ETA ja és història, encara que la seva ombra continuarà planant en els propers mesos i les ferides obertes tardaran molt de temps a cicatritzar. Amb la fi d’ETA es tanca el conflicte principal de la societat basca i espanyola, el de la violència política, que permet obrir les portes a la normalitat democràtica i institucional a Euskadi i Navarra. El 20 d’octubre del 2011 sí que és una data històrica, d’aquelles que marquen un abans i un després.

Un altre 20 d’octubre, el de l’any 1935, Mao Tse-tung posava fi a la Llarga Marxa amb la seva arribada a Shaanxi. A diferència de l’èpica victoriosa dels forjadors de l’Exèrcit Roig, els gudariak de cartó pedra que van anunciar la seva derrota s’assemblaven força als guerrers de terracota (amb caputxa i boina) de Xian, la capital de Shaanxi. Feia més de tres dècades que estaven petrificats, fora de tota lògica política i humana i, el que és més greu, amb una esquerra abertzale que li feia de claca i un PNB que rebutjava els mitjans però compartia els fins.

Durant massa temps ETA ha assassinat a tort i dret i ha extorquit tant com ha pogut. ETA no lluitava contra Franco sinó, com afirmava Josu Ternera, contra Espanya, i per això va intentar, matant i terroritzant com mai durant la Transició, fer descarrilar la democràcia a Espanya i l’autogovern a Euskadi.

Una ETA afeblida per la fermesa democràtica i per l’actuació de la policia (més la col·laboració francesa) i dels jutges s’ha vist obligada a llançar la tovallola pressionada per una esquerra abertzale que volia fer política i tornar a les institucions. Per aquest motiu no hi ha marxa enrere en el cessament de l’acció armada d’ETA, perquè seria inacceptable per la mateixa esquerra abertzale, que és qui ara, per primer cop, marca l’agenda política.

Mariano Rajoy ha entès el missatge i gestionarà, de segur i amb el suport del Congrés dels Diputats, la dissolució de la banda terrorista (lliurament d’armes, situació dels presos i reinserció social). Caldria, com diu el president Zapatero, no oblidar mai les víctimes i tenir-les ben presents no per a la confrontació política sinó com a vacuna per bandejar les armes de la lluita política.