins o de la Font del Gat. Els sindicats, en èpoques de clandestinitat, hi feien les seves reunions a l’ombra de les moreres o entre les parres i les figueres dels horts. Des de la muntanya també es van organitzar vagues i lluites solidàries.

La burgesia catalana va començar a recuperar Montjuïc quan alguns prohoms es van fer càrrec de grans terrenys per fer-hi les seves residències, com és el cas de Josep Laribal. L’Ajuntament de Barcelona, molt lentament, inicià a partir del 1913 l’expropiació i la compra de grans parcel·les. Així van desaparèixer casetes, horts i camps de cultiu que regentaven hortolans. En una part dels terrenys de Laribal es construiria, el 1914, l’Escola del Bosc, i a la resta es va edificar un jardí. La primera excusa municipal per domesticar la muntanya va ser una Exposició Elèctrica Internacional que no es va arribar a celebrar, per coincidir amb l’inici de la Primera Guerra Mundial. El projecte de la mostra el va continuar la Mancomunitat de Catalunya i, després, la dictadura de Primo de Rivera. La urbanització d’una gran part de la muntanya es va fer realitat el 1929, quan el rei Alfons XIII va inaugurar l’Exposició Internacional. Llavors la ciutat ja podia gaudir d’un gran espai lúdic, amb palaus, fonts, jardins, restaurants, balls, atraccions, piscina, un estadi... Entre les obres més notables de l’exposició destaquen el Pavelló Alemany de Mies Van der Rohe, el Palau Nacional, el Poble Espanyol i la Font Màgica de Carles Buigas.

Després de la Guerra Civil, Montjuïc va ser un dels punts de Barcelona amb més presència de barraquisme, als Tres Pins, Casa Valero, Can Clos, el Polvorí, la Vinya, Jesús i Maria... Algunes barraques se situaven al vessant de Can Tunis, sota mateix del Cementiri del Sud-oest. Malgrat això, la muntanya va seguir essent un centre d’esplai per a les classes populars, que gaudien encara d’alguns horts al vessant del Poble-sec, balls dominicals a l’antiga font de la Walkiria, futbol als camps de la Falange, l’enterrament de la sardina... L’any 1966 es va inaugurar el nou Parc d’Atraccions, amb la nòria, el Loco Ratón, la muntanya russa, la discoteca Lord Black i un auditori per on van passar grans artistes de l’època. La muntanya seguia sent popular, amb la Fira de Mostres i les carreres de motos, automòbils i bicicletes, celebrades al circuit de Montjuïc.

Els Jocs Olímpics del 1992 van deixar la muntanya urbanitzada gairebé del tot, amb noves instal·lacions esportives i polivalents enmig d’un espai totalment enjardinat i amb grans equipaments culturals, com la Fundació Miró, el MNAC o el CaixaFòrum. Espais com el Palau Sant Jordi han estat escenaris de grans concerts d’artistes internacionals. Però si Montjuïc destaca per alguna cosa és pels grans espais on practicar l’esport, a l’aire lliure, a les instal·lacions municipals o a les de gestió privada. Una muntanya per passejar gaudint de les delícies de racons, jardins, miradors, arbres centenaris, vegetació, aire respirable... Montjuïc, domesticada i tranquil·la, el gran pulmó verd de Barcelona.