En defensa de la sanitat pública: el testimoni del meu germà i de milers com ell

Vicenç Navarro

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques Universitat Pompeu Fabra i Professor de Public Policy, The Johns Hopkins University

No tinc costum d’escriure sobre mi mateix o sobre la meva família als meus articles. Vaig créixer en una família en què no estava ben vist que algú parlés sobre ell mateix i sobre els seus. Però arran de la mort del meu germà Francesc sento la necessitat de fer-ho, ja que crec que la seva vida com a metge al Sistema Nacional de Salut, completament dedicada a aquest servei públic, és representativa de la vida de la gran majoria de professionals en aquest sistema, que complementen la seva vocació de servei a la població (a través de la provisió de serveis sanitaris) amb un admirable compromís d’investigar en ciències mèdiques, així com formar professionals en les diferents especialitats que constitueixen la medicina. Permetin-me, doncs, començar aquest article presentant el meu germà, Francesc Navarro López.

Va néixer fa 86 anys a Barcelona, fill de mestres represaliats per la seva lleialtat a la II República. La repressió en contra dels mestres republicans durant la dictadura va ser molt accentuada per part de l’Església catòlica i de la Falange, que els va acusar de ser responsables de promoure els valors republicans de llibertat, democràcia i justícia social que no eren permesos pels colpistes que es van autodefinir com a “nacionals” (i que van establir un dels règims dictatorials més repressius que hi hagi hagut a l’Europa Occidental al segle XX). El meu germà va viure, com a nen i adolescent, les conseqüències d’aquella repressió, i va sentir des de ben jove una gran admiració i gratitud per l’enorme sacrifici que els nostres pares i familiars (i la seva generació) havien fet per canviar el país que tant estimaven. La vocació de servei (en l’àrea de medicina en el cas d’en Francesc) es va gestar en aquest ambient. I és d’on se’n deriva la seva dedicació completa al servei públic. Aquest fet, juntament amb la seva enorme entrega a la docència i a la recerca científica, van marcar la seva carrera.

Es va especialitzar en cardiologia a institucions acadèmiques d’ambdós costats de l’Atlàntic Nord i va treballar, primordialment, a l’Hospital Clínic (que és l’hospital universitari de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, on s’havia llicenciat) com a director del Servei de Cardiologia i Unitat Coronària (1972-1998). Fou també director del Departament de Medicina i degà de la Facultat (1988-1991), Catedràtic de Medicina, President d’Honor de l’Associació Espanyola de Cardiologia, i va ser considerat un dels cardiòlegs espanyols més coneguts i reputats a nivell mundial. Va ser distingit amb infinitat de condecoracions i honors a nivell nacional i internacional. S’ha escrit molt sobre la seva tasca científica (veure aquí i aquí). Però jo voldria destacar que, a la seva tasca científica, s’hi va afegir sempre la seva dimensió com a ciutadà progressista, ja que va fundar, juntament amb altres amics i metges d’altres països, l’Associació Internacional de Metges per a la prevenció de la Guerra Nuclear, que va rebre l’any 1985 el Premi Nobel de la Pau.

A través d’en Francesc vaig poder conèixer molts professionals sanitaris, igualment motivats, i amb igual excel·lència a la seva feina, tant en la provisió de serveis com en la seva qualitat investigadora, els quals treballaven al sector públic a plena ocupació i sense exercir la medicina privada, i desenvolupaven la seva investigació (que va ser reconeguda no només en revistes científiques, sinó fins i tot en el cas d’en Francesc en diaris internacionals com The New York Times, 06.05.82) en condicions de gran escassetat de recursos. Vaig veure una vegada la sorpresa d’un grup d’investigadors alemanys que van visitar l’Hospital Clínic, els quals van quedar impressionats al veure la pobresa de recursos amb què s’estava fent una recerca enormement important i rellevant. I el que és important assenyalar és que hi ha milers i milers de científics i clínics sanitaris al Sistema Nacional de Salud que estan treballant fent una tasca extraordinària amb gran escassetat de recursos, a causa de la insensibilitat de les autoritats polítiques del país, tant per part del govern espanyol com per part de la Generalitat de Catalunya, cap a l’extraordinària tasca que estan portant a terme els professionals del sector públic sanitari. Aquí a Catalunya el seu nombre entre els guardonats amb la Creu de Sant Jordi, el màxim guardó que ofereix el govern de la Generalitat de Catalunya (durant la major part del període democràtic, de dretes), es pot comptar amb els dits d’una mà. Però el que és fins i tot més greu és l’enorme subfinançament del Sistema Nacional de Salud (SNS).

