Si ens aturem a pensar en situacions com la que es va donar a Rubí amb motiu de l’obertura d’un centre de menors estrangers no acompanyats, entenem la complexitat dels fluxos migratoris actuals i la particularitat quan aquestes migracions les duen a terme infants i adolescents sols.

Una primera reflexió té a veure amb les lleis de protecció a la infància, tant les civils com les penals, que van transformar-se enormement a finals del passat segle XX i principis d’aquest XXI. Els infants van passar de ser mers objectes de protecció a ser subjectes de dret, amb totes les garanties inherents, i d’aquesta manera, malgrat algunes modificacions posteriors, l’esquelet del sistema es va sustentar en aquests principis. Hi destaca essencialment l’interès superior del menor, així com la necessitat que aquests drets siguin respectats a través de la seva participació i no sempre per decisió dels adults. Els canvis posteriors han desenvolupat el principi que el menor ha de ser escoltat en tots els processos i, en la mesura del possible, s’han de respectar les seves decisions.

També destaca la idea desenvolupada posteriorment que cal garantir la igualtat i la no discriminació, "sigui per desemparament familiar, per maltractament, discapacitat, orientació i identitat sexual, per la seva condició de refugiat, sol·licitant d’asil o protecció subsidiària, pertinença a una minoria ètnica, o qualsevol altra característica o circumstància rellevant", segons recull la llei de protecció del menor.

Tanmateix, la construcció del sistema de protecció de menors, i en el seu cas de responsabilitat penal, partia originàriament d’un model que es dirigia principalment a infants que havien nascut i havien crescut en el propi territori i, en conseqüència, tot i determinades mancances, havien estat socialitzats en un sistema educatiu i de benestar social. L’arribada massiva en els últims anys de menors no acompanyats no es planteja ara només com un problema de logística per l’elevat nombre de casos, sinó també per la necessitat de modificar el model d’intervenció. El sistema actual no està pensat per a aquests adolescents que, sens dubte, necessiten protecció i solidaritat, però potser no en la forma que s’ha dut a terme fins ara. Per poder donar una resposta adequada i equitativa, s’haurà de tenir en compte no només la seva procedència i el seu context sociocultural, sinó particularment la seva edat i els seus anhels, elements que defineixen les seves necessitats.

Sabem que un canvi de model sembla extraordinàriament difícil, però no per això hem de renunciar-hi. Per poder dur-lo a terme serà necessari involucrar-hi tant les institucions i els seus professionals com la mateixa comunitat.