Alguns encara recordem quan en plena preparació dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’aleshores alcalde de la ciutat, Pasqual Maragall, va voler tirar endavant un pla d’hotels que preveia requalificar terrenys destinats a equipaments per tal que s’hi poguessin construir hotels, ja que, deia, no hi havia sòl disponible a la ciutat. Doncs sort que no n’hi havia. En deu anys la ciutat ha passat de disposar de poc més de 10.000 habitacions en un centenar d’hotels, a tenir-ne més de 32.000 en més de 330 establiments, quasi tots de tres a cinc estrelles. Tot això sense parlar del gran increment en l’arribada de creuers, que multiplica el nombre de visitants més enllà de la capacitat hotelera.

Per altra banda, es va fer públic fa poc a La Vanguardia que en dos anys augmentaria el nombre d’hotels de la ciutat en més de 30. Alguns s’instal·laran en edificis significatius com per exemple el que es projecta a la plaça Francesc Macià, el de la Gran Via als locals de l’antiga seu de Codorniu, o el del carrer Balmes, on hi havia la seu de Ciba. A la plaça d’Europa, a l’Hospitalet de Llobregat, hi ha un projecte de fer una torre de 110 metres d’alçària amb la signatura d’un arquitecte estrella i que disposi de quasi 400 habitacions.

Ja fa anys, quan es va estrenar aquesta mena de pel·lícula promocional de Barcelona de Woody Allen que era Vicky Cristina Barcelona, Javier Bardem va dir: “En sortir de veure el film, tothom vol agafar un bitllet d’avió... pobres barcelonins, no sé on ficareu tanta gent que vol venir”. I la premonició s’ha anat convertint en realitat. Fa pocs dies vaig llegir un tuit en què una empresa vinculada a IBM al Regne Unit afirmava que Barcelona era la ciutat numero 16 del món pel que fa a visitants vinguts d’arreu. Hem de recordar que tal com es publica a la informativa web de Barcelona Turisme (www.barcelonaturisme.com), l’any passat Barcelona va rebre prop de deu milions de turistes. Mentre que, ara fa deu anys, en rebia menys de dos milions. L’increment ha estat espectacular tant en el nombre de turistes que pernocten en hotels com, sobretot, pel que fa als que vénen amb creuers. En aquest cas s’ha passat de poc més de 100.000 ara fa deu anys a prop de 2,5 milions l’any 2010. Si comptem el conjunt de pernoctacions a la capital catalana, s’han superat els 16 milions, tot i que crec que pot haver-hi un nombre significatiu de persones no comptabilitzades que vénen en apartaments turístics que no han estat declarats, que d’haver-n’hi n’hi ha i en gran quantitat.

No tinc cap dubte que el futur de Barcelona és turístic. M’agradaria que fos diferent o que fos més plural, però tinc la sensació que aquesta és ja una situació irreversible. Som i serem una ciutat colonitzada pel turisme. Però, aleshores, posats a acceptar aquesta realitat, tractem de polititzar-la, és a dir, discutim com es distribueixen els costos i els beneficis d’aquest gran pastís econòmic que representa el turisme a la ciutat. No deixem el tema només en mans dels operadors i dels experts. És absurd i mentider afirmar que aquest fenomen és “un èxit per a la ciutat”. La ciutat no existeix com a tal. Hi ha gent que se’n beneficia, gent que hi treballa i que ho necessita, i gent que ho pateix i que no té recursos per canviar de pis, de carrer o de barri. Sobretot a la ciutat de Barcelona, on els turistes es concentren en espais i llocs molt concrets.

En alguns informes que s’han fet sobre el turisme (vegeu la revista Metròpolis, editada per l’Ajuntament de Barcelona), es diu que envers el turisme acostuma a haver-hi diverses fases: “eufòria, apatia, irritació, antagonisme”. Em temo, almenys per la gent amb qui parlo i comento el tema, que molts ciutadans no directament connectats amb el negoci turístic comencen a situar-se en la fase de la irritació. Ja hi ha gent que comença a pensar a fer alguna mena de carril guiri en certes zones de la ciutat, per tal d’aconseguir que els ritmes dels barcelonins i el dels turistes puguin coexistir sense tants entrebancs com hi ha

actualment.

Segurament és cert que sense l’èxit turístic els efectes de la crisi a la ciutat serien pitjors del que són. Però hem d’anar en compte a condicionar el futur de la ciutat a aquest sector de negoci, i acabar redissenyant espais, tematitzant llocs i convertint la ciutat en allò que esperen trobar els visitants i no en allò que volen i necessiten els seus habitants.