La desunió de les esquerres: una de les principals causes de la gran crisi social

Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra

La desunió de les esquerres és un dels principals problemes polítics que tenen Catalunya i Espanya. I és en part responsable de la continuació de l'enorme crisi social que existeix al llarg del territori espanyol. En realitat no sembla haver-hi plena consciència en amplis cercles polítics i mediàtics espanyols (incloent catalans) de la profunditat d’aquesta crisi que es presenta als dos costats de l'Ebre. Indicador darrere d'indicador mostren l'enorme gravetat d'una situació que està causant un gran deteriorament del benestar de la població i, molt en particular, de les seves classes populars. Avui, a Espanya (incloent Catalunya) gairebé la tercera part de la població està en risc de pobresa i/o exclusió social; més de la meitat de la població que està en atur ho ha estat durant més d'un any; la taxa de suïcidi ha augmentat considerablement; el consum dels antidepressius s'ha disparat; i així un llarg etcètera.

Les causes d'aquesta gran crisi són fàcils de veure. Totes elles són resultat de l'aplicació de polítiques públiques neoliberals, com ara la reforma laboral (que ha forçat un augment de la precarietat i de la desocupació, i un descens molt marcat dels salaris i de la protecció social). Aquestes polítiques han inclòs també intervencions de l'Estat amb un elevat increment de les retallades de despesa pública social, la qual cosa ha reduït d'una manera molt marcada la despesa en els serveis públics de l'Estat del Benestar, com ara educació, sanitat, serveis socials, habitatge públic, escoles bressol (mal anomenades guarderies) i serveis domiciliaris per a les persones amb discapacitat. Aquest descens de la despesa pública també ha repercutit negativament en les transferències públiques a les famílies, en l’assegurança de desocupació, i en les pensions de vellesa i de viduïtat, entre d’altres. En realitat, l'Estat del benestar s'ha anat desmantellant i privatitzant d'una manera molt marcada, afectant negativament la qualitat de vida de les classes populars.

Quins han estat els responsables d’aquesta gran crisi social

Aquestes polítiques públiques han estat imposades (dic imposades, ja que no estaven als seus programes electorals) pels governs liderats per la dreta catalana ara independentista, Convergència Democràtica (CDC) -en l'actualitat Partit Demòcrata Català (PDeCAT)-, a Catalunya (que ha governat aquesta comunitat autònoma durant la major part del període democràtic en aliança amb la desapareguda Unió Democràtica -UDC- abans, i ara amb Esquerra Republicana -ERC-), i per la dreta nacionalista espanyolista, el Partit Popular (PP), en aliança amb Ciutadans (un partit fins i tot més neoliberal i més nacionalista espanyolista que el PP) a Espanya. Tots dos partits polítics, PDeCAT i PP, adversaris en el tema nacional, han estat aliats en els temes econòmics i socials, aplicant polítiques públiques neoliberals que han causat una gran polarització de les rendes, havent assolint uns nivells de desigualtat a Espanya (incloent Catalunya) mai vistos abans a l'època democràtica, sent dels més alts a la Unió Europea. Les dades són clares (veure el meu article “El nou règim social d'Espanya”, Públic, 23.06.2017). El maridatge entre poder econòmic i financer, d'una banda, i poder polític i mediàtic, per l'altre (que ha generat també una cultura de corrupció estesa a tots dos partits, CDC i PP), ha generat una victòria del món de la gran empresa i dels sectors més benestants de la població contra el món del treball, del qual la majoria de la població deriva les seves rendes. El percentatge de les rendes derivades del capital sobre la renda total ha augmentat enormement durant la Gran Crisi Social a costa del gran descens de les rendes derivades del treball.

El rebuig a aquestes polítiques: el 15M i les noves esquerres

No cal dir que aquestes polítiques van crear moviments de rebuig, dels quals el més important va ser el 15M (inspirat per les primaveres àrabs), quan la població va sortir al carrer, i va denunciar l’establishment polític del país per no representar els interessos de la ciutadania. El seu eslògan “no ens representen” es va expandir per tot el territori espanyol, en fer-lo seu grans sectors de les classes populars. Era un moviment profundament democràtic que denunciava la manca de representativitat de les institucions democràtiques, les quals eren vistes com instrumentalitzades per entitats econòmiques i financeres, unides en un entramat de complicitats i corrupció que va donar peu a un altre altament popular eslògan “no hi ha pa per a tant xoriço” a Espanya.

