Diuen que la sentència de l’Estatut utilitzava fins a vuit vegades l’expressió “indisoluble unidad de la nación española”. És notable la passió pel pleonasme que alimenta la prosa d’aquells “deu homes sense pietat” del tribunal. Així doncs, el missatge que es transmet és que som vuit vegades indissolubles. Un concepte que, a mi, més que a una definició jurídica m’apropa Espanya cap als anuncis de rentavaixelles que sempre asseguren ser més densos que la competència. Espanya, per dir-ho d’una altra manera, és com l’os de pernil dins el caldo: no soluble. Però, en què? En aigua? En mercuri? En Europa?

Aquest amor cap a la textura fibrosa és una mica paradoxal, ja que el proper octubre la Fundació Príncep d’Astúries ha decidit premiar Zygmunt Bauman, el sociòleg que assegura que la característica més notable del nostre temps és que vivim en societats líquides. Passada la rigidesa de la modernitat, avui ens regim per normes fluides de pensament que, alhora, en política són altament mutables. I el pobre mestre Bauman, tan feliç que està amb això de la societat líquida, quan arribi a Oviedo i es trobi una nació sòlida com l’ull de poll de Millán Astray potser creurà que més que un viatge en l’espai l’ha fet en el temps.

Espanya és dura com un totxo, símbol de la nostra riquesa. Una nació tan indissoluble que serviria d’aïllant per a les teulades. Immutable, eterna com Babilònia o el tron de Constantinoble (totes les indissolubles unitats han acabat en destí turístic més que en destí “en lo universal”). Una altra conseqüència és que ja no es podrà demanar més cafè per a tots. Amb tanta solidesa, per molt que ara remenem el descafeïnat autonòmic fins a l’eternitat, no hi haurà manera de desfer els grumolls del constitucional.