La tendència en la gran majoria de governs europeus a l’hora d’encarar els impactes de la crisi en les capacitats de despesa pública és la mateixa: primer els de casa. Representa una opció intermèdia entre els que volen directament excloure els nouvinguts (molts d’ells, de nous en tenen poc) i els partidaris de tractar tothom igual, vinguin d’on vinguin. La lògica seria primer els ciutadans de ple dret i, per tant, excloure o postergar els immigrants dels serveis i prestacions públiques, no pel fet de ser immigrants, sinó pel fet de no tenir la plena condició de ciutadans (no disposar de papers, portar poc temps de residència,...). A Catalunya en tenim un bon exemple.

La nova versió d’aquesta política la tenim ara pel que fa a l’espectacular retallada que han patit els fons que el Govern de la Generalitat destinava a la cooperació internacional. Si com a mitjana la reducció del pressupost per al 2011 ha estat un 10% (amb pics i valls de diferents percentatges en certes polítiques i programes), en el cas de les partides per a la cooperació el pressupost disponible ha passat a ser de 49 milions el 2010 a 22 milions per al 2011. Això deixa Catalunya a la cua de les comunitats autònomes i dels estats europeus pel que fa a la cooperació internacional, i posa en perill la continuïtat de programes impulsats per desenes d’ONG catalanes que ajuden prop d’un milió i mig de persones a tot el món. A més, s’obre la porta que les empreses puguin ser beneficiàries d’aquests migrats recursos.

Cal recordar que les polítiques de benestar europees que tant han identificat l’anomenat model social, es van poder construir sobre les lògiques neocolonials que permetien extreure grans plusvàlues a fora per invertir-les en processos de redistribució als països europeus. No deixa de ser just rectificar aquesta evidència històrica amb polítiques de cooperació basades en les prioritats del sud, i així s’ha anat fent, millorant molt polítiques que al començament eren paternalistes i jeràrquiques. Si no ens reconeixem que la nova època a la qual ens encaminem serà global o no serà, no ens adonarem que cal reconsiderar això de “primer els de casa”. La “casa” és global, i sense reequilibrar el benestar global no ens en sortirem.