Aquest moviment va generar nous espais i partits d'esquerres (Podemos, En Comú, En Marea i d’altres) que, juntament amb una renovada Esquerra Unida, van establir una aliança anomenada Unidos Podemos (UP) i els seus aliats, que en menys de quatre anys s'ha convertit en el segon partit de l'oposició a Espanya, governant ja a les principals ciutats d'Espanya, com Barcelona, Madrid, Saragossa, la Corunya, Santiago i Cadis, entre d’altres. El repte d'aquestes forces era aliar-se amb el partit que dirigia l'oposició, el PSOE, per poder generar un projecte de canvi, la qual cosa no ha estat possible primordialment a causa de l'oposició de la vella guàrdia de l'aparell del PSOE (els seus dirigents i els barons regionals, liderats per Susana Díaz, que presideix el govern andalús), que va considerar a Unidos Podemos com el seu principal adversari polític.

El suport del PSOE a les dretes

Aquesta “cinquena columna” dins del PSOE contínua exercint un enorme poder, de manera tal que quan el candidat que va vèncer a les últimes primàries d'aquest partit, Pedro Sánchez (victòria a causa de la rebel·lió de les bases d'esquerres d’aquest partit), va declarar el seu intent d'establir una relació preferencial amb Podemos -en resposta a un desig generalitzat d’aquestes bases del PSOE-, van aconseguir que això no succeís i que sembli improbable que succeeixi. La cinquena columna al PSOE prefereix que continuï governant el PP al fet que el PSOE hagi de dependre d'una coalició amb les noves esquerres. Contribueix a aquesta situació d'escassa col·laboració el fet que l'equip econòmic del PSOE hagi estat compost per economistes de clara orientació neoliberal (almenys abans de la reelecció de Pedro Sánchez). En realitat, el PSOE va ser el que va iniciar les polítiques neoliberals (reforma laboral regressiva i polítiques d'austeritat) durant el govern Zapatero.

I una tercera causa que no s'establís la unitat d'acció entre el PSOE i Podemos va ser la qüestió nacional. El PSOE va abandonar el seu compromís amb la plurinacionalitat d'Espanya (que tenia durant la lluita antifeixista, a la clandestinitat) a causa de les pressions de l'Exèrcit i del Monarca durant la transició, convertint-se en un dels pilars del règim monàrquic, que s'ha basat en el bipartidisme i l'alternança en el poder sobre la base d'uns principis immutables, inclosa la uninacionalitat. És més, avui aquest partit, juntament amb el PP i Ciutadans, s'ha convertit en la peça clau del règim actual, impossibilitant el canvi tan urgent i necessari per resoldre el tema social. El temor de la seva cinquena columna a establir una aliança amb Podemos i la seva defensa a ultrança de la uninacionalitat implica el seu suport al PP, el qual deu la seva permanència en el poder al suport del PSOE, el dirigent del qual, Pedro Sánchez, ha abandonat les promeses que va realitzar sobre la base de les quals va guanyar el seu lloc de Secretari General a les primàries. El comportament d'aquest partit és un dels principals causants que no es resolgui l'enorme problema social. El tema nacional és avui la principal causa que el PSOE no respecti el seu compromís adquirit a les primàries de desenvolupar conjuntament amb UP un projecte de canvi. L'única esperança és que les bases del PSOE (que són clarament d'esquerres) es rebel·lin de nou pressionant per l'aplicació de les promeses del nou Secretari General, i que gran part de les bases i gran part dels representants del PSC (que estan més a l'esquerra que els de el PSOE) forcin canvis també al PSC.

Per què les esquerres catalanes tampoc no s’uneixen?

La principal separació entre les esquerres a Catalunya és també el tema nacional, dividint-se entre els independentistes i els no independentistes. Les esquerres independentistes (ERC i la CUP) han estat influents a les polítiques públiques del govern català, el primer com a part de Junts pel Sí i el segon, la CUP, com a element essencial i necessari perquè la coalició Junts pel Sí comptés amb majoria al Parlament. Tots dos han sistemàticament considerat assolir la independència com el seu objectiu principal, ja que consideren la independència com una condició sine qua non per resoldre la Gran Crisi Social. I per aconseguir-ho, tots dos partits d'esquerres s'han aliat amb la dreta catalana, CDC, que ha governat Catalunya durant la major part del període democràtic, i les polítiques públiques de la qual són, com he dit en un paràgraf anterior, responsables en gran part de la Gran Crisi Social. En un altre article he documentat aquest fet (veure el meu article “El principal problema que té avui Catalunya del qual no es parla: la crisi social”, Públic, 30.06.2017).

