Glamour del contenidor parisenc

Que bonica que és la flama d’un contenidor a la riba del Sena! Quin charme que té una protesta a la Rive Gauche. Resumint, hem vist aquests dies que la protesta de la post­adolescència francesa té un glamur que els perroflautes locals mai no podran assolir. El cas és que, quan la canalla local es manifesta contra el sistema, contra Bolonya o fent vaga general, la població periodística la qualifica amb el nom del porc. Però quan aquesta mateixa joventut abandona els pronoms febles per manifestar-se pels carrers de París, la premsa els dóna la noble categoria d’estudiants. Es veu que la insurgència sempre és més acceptable si és distant o més encara si ens remet a les romàntiques imatges del 68. Als progres els agradava molt el Viet-cong perquè actua­va a l’altra banda del món. A la generació que va matar el dictador i va enviar a l’exili tots els franquistes, la cremà de contenidors els agrada Perpinyà enllà. Ser antisistema a París deslloriga els records i sentiments d’una protesta que justifica tota una generació que avui és al poder. Hi ha un bona part del columnari local que exhibeix un tic recurrent amb el qual sempre considera qualsevol protesta actual com un remake matusser d’aquells temps. Ara bé, el que es permet nord enllà sempre és un desastre democràtic a la Península. Si a París són joventut rebel, aquí són pijos avorrits. Si a França es considera la revolta com un souvenir típic de la cultura política del país, les protestes estudiantils locals són descrites com a fruits de nens consentits, de gossos sense morrió i de flautes des­afinades. La progressia local haurà de decidir-se. Els aturats i els estudiants espanyols aviat s’organitzaran i potser cremaran alguna cosa. Què fem? ¿Els tractem com a gent amb patologies de conducta o com si fossin francesos?