La campanya electoral de les municipals sobrevola parts molt sensibles de la realitat social. Les incursions en els problemes més punyents sorgeixen més aviat dels partits o les coalicions més minoritaris, sovint grollerament silenciats en els grans mitjans de comunicació.

Un petit repàs dels programes electorals dels partits pel que fa al tema del model de desenvolupament a Barcelona i en altres ciutats del país no aclareix gaire cap a on pensem que hauríem d’anar. I el problema és que, per molt que es parli de gestió, sense valors, sense política, no sabem on volen que anem, no sabem on ens volen portar. Resulta molt fàcil fer referència a l’atur i dir que cal crear llocs de treball. Alguns, fins i tot, en moments com els actuals s’atreveixen a quantificar-los (50.000 llocs en quatre anys, Portabella). I no hi ha programa que no ens parli de la gran confiança en les empreses, en la capacitat de recuperació del país. O, a Barcelona, de la significació de la marca Barcelona i del fort impacte que avui té el fet de ser una ciutat global. A partir d’aquí, algunes­ afirmacions són previsibles: el PP insisteix en l’excés de burocràcia i d’intervencionisme públic, i rei­­­vindica més protagonisme del sector mercantil. La coalició de CiU ens recorda que cada ciutat té punts forts i febles, i que de la seva anàlisi en pot sortir una gran diversitat de marques municipals. Convergència i Unió insisteix en la necessitat d’especialitzar cada municipi, i apunta al turisme i al turisme com a grans catalitzadors de desenvolupament econòmic, sense però analitzar com compensar els desajustos i la falta d’equitat en la distribució de costos i beneficis.

En el cas de Barcelona, el PSC pre­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­senta un programa econòmic força més elaborat que el del seu competidor principal. És evident que un dels elements que s’ha començat a consolidar en els darrers anys, malgrat els problemes inicials i d’ajustament, ha estat la iniciativa del 22@, que juntament amb l’aposta per la recerca biomèdica, la consolidació de la Fira i l’èxit com a destinació turística, constitueixen elements per destacar en un panorama econòmico-urbà europeu en el qual Barcelona no està mal situada.

Es detecta en el programa e­lec­toral de la ciutat un èmfasi especial en el tema de l’accés al treball dels sectors amb més dificul­tats, com ara persones discapaci­tades, amb problemes de discriminació per identitat de gènere o bé amb trastorns mentals. L’anàlisi del turisme mostra la gran importància que se li dóna, però també es parla d’impulsar un fons econòmic “que, sustentat en les aportacions dels visitants [?], preservarà el model urbà de Barcelona”. La candidatura d’ICV assenyala de manera també força detallada que els àmbits en els quals s’ha creat ocupació a Barcelona en els darrers anys han estat: recerca, activitats professionals, educació, salut, serveis socials i turisme.

El problema és com fer que aques­­tes noves ocupacions siguin menys vulnerables, més estables, de més qualitat. El cert és que la immensa majoria dels llocs de treball creats a la ciutat en els darrers anys han estat d’una durada molt curta. L’èmfasi de la coalició ecologista se situa en l’àmbit dels serveis a les persones (llars d’infants, dependència...) i en l’àmbit de l’economia verda: gestors energètics, residus, rehabilitació d’habitatges, vehicles elèctrics...

Si mirem a Europa i als plans de desenvolupament local que la UE vol impulsar, els programes de PSC i ICV semblen estar més ben situats que la resta i apunten, amb matisos, cap a una mateixa direcció. A la Unió Europea es parla cada cop més de desenvolupament econòmic local vinculat a elements que combinin recursos propis, de creixement endogen, amb iniciatives que apuntin a la internacionalització i la utilització de les TIC dins d’una lògica de formació al llarg de tota la vida. Es fa servir el símil de la resiliència urbana com a manera de referir-se a la capacitat d’un territori per construir maneres d’innovar sense perdre les capacitat i les forces pròpies que assegurin la continuïtat, apuntant a l’articulació de producció, consum i treball en una perspectiva local i al mateix temps global. En aquest sentit és important veure com reforçar les lògiques de l’economia social i cooperativa, aspectes esmentats només en els programes de socialistes i verds. Cal recordar que la ciutat d’Espanya amb menys atur és Oñati (Guipúscoa), ciutat on el pes del cooperativisme i la capacitat de combinar passat i present és innegable.