Teatres que tanquen: a qui rescatem?

Por El Quinze
-Actualizado a
Fa un parell de setmanes, Barcelona es despertava amb una notícia trista: La Vilella i el Club Capitol abaixen la persiana. Dos teatres menys a la ciutat. Enrenou i indignació a les xarxes socials, la bombolla on podem arribar-nos a creure que hi ha prou massa crítica per donar la volta a l’extorsió especulativa que pateixen els nostres espais culturals. Ràpidament comença a reproduir-se un mantra dirigit a l’Ajuntament de Barcelona: cal salvar el Club Capitol. Afortunadament, amb el pas de les hores, el missatge muta cap a: cal protegir els espais escènics i la seva activitat.
Aquesta és una afirmació indiscutible. No hi ha debat. No volem més hotels, ni més franquícies. Volem una ciutat habitable. Construïda i articulada perquè hi faci vida el seu veïnat, no el turisme depredador. I sí, volem teatres i processos culturals innovadors, amb risc, que arrelin fort als barris i siguin referent del seu entorn.
Aquest plantejament, de mínims, té un avantatge: trobarem amplis consensos amb molta diligència. Però serveixen de poc els claims fàcils quan estem parlant de política pública cultural i d’inversió de recursos que ens pertanyen a tots i totes. Per protegir espais escènics i culturals cal un projecte d’alçada, que tingui impacte i estigui reconegut i sostingut per una comunitat al seu voltant. Cal conèixer necessitats, límits i formular objectius. Cal legislar, limitar tipus d’activitats, inspeccionar, sancionar si s’escau, però també –i sobretot– cal invertir-hi recursos.
Sabem que els diners públics destinats a l’activitat cultural de la ciutat són limitats, sobretot quan es compensa, des de l’Ajuntament, la manca d’inversió del Govern de l’Estat i de la Generalitat. Per tant, per fer-ne un ús raonable, racional i transparent, em temo que no queda més alternativa que prioritzar on s’inverteixen els recursos i on es destinen les energies.
Per executar un pla de cura i protecció basat en la priorització necessitem una bateria de criteris clars, públics, que generin consens i ens permetin definir els elements quantitatius i qualitatius que es tenen en compte a l’hora d’avaluar l’impacte d’un projecte i ens permetin destriar quins són els projectes dels quals no podem prescindir pel seu rol estratègic. Després d’això, encara podríem parlar de la titularitat, el model de gestió o la transparència en els processos de selecció dels equips directius, però val més deixar-ho per un altre dia.