Ai en Ribó. Quan era jovenet i del PSUC, com demanava expropiar la propietat privada dels béns de producció i ara amb quina ànsia defensa la propietat immobiliària. Ho dic per aquesta iniciativa seva com a Síndic de Greuges de demanar que s’accelerin els tràmits per castigar l’okupació. Deu ser que s’ha empeltat dels nous corrents repressius europeus. Holanda, antic paradís dels okupes, va aprovar l’abril passat una llei que castiga aquestes accions amb un any de presó; dos i mig si es fa en grup. Mentrestant, a Berlín, la pressió immobiliària s’apropia dels territoris alliberats al mercat. Fins i tot el Tacheles, edifici emblema de la contracultura dels 90, és avui en mans del banc HSH Nordbank. És natural aquesta ofensiva contra els okupes o contra qualsevol moviment crític amb l’especulació immobiliària. La cosa està fotuda i potser tornarà a petar (recordeu: el double dip) així que val més prevenir possibles rebomboris amb pal i pastanaga. Per una banda, el Govern espanyol fa la gara-gara als constructors. Per l’altra, el Síndic vol evitar un atac perroflautístic que desestabilitzi el mercat immobiliari internacional. Per això diu que cal posar fi a “la sensació d’impunitat sobre les ocupacions d’habitatges”. Jo sóc una mica soca de natural i a mi, ves per on, la sensació d’impunitat me la provoquen més una Marina d’Or, Polaris World o la Vall Fosca. Errors jovenívols, sens dubte.

Així el panorama queda aclarit. Les caixes okupen els cabals públics mentre la Generalitat podrà lluir l’article 42 de la llei d’habitatge que preveu l’“okupacio” oficial d’alguns pisos buits per posar-los en lloguer, sempre de manera més testimonial que massiva. I mentre, més de tres milions de habitatges buits a Espanya (vuit milions si comptem els xalets) esperen. Esperen mercat, no inquilins, esclar.