Vicenç Navarro

Catedràtic Emèrit de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques, Universitat Pompeu Fabra

Una de les acusacions que es reprodueixen amb més freqüència en aquest país, promogudes per economistes de tendència neoliberal (que són la gran majoria dels “gurús economistes” que apareixen sovint als principals mitjans d’informació, que haurien de ser coneguts també com a mitjans de persuasió), és que la despesa pública en la gent gran és excessiva a Espanya, prenent com a exemple les pensions públiques de vellesa. Constantment s’afirma que les pensions públiques per a la vellesa són massa generoses. I com a indicador d’això, es repeteix contínuament que la taxa de reemplaçament del salari per a les pensions és ni més ni menys que d’un 82%. És a dir, que quan la persona es jubila, rep, de promig, el 82% del seu salari previ a la jubilació, percentatge que es considera un dels més elevats del món desenvolupat.

Com a conseqüència d’aquesta percepció (que s’ha convertit en un element clau de la saviesa convencional, que és, ni més ni menys, que la saviesa que l’establishment financer i econòmic així com l’establishment político-mediàtic que està al seu servei promouen i desitgen que la població faci seva), s’estan intentant desacreditar ara les protestes de pensionistes que estan tenint lloc al llarg del territori espanyol (incloent Catalunya, on gairebé no es parla d’aquest tema i on tota l’atenció mediàtica se centra en el monotema nacional) degut a la davallada tan notable dels seus beneficis, acusant-los, directa o indirectament, de “privilegiats” carents de credibilitat, presentant-los (els que protesten) com a mers instruments de forces polítiques que estan intentant pescar a riu regirat amb fins merament polítics.

Un exemple d’això fou el que va passar el 20.01.17 al programa La Sexta Noche, quan l’economista de torn, el Sr. Gonzalo Bernardos, va avergonyir uns pensionistes que estaven participant en aquestes protestes (i que estaven presents en el programa televisiu) acusant-los de privilegiats, utilitzant com a prova la famosa taxa de reemplaçament, el 82%, subratllant com sempre es fa “que és de les majors taxes de reemplaçament del món desenvolupat”.

L’error de la saviesa convencional sobre l’excessiva generositat de les pensions: el mètode per a definir la suposada exuberància

Els pensionistes, però, eren els que tenien raó i l’economista era el que estava equivocat. Vegem les dades. En primer lloc, el programa televisiu hauria d’haver indicat qui era l’economista que feia tal acusació, el Sr. Gonzalo Bernardos. De fet, la principal àrea de competència de l’economista no són les pensions, ni la despesa pública, ni l’Estat del benestar. Sense implicar cap falta de respecte, cal assenyalar que Bernardos està especialitzat en l’economia del sector immobiliari i va ser, per cert, un dels economistes relacionat amb aquest sector que l’any 2004, segons el programa de TVE Esta es mi historia, creia que “no hi ha motius per a parlar de bombolla especulativa”, que va resultar un greu error de previsió, doncs sí que va existir, i va tenir conseqüències nefastes per a l’economia.

Pel què fa al tema de les pensions, el Sr. Bernardos, per afegir credibilitat a la seva tesi d’ “exuberància” de les pensions, va citar un informe de la OCDE Pensions at a Glance que fa la mateixa afirmació, emprant també la famosa taxa de reemplaçament. L’ OCDE, per cert, és coneguda entre els experts en temes de política social com el “Vaticà de l’economia neoliberal”.

Com es calcula la famosa taxa de reemplaçament de les pensions?