Aquest bloc (PDeCAT, ERC i CUP) ha desenvolupat l'anomenat “procés”, basat en uns supòsits que la realitat ha mostrat que són erronis. En conseqüència Catalunya està vivint un dels pitjors moments del període democràtic des del 1978, ha perdut la seva autonomia i està intervinguda pel Govern espanyol, dirigit pel PP (que a Catalunya és un partit molt minoritari) des de Madrid. I els seus dirigents són a l'exili o a la presó. La intervenció de l'Estat central a través del 155 ha disminuït encara més la despesa en protecció social. Una de les primeres mesures del Govern Rajoy i del seu ministre Montoro ha estat retallar encara més la despesa pública social de la Generalitat de Catalunya, dada que amb prou feines ha sortit als mitjans de comunicació.

En aquesta situació, la principal responsabilitat de la Gran Crisi Social recau en les polítiques del Govern central (primer el PSOE i després el PP), però no cal menystenir la gran responsabilitat en el desenvolupament de la Gran Crisi Social de CDC (ara PDeCAT) i del govern Junts Pel Sí, liderat pel PDeCAT i el seu president, el Sr. Puigdemont, ja que es podria predir (com ja vaig predir) que cadascun dels passos del “procés” que han anat succeint portaria a la situació actual. La seva ingenuïtat o matusseria ha causat la pèrdua de llibertats i el descens del benestar de les classes populars. I el seu suport a la dreta catalana, que controla els aparells (incloent els mitjans públics d'informació) de la Generalitat, ha afeblit l'Estat del benestar, facilitant la manca d'atenció al dèficit social de Catalunya, dèficit que amb prou feines apareix als seus mitjans. Avui el tema nacional absorbeix tota l'atenció mediàtica, a costa del tema social. I com a conseqüència la pobresa, la inseguretat i la polarització social han anat augmentant. I continuaran augmentant tret que la direcció i línia política d’aquestes esquerres independentistes canviï.

Les esquerres catalanes no independentistes

En aquest grup hi caben dos grans espais. Un és el socialista, representat pel PSC, que històricament ha estat més a l'esquerra (i per tant ha estat més sensible al tema social) que el PSOE. Ara bé, com també va ocórrer amb el PSOE, la seva dimensió social (responsable de l'establiment de l'Estat del benestar a Espanya i a Catalunya) va quedar diluïda en la seva resposta a la crisi econòmica, quan va adoptar el neoliberalisme a través de la seva acceptació de la Tercera Via. Encara avui no ha desenvolupat una alternativa a les polítiques neoliberals. I el seu suport al PSOE i a les seves polítiques d'aliança a l'Estat espanyol està dificultant la solució del problema social. La gran esperança que s'havia creat amb l'elecció de Pedro Sánchez, amb el suport del PSC, per treure Rajoy del govern, s'ha diluït fins a gairebé desaparèixer. La direcció del PSC s'ha aliat amb la del PSOE, reproduint les mateixes propostes que són molt insuficients per resoldre el problema social (i nacional) del país. Aquesta situació està creant incomoditat entre amplis sectors del PSC, amb tensions internes la resolució de les quals té clares implicacions per facilitar o dificultar una aliança amb el segon gran espai de l'esquerra no independentista, les noves esquerres.

Les noves esquerres

El tsunami polític creat per les noves formacions d'esquerres a Espanya va succeir també a Catalunya. Un partit inexistent fa només 3 anys, Barcelona en Comú, governa avui Barcelona, i aquesta força ha estat un motor, juntament amb Podemos a nivell de l'Estat, i de Podem, la seva secció catalana, per incentivar a Catalunya l'aliança de les esquerres que estan situades a l'esquerra del PSC. Aquesta aliança d'En Comu Podem ha inclòs també ICV i EUiA, creant un espai que representa l'única aliança que conjuga dues característiques que la fan única a Catalunya. Una és el seu enfrontament d'oposició a les polítiques neoliberals dutes a terme pels governs espanyols i catalans. La seva oposició a aquestes polítiques, amb l'aplicació en el municipi de Barcelona de polítiques alternatives al neoliberalisme, sensibles a les necessitats populars, ha caracteritzat aquest nou espai polític.

I l'altra característica ha estat el seu rebuig a l’uninacionalisme de l'Estat espanyol i la demanda de reconeixement i construcció d'un Estat plurinacional que permeti el desenvolupament del dret decidir a Catalunya i altres parts d'Espanya, conseqüència d'un desig de canvi i aprofundiment democràtic a Catalunya i a Espanya. No hi ha cap força política a Catalunya que uneixi el seu antineoliberalisme amb un compromís amb la plurinacionalitat, plurinacionalitat desitjada tant a Espanya com a Catalunya, en un espai català i espanyol, aliat amb formacions germanes al llarg de tot el territori espanyol. Un supòsit d’aquest espai polític és que el necessari canvi a Catalunya serà enormement facilitat per un canvi, igualment profund, a l'Estat espanyol.

