Si em fan pensar sobre les terrible conseqüències que tindrà la possible vaga dels treballadors del TMB durant els dies del congrés aquest de mòbils, el primer que penso és que els congressistes poden tirar perfectament de Bicing per desplaçar-se. O, potser, llogar limusines per tal d’utilitzar-les d’improvisats transports col·lectius. Vull dir que a mi em comença a resultar una mica irritant que davant de problemes laborals dels nostres conciutadans la gent es preocupi tant del benestar forà. Tranquils, és cert que els senyors dels telèfons potser se sorprenguin una mica de trobar-se una vaga, ja que ells solen treballar amb factories situades en llocs on no es permeten aquestes expressions de llibertat. Però de ben segur valoraran altres atractius de la ciutat per gaudir de l’afterwork sense gaire destorb.

El cas és que, una vegada més, l’argument turístic ha estat utilitzat com a punta de llança contra el dret de vaga. Un dret que, consumada la reforma laboral, es

troba ara en el punt de mira de la legislació de caire servil que s’implantarà a Espanya. No pot ser, diuen les autoritats, que la vaga perjudiqui els interessos col·lectius quan és precisament aquesta

interrupció dels serveis col·lectius la raó i la força mateixa de la idea de vaga. És un argument, aquest que la vaga dels uns fa perdre la feina dels altres, que sona prou bé en un context de por generalitzada i que farà que, de ben segur, s’enfrontin treballadors contra

treballadors.

Un altre dels arguments per atacar la convocatòria dels treballadors dels transports públics és el de la imatge. Aquest és força interessant. Resulta que, segons el nou llenguatge de dominació liberal, el conflicte laboral no només és dolent pel seu efecte sinó pel que dóna a entendre. Una ciutat turística no pot transmetre la idea d’injustícia o infelicitat. A les platges del Carib, a Disneyland o als casinos de la nostrada Las Vegas no es fan vagues. Són llocs on resideix la felicitat. Barcelona, afegida a la cort de ciutats-decorat, no pot donar a entendre al món que aquí hi viuen persones. Les persones espanten el turisme. Però jo, què voleu que us digui, quan una ciutat es troba en vaga, quan sé d’un lloc on hi ha manifestacions i protestes, aquest lloc puja molt en el meu imaginari. Vol dir que la gent d’aquella ciutat és digna, s’organitza, es baralla per la seva vida.

Potser per les nostres autoritats la imatge de la nova Barcelona ha de ser aquesta barreja de xiringuito i escenari gaudinesc que s’han tret de la màniga. Però, si per la falta de flexibilitat de l’alcalde, la vaga es tira endavant, la imatge que donarà Barcelona serà exactament la que ha donat al llarg dels segles. Aquella ciutat que mai s’ha rendit davant els amos. La vella rosa de foc, la dels rebomboris, la de la vaga de la Canadiense. Barcelona serà més ella, donarà una millor imatge d’ella mateixa i del seu esperit com més protesti, com més mobilitzacions aculli davant de l’ofensiva terrible que els defensors de la servitud han

desllorigat.

Per això, estic a favor de la vaga del TMB. Perquè després de la reforma laboral criminal d’aquesta setmana ningú no es pot posar al costat dels rics congressistes. És hora, precisament, de donar bona imatge. De donar al món una imatge genuïnament barcelonina de nosaltres mateixos protestant. És l’hora de les vagues.