Com a cada Mundial, el tema de la justícia arbitral i, de manera extensa, dels límits de la percepció humana, són posats a debat. Hi ha un sorollós grup ultraracionalista que mensprea la injustícia inherent del joc i considera cabdal la dels jutges. Aquest miratge és fruit d’una idea totalitària que vol estendre la suposada veritat cientifista a tots els àmbits de la vida. J. M. Coetzee, en el seu Diari d’un mal any, ens explica l’absurd de l’empresa: “L’esport no és la vida. El que passa realment en l’esport en realitat no importa, importa el que convenim que ha succeït”. La realitat futbolística és la confegida per l’acumulació de tota mena d’atzars i dissorts, des de curtcircuits mentals (Melo amb el Brasil) fins al caprici del vent o la hipnosi de la vuvuzela.

No sóc partidari que la realitat newtoniana irrompi dins la realitat mítica del futbol. Per una banda seria trair la fascinant idea de la igualtat transcendent del partit. L’àrbitre, sense màquines que l’ajudin, s’equivocarà tant en un partit de Regional com en la final del Mundial, i iguala així simbòlicament la importància qualsevol matx. Ells ens volen dir que qui tingui els diners per comprar les màquines i el coneixement per utilitzar-les serà el posseïdor de la veritat amb una perillosa visió posthumanista molt del gust del filòsof Peter Sloterdijk. És tan injust un gol en fora de joc com una derrota per un gol de rebot després d’haver dominat tot el partit. Per això, si cedim, aviat els justicialistes demanaran que el gol no determini la victòria pel fet de ser fill comú de l’atzar. Perquè un partit fos veritablement just l’hauria de decidir, com passa al patinatge artístic, un tribunal de jutges amb criteris estètics, tàctics i estadístics. I no. Perquè el futbol no pot ser mai just, com no ho és pas la vida.