La necessitat de canvi a Podem

Aquest espai polític, En Comú Podem, ha guanyat les eleccions legislatives dos cops a Catalunya. Ara bé, van aparèixer tensions fortes a la secció catalana de Podem, sota la direcció d’Albano Dante, el qual, tot i que havia signat un acord amb En Comú per integrar-se en el nou espai de Catalunya en Comú (que incloïa també ICV, EUiA i BComú), va decidir al costat de la seva direcció no aplicar aquest acord i separar-se’n, apropant-se (en la pràctica cada cop més) a l'esquerra independentista en la seva política d'aliances. Encara que aquesta aliança va ser negada per la direcció, en realitat existia, i una prova d'això és que els mitjans d'informació controlats pel Govern independentista català van oferir a la direcció de Podem tot tipus de fòrums i plataformes per atacar i criticar les altres esquerres no independentistes, i molt especialment a Catalunya en Comú. Les tribunes ofertes a Podem (que últimament fins i tot va criticar amb malícia a Podemos i el seu Secretari General, Pablo Iglesias) per la dreta van ser àmpliament utilitzades per la direcció de Podem.

Això ha creat una rebel·lió d'amplis sectors de Podem que no estaven d'acord ni amb la línia política d’Albano Dante ni amb el seu estil de gestió, cosa que va originar, d'una banda, un èxode considerable de militants a d’altres opcions polítiques i, per l'altre, la pressió perquè es fes un referèndum sobre el tipus d'aliances. El resultat aclaparador (72% a favor) amb una xifra de participació rècord (17.000 inscrits) ha mostrat que a les bases d’aquest partit a Catalunya hi ha un desig clar i contundent de recuperar el projecte inicial d'aliança amb En Comú i la seva relació amb Podem, passos necessaris per poder establir de nou En Comú Podem, cosa que obri tot un seguit d’oportunitats, incloent el fet de posar l'oblidat tema social al centre de la propera campanya electoral del 21 de desembre.

Una darrera observació: l’error de la mal anomenada via revolucionària

La justificació de la línia política de la direcció de Podem era afavorir el desenvolupament d'una situació prerrevolucionària, postura també sostinguda pel corrent polític conegut com els anticapitalistes i per la CUP. En aquesta estratègia, la línia a seguir era aconseguir una insurrecció que pogués expandir-se al llarg del territori català que forcés l'Estat espanyol a l'acceptació de la independència de Catalunya. És més, s'assumia que aquesta insurrecció podria expandir-se a Espanya, generant un canvi també en aquell país que pogués conduir a un canvi revolucionari.

Aquesta estratègia, no obstant això, està basada en una sèrie de supòsits que són altament qüestionables, sent-ne el principal l fet d’assumir que la correlació de forces és favorable als insurrectes. Aquest supòsit implica una enorme ingenuïtat o irrealisme, producte de desconèixer l'enorme poder de l'Estat. En realitat, el que ha succeït durant aquestes setmanes ha mostrat l'enorme fracàs d'aquesta estratègia. Avui Catalunya ha perdut tota la seva autonomia, la crisi social s’ha continuat aprofundint, les dretes reaccionàries estan enormement mobilitzades, i més fortes que mai en el període democràtic. Intentar generar un procés revolucionari en la situació actual és un error enorme, que com ha ocorregut en altres moments històrics al nostre país i d d’altres països ha conduït a autèntics desastres, tal com ha passat ara a Catalunya i a Espanya.

Mai abans durant el període democràtic no havíem vist les dretes tan embravides. Aquesta estratègia ha creat una situació tal que la bandera borbònica ha passat a ser l'espanyola, fins i tot a nivell popular. A la resta d'Espanya, un cop més s'ha confirmat que no és revolucionari el que es defineix a si mateix com a tal, sinó aquell que crea les condicions per realitzar un canvi profund. I el que ha succeït és precisament l'oposat. Avui, les classes populars de Catalunya i de la resta d'Espanya estan patint, i això en part a causa del gran reforçament de les dretes resultat de les polítiques del “procés” i de la divisió de les esquerres. Avui, el tema nacional ha guanyat al tema social, les dretes han guanyat les esquerres i la gran crisi social es continua aprofundint. Que no se n'adonen?