Des de dimecres hem vist com l’ombra dels anomenats antistema ho omplia tot, fins a difuminar el que va significar la vaga. Tot seguit s’ha posat en marxa l’equip comentador habitual exigint responsabilitats, i assenyalant la permissivitat, “un cop més”, de la ciutat i dels responsables de l’ordre públic. El problema és que ningú sap gaire bé de què parla quan es refereix als “antisistema”. A l’okupació de l’històric edifici de plaça Catalunya s’hi van aplegar molts grups i grupets que comparteixen el rebuig a les vies institucionals normalitzades per expressar les seves posicions. Però que estan lluny de compondre una realitat homogènia que obeeixi directrius centralitzades. Les fronteres entre sindicalisme alternatiu, alterglobalitzadors, okupes, independentisme radical o gent interessada en el que apareix com a marginal i experimental, són difuses i canviants. I tots sabem que en qualsevol aldarull s’hi barregen els que pretenen fer el bèstia o practicar el sense pagar.

És evident que l’incendi del cotxe de la Guàrdia Urbana, la destrossa de mobiliari urbà o el saqueig de botigues, tenen poc a veure amb les legítimes intencions de molts joves que participen en activitats alternatives. I per tant, cal condemnar i perseguir els culpables d’aquests actes, però evitant, al mateix temps, criminalitzar tot el que soni no institucional o enfrontat a un sistema que és cada cop més injust envers moltes persones i col·lectius. Una democràcia no és més forta com més consens arreplega, sinó com més dissidència és capaç d’incorporar. La violència és el límit i no ho és estar en contra del sistema.