L’escàs finançament del SNS

La despesa pública sanitària per habitant és només el 60% de la mitjana dels països amb un nivell de desenvolupament similar al d’Espanya (UE-15), mentre que el PIB per càpita és ja el 94% del de la UE-15. El dèficit de despesa pública sanitària és, doncs, enorme. El problema no és que Espanya no tingui diners. El problema és que l’Estat no els recapta. Més del 70% de l’evasió fiscal ve dels sectors més adinerats i de les grans empreses que facturen més de 150 milions d’euros l’any (el 0,12% de totes les empreses). Aquesta pobresa de recursos es dona a gairebé totes les dimensions del SNS, i molt en particular en la recerca mèdica sanitària. I aquesta pobresa s’ha accentuat molt amb les retallades (les més accentuades a la UE-15, retallades fins i tot més grans a Catalunya) de la despesa pública sanitària, durant els últims deu anys.

De fet, aquesta limitació de recursos públics explica la polarització dels serveis sanitaris a Espanya (fins i tot més gran a Catalunya) a causa de la qual, en general, el 20-30% de la població de major renda utilitza els serveis mèdics privats, i el 60-70% restant, els serveis públics. Aquesta polarització no és bona ni per als primers ni per als segons. Les persones que utilitzen els serveis privats ho fan per tenir avantatges com ara menys llistes d’espera i d’altres comoditats. Ara bé, l’evidència mostra clarament que la qualitat dels professionals i la infraestructura sanitaris és molt més gran a la pública que a la privada, de manera que aconsello el lector que, en cas de malaltia greu, recorri a la sanitat pública, més que no pas a la privada. I em permeto alertar les autoritats sanitàries sobre la invasió d’empreses asseguradores (moltes d’elles procedents dels EUA) privades a la sanitat espanyola, ja que l’experiència als EUA amb aquesta assegurança sanitària privada ha estat un “desastre” (com bé ho va definir un president republicà dels EUA, Richard Nixon, que era, per cert, molt de dretes). El sistema sanitari nord-americà, primordialment privat i gestionat per les companyies d’assegurances sanitàries privades, és el més car i el que, segons les enquestes populars, deixa més insatisfets els usuaris. Per això una de les propostes de reforma sanitària més populars als EUA sigui la de canviar aquest sistema, de manera que s’eliminin les companyies d’assegurances, tal com ha proposat el candidat a la presidència d’aquell país per al 2020, el senador Bernie Sanders.

Una última observació: la jubilació hauria de ser un dret, no un deure

Una dimensió a la vida d’en Francesc, el meu germà, que també ha afectat tots els empleats públics en aquest país (que considero enormement injusta i errònia), és que el van obligar a jubilar-se als 65 anys com a empleat sanitari, i als 70 com a catedràtic. A Espanya, tots els empleats han de jubilar-se a aquesta edat. Veure com algú que gaudeix de la seva feina, que està en plena forma, i que té una gran experiència clínica, de recerca i docent, ha de deixar-ho tot, l’any A, mes M y dia D, em sembla un gran error, gairebé una maldat, i un malbaratament enorme. La jubilació hauria de ser un dret, no un deure. Em sembla just que algú que vol jubilar-se després dels anys requerits per rebre la pensió pugui fer-ho. I estic molt en contra de l’última reforma regressiva de les pensions, que va allargar l’edat obligatòria de la jubilació dels 65 als 67 anys. Ara bé, aquelles persones que, després dels anys d’obligatorietat en la seva contribució, vulguin continuar treballant, haurien de tenir el dret de poder fer-ho. Als EUA és il·legal forçar algú a jubilar-se, i si ets catedràtic, com ho he estat jo durant molts anys a la Johns Hopkins University (un dels centres sanitaris més importants d’aquell país), ningú no t’hi pot forçar.

Se’m dirà, com ja se m’ha dit a Espanya, que cal jubilar-se per deixar pas a noves generacions, en un sistema en què hi ha un número limitat de places. Però aquest argument ignora que hi ha moltes maneres de dissenyar un sistema de jubilació que sigui gradual i/o variable de manera que les responsabilitats puguin anar variant segons els desigs del professional i les necessitats de la institució. Eliminar sobtadament personal de tant de valor humà i científic em sembla un gran error. I és paradoxal que el SNS, dissenyat sobre els principis de solidaritat i humanitat, es comporti amb tanta duresa amb aquells que han donat tant de la seva vida per tal de convertir-lo en un dels millors sistemes sanitaris del món (malgrat el seu subfinançament). Si d’altres països consideren la jubilació un dret –com ara els EUA– Espanya també pot (i ha de) fer-ho. Així de clar (veure el meu article “L’enorme discriminació contra les persones grans a Espanya”, Públic, 28.03.18