La setmana passada es va fer pública la sentència del Tribunal d’Estrasburg per la qual es declarava il·legal el cànon sobre els reproductors digitals. Tot i que aquesta resolució accepta que cal protegir la possibilitat de còpia privada en moments en què l’streaming es va generalitzant a l’hora d’escoltar música i veure cinema, la sentència suposa un cop per a aquells que volen mantenir els seus ingressos sobre la base de gravar indiscriminadament la simple possibilitat de la còpia.

Dissabte passat, al CCCB i en el marc de Kosmopolis, el catedràtic de dret de la Universitat de Harvard i impulsor de Creative Commons, Lawrence Lessig, va afirmar que calia alliberar la cultura i la creativitat, modificant la legislació sobre el copyright. Som davant d’una nova realitat en la qual la creativitat cultural no és unidireccional ni jeràrquica. El binomi productor-espectador està sent superat per una dinàmica d’activitat cultural en la qual es llancen missatges que generen respostes. Lessig va resumir la idea de creació cultural contínua així: “Agafa la meva obra, fes-la millor, reconeix la meva feina, comparteix-la”. El debat sobre la còpia cada dia tindrà menys sentit en un món digital. El punt que cal debatre és l’ús. Cal modificar la normativa per tal que incentivi la creació i reguli l’ús lliure i l’ús just. No es pot seguir confonent i barrejant els espais de creació dels professionals orientats al mercat amb els espais dels creadors crítics i acadèmics i els espais de creació amateur, en què l’objectiu no és mercantil. Cal més sentit comú, més consideració sobre el món de la creativitat col·lectiva, enormement democratitzada gràcies als canvis tecnològics.