Per arribar a aquest famós percentatge de reemplaçament de les pensions españoles, segons el qual el pensionista rep de promig el 82% del salari que tenia quan es va jubilar, s’ha d’assumir que aquesta persona ha de començar a treballar i cotitzar a la Seguretat Social a l’edat de 20 anys i cobrir completament el seu període de cotització. L’OCDE, en el seu informe Pensions at a Glance (2017) diu: “Les futures teòriques taxes de reemplaçament de les pensions es calculen amb el supòsit que la persona té una vida laboral completa a partir dels vint anys fins a que arriba a l’edat de jubilació al país”. Qualsevol persona que conegui bé el mercat de treball espanyol pot concloure fàcilment que el supòsit sobre el que es basa la famosa taxa de reemplaçament (el 82%) es dona en poquíssimes persones,com bé demostra un excel.lent informe creat pel sindicat UGT (Les pensions espanyoles no són ni excessivament generoses ni insostenibles, publicat el 16 de gener de 2018). Per començar, a Espanya, el 70% dels joves (entre 20 i 24 anys) no treballa i, per tant, no cotitza, i segons un altre informe de la UGT (Panorama del empleo joven, realitzat amb dades de l’enquesta de población activa –EPA- del primer trimestre de 2017), dels que cotitzen, el 73% tenen feines temporals, percentatge que baixa una mica, a 56%, quan incloem tots els joves que treballen i tenen menys de trenta anys. La situació no convida a l’optimisme, i, a més, està empitjorant. Segons l’ última estimació del Servicio de Empleo Público Estatal (SEPE), el 92% de totes les noves contractacions durant el primer semestre del 2017 als joves per sota dels 29 anys eren contractes temporals, amb només 8% d’ indefinits (Observatorio de Emancipación, nº 14, primer semestre de 2017). En realitat, una de les característiques del mercat de treball, conseqüència de les reformes laborals portades a terme pels governs Zapatero i Rajoy, ha sigut la gran precarització laboral. De fet, assolir aquestes aquestes elevades taxes de precarització era un dels objectius de tals reformes laborals. Era impossible que els dissenyadors d’aquestes reformes no sabessin que tal precarietat elevadíssima en seria una conseqüència. Era molt fácil de predir, com alguns ja vam assenyalar i denunciar en aquell momento (veure l’evidència al meu llibre Ataque a la democracia y al bienestar. Crítica al pensamiento económico dominante). Resultat de tot això és que l’entrada i sortida del mercat laboral durant períodes curts està assolint dimensions epidèmiques. Degut a això i a la reforma de les pensions del 2013 és més que probable que a l’any 2060 la taxa de reemplaçament sigui d’un 48% (segons calcula l’informe The 2015 Ageing Report de la Comissió Europea).

L’enorme variabilitat i escassa credibilitat de la famosa taxa de reemplaçament

Una altra observació que cal fer quan es parla de l’alta taxa de reemplaçament de les pensions és que una característica del mercat de treball espanyol és el baix nivell dels salaris, dels més baixos a la UE-15 (el grup de països d’un nivell de desenvolupament semblant a l’espanyol). L’elevat atur i els baixos salaris han sigut una constant a Espanya. I no és a causa de la baixa productivitat de l’economia espanyola, com indiquen constantment els economistas neoliberals. En contra del que promou la saviesa convencional, els salaris baixos no són resultat de la baixa productivitat, sinó a l’inrevés, la baixa productivitat és conseqüència dels baixos salaris, que no incentiven l’empresari (o l’Estat) a invertir per a augmentar la productivitat de cada treballador, doncs els resulta més econòmic pagar salaris baixos. Si els salaris fossin alts com als països nòrdics, l’empresari (o l’Estat) es veuria forçat a invertir per a aconseguir més productivitat.

Els baixos salaris han sigut una constant a Espanya, fet que explica que la taxa de reemplaçament de les pensions sigui alta. Una pensió baixa en un salari molt baix determina una taxa de reemplaçament alta. Entre dos països de semblant nivell de desenvolupament econòmic, amb idèntiques pensions, aquell que té salaris més baixos té una taxa de reemplaçament més alta. La famosa “exuberància” de les pensions a Espanya es basa en els mai esmentats baixíssims salaris, insisteixo, un dels més baixos de la UE-15. D’on es desprèn que un indicador molt més important per a mesurar el nivell de les pensions que la irrellevant taxa de reposició de les pensions en un país sigui quants diners rep el pensionista quan li arriba la pensió. I aquí podem veure que les pensions públiques es troben entre les més baixes de la UE-15. A Espanya, dos milions de pensionistes reben entre 600 i 646 euros al mes (que són unes xifres menors que el salari mínim interprofesional, fixat en 735.90 euros per al 2018), i 4.5 milions reben menys de 1000 euros al mes. Parlar de taxes altes de reemplaçament per a salaris pobres no fa les pensions riques, sinó també pobres. De fet, el que hem vist és que durant la crisi coneguda com a la Gran Recessió la taxa de reemplaçament va pujar, la qual cosa no tenia res a veure amb l’augment de la suposada “generositat” de les pensions, sinó amb la gran davallada dels salaris. Quan prenem en consideració totes les prestacions públiques associades a la vellesa, no només les pensions, les rendes totals de la gent gran en aquest país només arriben al 63% de la mitjana de la UE-15. Segons aquestes dades, cal preguntar-se: on es troba l’excessiva generositat de l’ajuda pública a la gent gran? Definir aquesta situació com a d’excessiva generositat i exuberància no té cap sentit, digne del nivell de propaganda i frivolitat a què ens té acostumats la saviesa convencional del país.

