Amb aquest títol s’ha portat a terme una recerca a França que volia per una banda posar en relleu la reaparició sobtada de la pobresa en un volum i amb unes característiques que havien estat les habituals en els darrers decennis. I per altra banda, com de malparats quedaven els drets tan costosament aconseguits al llarg dels anys.

Tots sabem que la pobresa no havia desaparegut mai. Tanmateix hem de reconèixer que tenia altres perfils, i altres dimensions, sobretot si ho comparem amb el que volia dir ser pobre als anys quaranta, cinquanta o, fins i tot, seixanta. Es parlava fins i tot de “pobresa postmaterial”. I es feia esment, encertadament, que no tota pobresa estava estrictament relacionada amb tenir o no tenir, sinó que també tenia a veure (i segueix sent cert) amb temes com ara la solitud, la malaltia, la pèrdua de sentit vital, etc. Tot això segueix existint i comptant, però tornem a tenir en primera línia aquells que simplement no tenen...

Han tornat els pobres. I torna també què fem per assegurar els seus drets més imprescindibles: treball, casa, salut, educació... No estic exagerant. Hi ha llocs d’Espanya i de Catalunya on, per exemple, els immigrants tenen dificultats a mantenir aquests drets si no estan empadronats o si no poden acreditar que tenen feina. El més greu és ser capaços d’entendre que el problema no és només d’ells, sinó també, i sobretot, nostre. No és un problema de recollir diners i d’expressar així què ens preocupa. És un tema de dignitat.

Com diu Galeano, el que dóna caritat ho fa des de la jerarquia. El que és solidari, ho fa des del mateix pla que el que pateix. Parlar de drets és parlar d’igualtat; parlar des del mateix nivell. Dret i caritat són antagònics. Comença a ser hora de parlar de renda bàsica. De què fem per assegurar un mínim a tothom. El dret a l’existència. Tenim l’obligació social d’afrontar el tema. Encara que sigui per pur egoisme.

Encara que sigui pel fet que el que passa a altres avui ens pot passar a nosaltres demà. Cal que avancem cap a un constitucionalisme que incorpori la vida material i les necessitats bàsiques com a béns comuns indiscutibles.