Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau.

María Dolores de Cospedal ha anunciat el nou cicle inversor del Ministeri de Defensa concretat en set programes especials d'armaments (PEA) amb un cost inicial de 10.805 milions. Les noves armes, algunes d'elles ja anunciades, són els blindats 8×8 Piranya, la fragata F-110, 4 drones Reaper, helicòpters NH-90 i Chinook. Ara haurem d'afegir avions d'entrenament, avions de reabastament a l'aire i la modernització de sistemes de comandament i control aeri; uns nous sistemes d'armes que engrossen els PEA ja existents, alguns d'ells encara en construcció, i que han representat un cost per a l'erari públic espanyol de 34.240 milions d'euros. D'aquest total, encara queden per pagar uns 21.351 milions (Agustín Conde, Secretari de Defensa, Comissió de Defensa 26/04/2017). I a aquesta xifra encara s'ha d'afegir la devolució dels crèdits en concepte d'R+D, que cada any es concedeixen a les empreses militars des del Ministeri d'Indústria, a les empreses que construeixen aquests artefactes i que segons l'anterior Secretari de Defensa, Pedro Argüelles, (Comissió de Defensa 23/05/2013) sumen un total de 15.000 milions.

Existeix un enorme deute generat per l'adquisició d'armaments i la previsió és d'ampliar-lo. La justificació d'aquests nous PEA ve donada pel compromís verbal -que no signat- del president Mariano Rajoy en la sessió de l'OTAN a Gal·les el setembre de 2014, on es va comprometre, al costat de la resta de països membres de l'OTAN, a destinar el 2% del PIB en despesa militar l'any 2024. Aquesta decisió no ve determinada per cap anàlisi, sinó que surt de la cistella dels comandaments militars del Pentàgon i del president dels Estats Units que, sigui republicà o demòcrata, ha vingut repetint insistentment en els últims anys. L'actual president, Donald Trump, va arribar a l'extrem d'amenaçar d'abandonar la defensa d'Europa i l'OTAN si els països europeus no contribuïen en el seu manteniment. Una insistència a augmentar la despesa militar europea que segurament està determinada per l'interès dels Estats Units en afavorir la seva pròpia indústria militar i la venda d'armes a Europa i a la resta del món. No cal recordar que els estatunidencs són els principals fabricants d'armes del món i qualsevol augment de la despesa militar beneficia la seva indústria.

En un article anterior vaig fer un càlcul aproximat que aquí detallo amb exactitud sobre què representaria per a Espanya i pel conjunt dels països de l'OTAN i de la Unió Europea arribar al 2% del PIB en despesa militar. Per a l'Estat, considerant només la despesa del Ministeri de Defensa de 2017 (8.776,5 M€) i no la resta de despeses militars repartides per altres Ministeris, el total invertit va suposar un 0,75% del PIB. És a dir, que si es vol arribar al 2%, s'haurien de destinar 23.403 M€ de la despesa pública a Defensa. Això sense tenir en compte el creixement anual del PIB, que el 2024 serà superior a l'actual, la qual cosa segurament situaria la despesa militar en no menys de 25.000 milions d'euros.

Quelcom similar els ocorre als països europeus membres de l'OTAN, que el 2016 van tenir una mitjana de despesa, segons el SIPRI 2017, d'un 1,50% del PIB, i que en el seu conjunt gasten en defensa 254.000 M€. Això vol dir que arribar al 2% del PIB representaria una despesa de 339.000 M€.

L'increment per a la UE encara seria superior, ja que, en el seu conjunt, els països gasten en defensa una mitjana de l'1,46% del seu PIB (287.000 M€), i passarien a gastar 393.000 milions amb un 2%.

Costa de creure que, enmig de la crisi que des del 2008 castiga a Europa i Espanya, els governs europeus es llencin a proposar aquest increment tan increïble de la despesa. Però és d'especial gravetat el cas espanyol, on l'augment rondarà els 17.000 milions quan, per contra, s'ha retallat la despesa en sanitat, educació, infraestructures i cultura; les pensions de jubilació estan amenaçades; no hi ha habitatges socials que frenin l'auge del seu preu, i amb un atur estructural del 16%. Un augment descontrolat de la despesa militar sense justificació quan ni Espanya ni Europa han d'afrontar amenaces militars. Segons indiquen les mateixes Directives de Defensa d'Espanya i de la UE, el màxim perill prové del terrorisme, i no sembla que els exèrcits -com ja s'ha demostrat- puguin fer res per frenar atemptats. Ni la desestabilització que enfronta els Estats Units i Rússia amenaça Europa, que sembla que hagi de contestar amb una major força militar quan el que és aconsellable és que es negociï i l'OTAN deixi de tensar les fronteres amb Rússia.

Llavors, què proporciona major seguretat a la població, l'armament o la despesa social?