Una altra gran falsedat: utilitzen una inexistent lluita de generacions per a ocultar la lluita de classes, que consideren inexistent a Espanya

Una altra falsedat que contínuament és propagada per economistas neoliberals o socioliberals és que les suposadament elevades pensions es paguen a costa de l’escàs finançament públic als nens i joves a Espanya. Es critica així l’ “egoïsme” de la gent gran que està “robant” fons públics a les generacions joves. Per norma general, fan servir expressions menys agressives que el terme “robar”, però el missatge és el mateix. Es vol crear així un clima d’animositat cap a la gent gran, fent-los responsables de la pobresa de fons públics als nens i joves.

Crec haver sigut un dels experts que ha mostrat i denunciat més sovint la misèria de fons públics als nens i joves en aquest país (pot llegir el meu llibre El subdesarrollo social de España: causas y consecuencias). Ara bé, acusar la gent gran d’aquesta misèria de fons és d’un cinisme o d’una ignorància extrems, doncs és molt fàcil de veure per què els serveis i les transferències als nens i joves (així com la majoria de serveis públics de l’Estat del benestar, com la sanitat, l’educació, els serveis socials, les escoles bressol, els serveis domiciliaris, la vivenda social, i un llarg etcètera) estan subfinançats a Espanya. La causa d’aquest subfinançament és que la despesa pública social (que inclou totes les transferències i serveis públics d’aquest Estat del benestar) és dels més baixos de la UE-15, gastant Espanya molt menys (66.000 milions menys) del que s’hauria de gastar pel seu nivell de riquesa.

I això es deu a l’enorme i excessiu poder que els lobbies financers i econòmics i les classes benestants tenen sobre l’Estat espanyol (incloent els governs autonòmics, com la Generalitat de Catalunya). Aquest poder excessiu es canalitza a través dels partits governants, conservadors i neoliberals (i socioliberals) que apliquen polítiques públiques que beneficien els propietaris i gestors de les grans empreses i del món empresarial, així com els sectors més benestants de la societat, a costa de les rendes de les classes populars, que reben les seves rendes majoritàriament dels salaris.

I les dades no poden ser més convincents. Des que aquestes polítiques públiques neoliberals (reformes laborals que debiliten els treballadors i abaixen salaris i augmenten la precarietat, polítiques fiscals regressives que afavoreixen les rendes superiors, retallades de transferències i serveis públics, i un llarg etcètera) s’han anat aplicant massivament a Europa i molt especialmente al sud (incloent Espanya), hem vist com les rendes derivades del capital (propietat que genera renda) han augmentat de manera molt significativa a costa de la davallada de les rendes del treball, essent una de les majors causes de l’enorme creixement de les desigualtats en aquest país (veure el meu llibre Ataque a la democracia y al bienestar).

Si ens basem en aquestes dades, és fàcil d’entendre que l’enorme disminució de les rendes del treball ha tingut un impacte molt negatiu en les pensions, doncs es financen a base de gravar aquestes rendes. D’on es desprèn que la solució de la falta de finançament de les pensions hauria d’incloure un canvi notable en la distribució de les rendes, amb un augment de les rendes del treball a costa de les excessives i injustificades altes rendes del capital. Aquesta és una més de les raons de que, a fi de millorar la qualitat de vida i benestar de les classes populars a Espanya, i alhora millorar l’eficiència económica del país, sigui necessari corregir radicalment aquestes desigualtats. Així de clar.